Deia Schopenhauer que "l'enveja en els hòmens mostra quant desgraciats se senten, i la seua constant atenció al que fan o deixen de fer els altres, mostra quant s'avorrixen". Quanta saviesa hi ha en aquesta frase! Tractaré d'analitzar-la, fent una referència separada a cadascuna de les seues dues proposicions.
En primer lloc, ens parla el filòsof romàntic alemany de l'enveja com una forma d'exteriorització de la malaurança existencial. Aquesta exteriorització jo crec que funciona de dues maneres diferents. D'una banda, podem contemplar l'enveja como un fruit del mateix sentiment de desgràcia. Hi ha persones que se senten tan malament que en veure l'alegria dels altres experimenten un fort ressentiment que esdevé enveja quan es tradueix en odi cap a qui té allò que cobeja l'envejós. D'una altra banda, hi ha una forma d'enveja que no és l'efecte sinó la causa de la desgràcia. Aquesta manifestació de l'enveja és encara més dolorosa, si cap, perquè la pateix aquell qui està en possessió de les condicions necessàries per a ser feliç, però no pot ser-ho perquè l'enveja li ho prohibeix. L'experimentació científica ha demostrat que el sentiment de recompensa s’activa no només pel fet de rebre un guany, sinó que ho fa amb molta més intensitat quan comparem aquest guany amb el dels altres. Per al cervell és molt important saber on som en relació amb els altres, per això li interessen més els valors relatius que els absoluts. Dit d’una altra manera, el sentiment de recompensa és superior si tens més d’alguna cosa que els altres, malgrat que tots tingueu ben poca cosa, que quan en tens molt però n’hi ha qui en té encara més. No hi ha ací, per tant, una desgràcia original que dona lloc a l'enveja, sinó que de manera irracional la persona envejosa experimenta una insatisfacció permanent, malgrat no estar abandonada per la deessa Fortuna, que la rega de dons, però ella mai no en té prou perquè sempre en veu un altre que li sembla més afavorit. Per explicar aquest comportament, Schopenhauer sostenia que els éssers humans estan posseïts per una voluntat insadollable, que mai no es troba satisfeta, ja que sempre en vol més. És com una maledicció divina que pesa sobre la condició humana.
Ara bé, a més de l'enveja, en la frase transcrita de bon principi, Schopenhauer ens parla d'un altre sentiment pròxim a l'enveja, que és l'avorriment. Aquest naix d'un buit existencial que ens porta a adreçar l'atenció de manera obsessiva i permanent envers les altres persones, per tal de criticar-les continuament i proferir contra elles tota mena de comentaris injustos i judicis gratuïts.
Tant en l'envejós com en el maldient per ensopiment crònic hi ha altes dosis de menyspreu cap als altres, però mentre que en l'enveja es desitja posseir el que té un altre, en el qui fustiga el proïsme per desfici no hi ha més que ganes d'omplir el temps sense parar esment en el mal que fa. El neguit de l'envejós naix d'una insatisfacció existencial, mentre que el desassossec dels avorrits es deu a la seua incapacitat de dedicar el temps a fer coses més profitoses que malparlar dels altres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada