Quan Hanna Arendt va estudiar el totalitarisme nazi i els seus camps d'extermini, va emprar l'expressió kantiana de "mal radical" per designar aquella terrible experiència. Però Arendt i Kant utilitzen l'expressió pensant en coses distintes. Així, per al filòsof de la Il·lustració, el mal radical és una propensió de la voluntat a desatendre els imperatius morals de la raó. En canvi, per a Arendt, el mal radical es caracteritza per ser "un mal absolutament incastigable i imperdonable que ja no pot ser comprés ni explicat pels motius malignes de l'interés propi, la sordidesa, el ressentiment, l'ànsia de poder i la covardia". És a dir, així com per a Kant, el mal radical és una perversió que podem entendre per referència a motius, el mal radical d'Arendt no és pas racionalitzable, perquè respon a objectius inèdits fins aleshores, que busquen la destrucció de la idea mateixa d'humanitat.
Temps després, quan la gran pensadora contemporània va escriure el llibre "Eichmann a Jerusalem", va adoptar un altre punt de vista per a qualificar aquestes manifestacions extremes de la maldat humana. Així, va encunyar el concepte de banalitat del mal per a caracteritzar una forma de perversitat que no s'ajusta als patrons amb què la nostra tradició cultural ha tractat de representar-se la maldat humana. Deia en el dit llibre la filòsofa alemanya que "ara estic convençuda que el mal mai no pot ser radical, sinó únicament extrem, i que no posseeix profunditat ni tampoc cap dimensió demoníaca. Pot estendre's sobre el món sencer i llançar-lo a perdre precisament perquè és un fong que invadeix les superfícies. I desafia el pensament, tal com vaig dir, perquè el pensament intenta assolir certa profunditat, anar a l'arrel, però quan tracta amb la qüestió del mal eixa intenció es veu frustrada, perquè no hi ha res. Eixa és la seua banalitat. Solament el bé té profunditat i pot ser radical".
Utilitza, per tant, dues expressions distintes per a designar una mateixa realitat: els crims contra la humanitat del nazisme. Segons el seu primer punt de vista, cal parlar de mal radical, perquè va enllà de tot el que la humanitat havia conegut fins a eixe moment. Però després la pensadora reflexiona i considera que l'esmentada realitat ha de ser designada com mal banal, perquè ella s'adona que Eichmann era una persona absolutament superficial, i això li fa pensar que els pitjors crims no requereixen un fonament positiu en l'agent, sinó que poden sorgir d'un dèficit del pensament.
Jo pense que el mal radical i el mal banal interactuen, i que els individus que estan en possessió del mal absolut utilitzen persones superficials per a executar i expandir els seus crims.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada