LES "CAPELLETES"

La persona, diuen, és un ésser social, però jo crec que la nota dominant no és tant la sociabilitat, que comporta una visió ampla de la realitat, com el gregarisme, que es mou en un àmbit més estret. La persona és, doncs, un ésser gregari, perquè la seua integració en la societat la fa a través de grups, moltes vegades molt reduïts, als quals se sent vinculat per lligams familiars, professionals, religiosos, etc., o per raó d’interessos diversos.

Aquest gregarisme, portat a l’extrem, es materialitza en allò que coneixem per “capelletes”, és a dir, petits grups de persones que se senten unides únicament pel fet de compartir interessos de curta revolada, és a dir, mediocres. Es tracta de defensar parcel·les de poder, per evitar que una altra “capelleta” rival s’emporte els avantatges, grans o petits, que es poden derivar de l’exercici d’una determinada activitat.

No hi ha, per tant, altura de mires en les “capelletes”, perquè el seu únic objectiu, encara que el vulguen disfressar, és defendre l’egoisme dels seus membres. A tal fi, intentaran situar els seus pions en llocs estratègics, perquè des d’una situació avançada miren per afavorir els seus companys.

Ara bé, perquè ningú no s’enganye, potser convindrà aclarir que hi ha dues classes fonamentals de “capelletes”. En primer lloc, cal parlar de les que aparenten tot just el que són, ja que des del primer dia es fa evident que les persones que allí s’integren no busquen cap altra cosa que no siga el seu interés. Però convé no oblidar una segona categoria de “capelletes”: em referisc a aquelles agrupacions de persones que, en un principi, havien de complir una funció social important, però que els seus membres s’han encarregat de transformar-les perquè es posen exclusivament al seu servei. Són moltes les corporacions que les lleis creen per servir els interessos generals i esdevenen simples “capelletes”, exemptes de tota altura de mires. I el que és pitjor, sovint no es crea una sola “capelleta” dintre d’una mateixa corporació, sinó que se’n formen moltes, i cadascuna va a la seua.

Com que tenim una tendència innata a constituir “capelletes”, en podem veure pertot arreu: en els partits polítics, en les comunitats de veïns i associacions de tota mena, en el col·lectiu dels artistes, etc. Precisament, és la seua proliferació abusiva el que em fa pensar que les persones no són tan socials com diuen, perquè el gregarisme, quan s’escampa sense control, s’assembla més a una caricatura que no a un retrat seriós de la sociabilitat humana.