dimecres, 24 de gener de 2018

MONÒLEG SOBRE LA REALITAT I LA FICCIÓ

Els monòlegs estan molt bé. Tan sols tenen un problema: que sols una persona parla i totes les altres l’escolten. Em pregunte jo què passaria si invertírem els termes i  fóreu tots vosaltres els qui parlàreu i jo em quedara ací quiet escoltant-vos. De segur que seria més divertit. Almenys per a mi, que m'estalviaria el risc de fer el ridícul en públic. Però això ja no seria pròpiament un monòleg, ni tampoc un diàleg. Seria una altra cosa, possiblement un guirigall, i no per culpa vostra si no perquè faltaria un director d'orquestra que donara tant les entrades com les eixides, i marcara el temps i el compàs de les distintes intervencions. Amb aquesta ajuda i l’esforç de tots vosaltres, de segur que seríeu capaços de fer una obra d'art.
I és que tota obra d'art necessita d'una preparació prèvia, d'un treball important, per bé que de vegades ens escoltem dir a nosaltres mateixos: “Això, jo també ho sé fer!”. I és que hi ha obres artístiques que no sabem per on agafar-les. Sense anar més lluny, l'altre dia vaig visitar un museu d'art contemporani, intrigat per un quadre que s'anunciava amb un títol ben enigmàtic: “L'abús del punt”. He de reconéixer que em vaig quedar una mica decebut en contemplar-lo, puix que m'havia imaginat un quadre on milers de punts s'agruparien de moltes maneres, per formar diverses figures geomètriques. Sóc tan ximple que, quan em parlen d'un abús del punt, pense tot seguit que m'he de trobar amb una enormitat de punts, perquè tot abús és un excés d’alguna cosa. La realitat, però, va ser ben diferent, i amb sorpresa vaig comprovar que “L'abús del punt” es limitava a un sol punt al centre de la tela. Vés tu a saber per què el pintor no li va posar un títol més convenient a la seua obra. Ja posats, bé hauria pogut anomenar el quadre “L’abús del blanc”, perquè us assegure que en aquell quadre el blanc de la tela lluïa cosa fina. Dos metres quadrats de blanc i a penes un minúscul esguit de color negre situat, això sí, en un lloc estratègic.
L'art contemporani té aquestes coses, que has de posar molta imaginació de la teua part per interpretar correctament allò que l'artista ens ha volgut dir. Per això, un amic meu que no li agrada calfar-se el cap, diu que sols li agrada la pintura realista, és a dir, aquella que sembla una còpia de la realitat. Però crec que està molt equivocat. No seré jo qui m'estiga d'admirar “El cavaller de la mà al pit”, però feu-ne la prova i voreu com no hi ha per a tant: poseu-vos davant d'un espill, ben seriosos, amb un posat de profund respecte, i feu perquè el vostre rostre desprenga l'espiritualitat que exhala el personatge retractat per El Greco. Prompte s'adonareu que és impossible imitar-la, perquè és d'un altre món. Per tant, domina la ficció sobre la realitat, encara que la pintura siga figurativa i suposadament objectiva.
En el cinema passa igual. Et trobes davant de la típica escena d'amor. Ja sabeu, en el moment crític que ella li diu a la seua parella que abans de gitar-se necessita anar al bany, i ell li contesta: “D’acord, però dóna’t pressa, amor meu”. Tot és molt natural, més real impossible. L'amant espera impacient que la seua estimada torne per ficar-se al llit. Ella s'ho agafa amb més calma i tanca la porta del bany. Passen uns quants segons que es fan eterns, i quan la dona surt del bany t'adones que ningú ha estirat la cadena del wàter. Això és realisme? De segur que a cap de nosaltres no ens passa així: tota entrada al bany en la vida real va seguida normalment d'una estirada de cadena, per molt romàntica que siga la situació.
I què dir-vos de la literatura? M'agrada llegir, però tinc molta cura de no posar a la pràctica allò que em conten, puix que ja he tingut més d'una experiència força desagradable. Així, fa molts anys vaig llegir la història d'un escrivent molt singular, que quan el director li manava fer alguna cosa es limitava a contestar-li, amb cara d'innocent: “Preferiria no fer-ho”. Fixeu-vos bé amb el detall: no li deia que no volia fer-ho, si no que “preferiria no fer-ho”. Davant d'aquesta resposta, el director es quedava tot desconcertat i no sabia què fer, perquè realment l'escrivent no s'havia negat obertament a fer la feina. Per tant, el deixava continuar en el treball.
Ja us he dit abans que sóc ben ximple, i quan tenia vint anys encara ho era més. Per això, quan vaig trobar la meua primera feina, em pensava que tots els capitostos eren persones plenes de bondat i comprensives amb les debilitats dels seus empleats. Així que jo, un dia que havia dormit malament, em vaig decidir a imitar l'escrivent del conte, que no feia molt havia llegit. Ho recorde perfectament: el cap del departament tenia molta pressa d’acabar un informe i em va demanar que l’ajudara a enllestir-lo. Com que aquell matí no em trobava bé, em va nàixer de l'ànima dir-li amb tota la candor del món: “Preferiria no fer-ho”. No cal que us diga la cara que em va posar en sentir aquestes paraules. No obstant això, em va donar una segona oportunitat, i una mica nerviós em va tornar a demanar ajuda. Novament li vaig dir, sense perdre la serenitat, molt dolçament: “Preferiria no fer-ho”. Fins ací va arribar l’experiment, perquè el director tot indignat em va fer fora sense perdre ni un minut més i em va enviar la liquidació per correu amb avís de recepció.
Amb tot, seguisc pensant que la història de l'escrivent és apassionant. Però farem bé de no confondre mai la realitat amb la ficció, per bé que de vegades ens agradaria que aquesta fóra real, i que tots els capitostos tingueren tanta consideració amb nosaltres com aquell que li va pertocar, sortosament, a aquell escrivent del conte.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada