dijous, 23 de juny de 2022

"ELS GANYANS", UN NOU LLIBRE DE MANEL ARCOS

El bandolerisme és un tema que ha estat tradicionalment més tractat per la literatura que no pels historiadors, tot i que durant les últimes dècades han aparegut alguns llibres molt interessants sobre la matèria.

Manel Arcos és, sens dubte, el més important estudiós del bandolerisme valencià, pel que fa al segle XIX, i ha dedicat a la matèria nombroses obres, algunes tan conegudes com El robatori de Benimassot: un misteri, una llegenda i uns quants roders de la Marina (2013).

De la lectura de les seues obres, se’n desprén la forta vinculació existent entre el bandolerisme i els cacics locals, que donaven protecció als delinqüents socials (arrelats al terreny per llaços familiars, territorials i polítics) a canvi que aquests els feren la faena bruta.

En aquesta nova entrega, Manel Arcos es centra en l’estudi d’una època singularment convulsa que es va viure a Pego entre els anys 1844 i 1883, on es van produir seixanta morts violentes, moltes de les quals restaren impunes, donada la incapacitat de les institucions per a assegurar el compliment de les lleis.

Com diu Arcos en la part introductòria del seu estudi, «hi hagué un temps en què, a Pego, la vida d’un home no valia ni un gallet. Durant el tercer quart del segle XIX, i més concretament entre 1844 i 1883, les anomenades ‘conductes antisocials’ i, sobretot, els assassinats i els ajustos de comptes, atribuïts en gran mesura als submons de la violència interpersonal i la delinqüència genèrica, van marcar el dia a dia de la majoria de pegolins i pegolines. Va ser una època en què la població va viure atrapada en una espiral incontenible de represàlies i venjances mútues. Van ser uns anys amb massa patiment i dolor, amb massa angoixa i por. Un temps en què l’odi i el rancor, desencadenats pels reiterats antagonismes generacionals i una conflictivitat crònica i extrema, van sacsar els mateixos fonaments de la concòrdia, fins al punt d’alterar la convivència i fer-la insuportable i, fins i tot, irreconciliable».

Els Ganyans de Pego, protagonistes d’aquesta terrible història, eren quatre individus (dos germans i sengles fills) que actuaven al servei del cacic local Pere Pasqual Sala Ciscar. El Ganyà Major va arribar a ser cap de la Policia Local de Pego. I el Ganyà petit era un guàrdia civil expulsat del cos per mala conducta. Els dos germans, en companyia dels fills, actuaven al servei de Sala i atacaven d’una forma acarnissada i cruel alguns dels partidaris del seu oponent, també integrant de l’oligarquia econòmica i política de Pego, Josep Antoni Cendra de Montserrat. Aquest home era de tendència progressista i republicana. Era la mà dreta del general Prim al País Valencià. Fins i tot, fou condemnat per Isabel II a la pena capital. Quatre germans, els Sena Colubi, fidels a Cendra de Montserrat, van ser abatuts als carrers de Pego en diferents episodis, alguns d’ells protagonitzats pels Ganyans.

Diuen que tot bon cronista ha d’informar literàriament, i en el cas de Manel Arcos aquesta informació és el fruit d’un treball d’investigació històrica molt exhaustiu.

Hi ha, per tant, en els treballs sobre bandolerisme de Manel Arcos, i molt singularment en Els Ganyans: la història que no es va contar (Pego, 1844-1883) (Edicions del Sud, 2021), una barreja de literatura, periodisme i història. I és difícil esbrinar quina de les tres disciplines resulta dominant.

De primer, el que més sorprén d’una obra com aquesta és la seua qualitat literària, que es posa de manifest de distintes maneres:

1)      Per una part, l’autor estructura el seu relat de manera que sap perfectament com captar l’interés del lector. I no em referisc tan sols a la divisió en tres capítols dedicats a cadascun dels Ganyans que centren la seua investigació, sinó també als títols que fa servir per a enunciar els apartats de cada capítol: «Ni oblit ni perdó», «A cara o creu», «El preu de la disbauxa», en són només tres entre molts altres que podria afegir ací per a posar de manifest la vocació literària de l’autor i la seua creativitat. A partir d’aquestes frases tan cridaneres, que sorprenen el lector i li desperten l’interés sobre el que tot seguit se li va a contar, Arcos va desgranant a poc a poc el seu relat, com si anara encaixant les peces d’un trencaclosques. A la fi, tot resulta coherent, però com els bons narradors, Arcos deixa la porta oberta a la interpretació que puga fer el lector dels fets que li han contat.

2)      Però si dels aspectes formals passem al contingut, resulta evident també que ens trobem davant d’un lletraferit, és a dir, d’una persona subjugada per la literatura. I això no podrà negar-ho ningú que, amb interés literari, s’acoste a aquest llibre i comence a llegir la introducció, on figura el paràgraf que he transcrit al començament d’aquesta ressenya, o es fixe en l’estil de Manel Arcos, tan precís com ric en metàfores i expressions populars que li donen color al relat. Així, mireu aquest exemple que trobem en la pàgina 118: «Degué ser a l’estiu de 1872, després d’espifiar-la de nou, després de temptar el destí per segona volta, quan el Ganyanet va decidir posar terra per enmig, a fi de buscar l’horitzó tan adient i captivador que es divisava per ponent. Atrapat pel seu passat, perdut en una mena de laberint sense aparent eixida, més sol que mai i amb una situació veritablement adversa per al seu futur més immediat, aquella era la millor opció que podia triar. I així ho va fer, sense titubejos i sense apartar la vista de tot el que deixava arrere. Degué ser, a partir d’aleshores, quan el Ganyanet també va començar a ser conegut a Pego amb el sobrenom del Fugitiu». No direu que aquest paràgraf no és capaç de crear expectatives engrescadores en qualsevol lector.

En segon lloc, el llibre té un valor periodístic i està escrit a manera de crònica d’uns fets que han tingut lloc en el passat, però que no han perdut interés en l’actualitat. En aquest aspecte, el que resulta més digne de lloança és l’objectivitat amb què tracta l’autor el tema. Front a la visió romàntica del bandoler, de la qual tant s’ha abusat en la literatura a partir del Romanticisme, s’alcen les cròniques de Manel Arcos que no deixen volar la imaginació cap a la idealització dels protagonistes de les seues obres. Fins i tot, el mateix autor descriu amb sorpresa com en la memòria col·lectiva ha quedat una imatge idealitzada del Ganyanet, malgrat totes les malifetes i crims que van acompanyar les seues anades i vingudes. En efecte, ens diu Arcos, en la pàgina 138, el següent: «Així va ser com el nom del Ganyanet es va esvanir en la boira del temps i la seua empremta es va esborrar a poc a poc, com una petjada en l’arena, a mesura que la memòria col·lectiva se sumia en la més profunda foscor. I així va ser, al capdavall, com el Ganyanet va esdevindre Pasqual de Ganyà i com en l’imaginari popular va brollar la llegenda de roder generós i ‘d’home honrat i prou just’, la qual va circular i va perdurar a la zona com si fora la versió més fundada i versemblant».

Pel que fa al component històric del llibre comentat, no es pot discutir el rigor amb què Manel Arcos ha aplicat els mètodes i tècniques característics de la investigació històrica, recorrent tant a les fonts escrites com a la memòria oral. I ha sigut audaç, perquè el que ell investiga són fets molt poc estudiats pels historiadors. La dificultat encara és major, si tenim en compte l’època històrica de la qual estem parlant: 1844-1883. Com diu en el pròleg Vicent Riera: «Els Ganyans de Pego semblen ser, més aïna, el fruit malèvol i inevitable de la con­currència temporal, en un lloc determinat, de diferents fenòmens socials que ocasionaren un dels còctels més explosius ocorreguts en la història del nostre país, verbigràcia: l’existència de velles rancúnies entre famílies, l’origen de les quals es perd en la nit del temps; la presència d’individus amb un perfil psicològic clarament antisocial; les deficiències d’un Estat fallit, que intenta refer-se en un segle turbulent (el Huit-cents), i amb unes institucions francament insuficients i disfuncionals, que atorgaven als individus antisocials una sensació d’impunitat ben evident; l’omnipresència de famílies caciquils poderoses sense cap poder públic que els fera de contrapés; una administració municipal composta exclusivament per gent de confiança i de lliure designació; una corrupció ubiqua que enverinava i podria el normal funcionament de la política, de la justícia i de les institucions en general».

El panorama que ens descriu el llibre és, per tant, molt dolent, però m’alegra poder acabar aquesta ressenya amb una notícia positiva, i és que malgrat tot, he pogut trobar en la magnífica crònica que ens ha deixat Manel Arcos un heroi que no tindrà poetes ni literats que parlen d’ell, però que mereix una menció destacada en la llarga història de la lluita contra la ignomínia: es tracta del jutge Vicent Gil i Pastor, que per complir amb les obligacions del càrrec es va jugar la seua vida i la de la seua família. Com diu el mateix jutge, una vegada cessant, en una carta remesa el dia 21 de gener de 1857 al diari La Discusión: «Pero no extraño lo que me ha ocurrido, cuando recuerdo lo que ha estado pasando en esta población desde primeros de agosto último; apenas ha pasado semana en que no haya habido escenas lamentables; una noche se ha cortado una estera de una casa, y quemado en la misma puerta; otra incendiado barracas; otra insultado con canciones a algunos vecinos; otra ensuciado las puertas con excrementos; otras roto sus puertas y ventanas; otra disparado tiros con injurias, hasta que finalmente se ha saciado la ira contra un desgraciado juez cesante y su familia. En vano he formado causas criminales, e inútil ha sido el celo del promotor fiscal en los juicios de faltas celebrados la mayor parte a su instancia: los autores de tan escandaloso crimen han quedado en la oscuridad».

2 comentaris:

  1. Manel Arcos deu ser l’autor més destacat pel que fa a l’estudi del bandolerisme valencià del segle XIX tenint en compte el conjunt de la seua obra publicada. Sens dubte un dels més treballadors i esforçats, pensant en la tasca prèvia realitzada, considerant els arxius i documents que ha hagut de consultar, etc. I faig aquesta matisació perquè em consta que hi ha historiadors/es la tesi doctoral dels quals no arriba a publicar-se, que potser farien als seus autors/es mereixedors igualment del major dels elogis.
    També molt encertat el comentari sobre l’obra de Manel Arcos pel que fa a la manera de contar els resultats de les seues investigacions d’una forma gairebé literària. Perquè la seua investigació històrica exhaustiva la trasllada als llibres d’una forma molt pròxima als lectors/es, potser no acostumats a llegir obres històriques escrites amb un rigor discursiu més estricte, no sé si dir més científic. Cosa que fa d’ell un magnífic lletraferit, com bé dius, per la fluïdesa i riquesa en la seua manera d’escriure, precís i ric en metàfores, a vegades sense eufemismes que assuavisquen la realitat crua dels fets, que tot plegat faciliten i agraden a una majoria de públic. I tot això, sense deixar de tractar sempre amb imparcialitat la informació. Al «remat», molt recomanables els llibres de Manel Arcos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es un món terrible el que descriu Manel en els seus llibres. El segle XIX va ser nefast en tots els aspectes. Encara estem pagant per això.

      Elimina