dissabte, 9 de març del 2024

INDESIDENTER


Un dels misteris actuals més grans és per què hi ha tanta gent subjugada per la mentida.
La primera consideració que se m'acudeix és que la mentida actua com una teràpia quan la veritat ens fa mal o ens causa maldecaps. En aquests casos, no es pot parlar d'engany sinó d'autoengamy, ja que no hi ha cap víctima de la mentida, sinó connivència amb l'engany. Ara bé, en el plànol moral, jo crec que s'ha de mantindre una certa jerarquia quant al rebuig que mereixen els actes dels qui propal·len mentides interessadament i els actes dels pobres desgraciats que se les creuen perquè necessiten una mica d'esperança, i a falta d'un remei més eficaç, s'acontenten amb qualsevol cosa.
La mentida, per tant, té prestigi, però se l'ha guanyat de forma molt dolenta. Qui es creu a gratcient una mentida, que moltes vegades és tan basta que no hauria de ser capaç per si mateixa d'enganyar a ningú, és perquè està desesperat, i aquesta desesperació el col·loca en una situació d'inferioritat respecte a aquell qui, conscient de la feblesa del proïsme, fa servir les arts més vils, inclús els diners públics, per a guanyar poder, prestigi i riquesa.
L'anterior constatació em porta a fer una altra consideració: quan la mentida és acceptada voluntàriament pel seu destinatari, i esdevé autoengany, no pot dir-se que hi haja una víctima de l'engany, però sí que hi ha un perdedor, perquè l'autoenganyat es degrada com a persona, i no sols es degrada sinó que reconeix al mentider una superioritat.
El vot és una manifestació de voluntat, no de coneixement. El que es demana al votant és que diga qui vol que el represente, per les raons o les desraons que siguen. Això fa que, en democràcia, siga molt difícil penalitzar la mentida si els ciutadans la consenten. Ara bé, si una democràcia es basa en la mentida és perquè ha arribat un moment en què una majoria de la societat s'ha degradat i ha acceptat ser de pitjor condició que aquells qui els agombolen amb cants de cigne.
Front a aquesta claudicació, cal recordar "Indesidenter", el poema d'Espriu musicat meravellosament per Raimon:


Nosaltres sabíem 
d'un únic senyor 
i vèiem com 
esdevenia 
gos. 
Envilit pel ventre, 
per l'afalac al ventre, 
per la por, 
s'ajup sota el fuet 
amb foll oblit 
de la raó 
que té. 
Arnat, menjat 
de plagues, 
sense parar llepava 
l'aspra mà 
que l'ha fermat 
des de tant temps 
al fang. 
Li hauria estat 
senzill de fer 
del seu silenci mur 
impenetrable, altíssim: 
va triar 
la gran vergonya mansa 
dels lladrucs. 
Mai no hem pogut, 
però, desesperar 
del vell vençut 
i elevem en la nit 
un cant a crits, 
car les paraules vessen 
de sentit. 
L'aigua, la terra, 
l'aire, el foc 
són seus, 
si s'arrisca d'un cop 
a ser qui és. 
Caldrà que digui 
de seguida prou, 
que vulgui ara 
caminar de nou, 
alçat, sense repòs, 
per sempre més 
home salvat en poble, 
contra el vent. 
Salvat en poble, 
ja l'amo de tot, 
no gos mesell, 
sinó l'únic senyor. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada