SÍ, PERÒ...

La conjunció adversativa “però” és utilitzada de manera abusiva i indiscriminada, fins i tot per a negar allò que s’acaba de dir. Així, no resulta gens infreqüent comprovar com persones aparentment assenyades comencen expressant el seu parer sobre una qüestió d’actualitat, més aviat polèmica, i tot seguit fan un ús i abús de la dita conjunció per a referir un seguit de matisacions, excepcions i condicionaments a la que, de bon principi, semblava ser la seu opinió, de tal manera que aquesta esdevé buida de contingut en ser contradita pel seu suposat defensor.

Aquesta tècnica podríem dir-ne que constitueix una alternativa a l’eufemisme, ja que persegueix la mateixa finalitat: contar les coses d’una manera distinta a com en realitat es pensen, a fi de suavitzar el missatge. Principalment, això passa perquè els personatges públics saben molt bé que, en determinats contextos, no els convé expressar allò que pensen d’una manera franca. Per tant, consideren més oportú fer aquest tipus de circumloquis, i així afirmar una cosa per a negar-la a continuació.

Algú podrà creure que millor és això que no practicar la crua mentida. Però entre l’una i l’altra no hi ha tanta diferència. Al capdavall, qui abusa del “però” també falta a la veritat, tot i que siga d’una manera elegant. A més, no sempre és innocent el recurs a aquesta tècnica, ja que solen emprar-la els qui no diuen clarament allò que pensen, perquè volen enganyar a la gent.

Són molts els exemples que podríem relacionar ací sobre la utilització impròpia de la conjunció “però”. Com ara: en una entrevista televisiva, li pregunten a un governant si està a favor d'adoptar unes determinades mesures que la majoria de la societat demana. Com que l'entrevistat sap molt bé que no li convé dir d’una manera oberta i sincera el que pensa, automàticament respondrà que "sí". I tot seguit, a través del "però", començarà a fer valdre les excepcions que neguen allò que acaba d'afirmar. Així, una modesta conjunció, que està pensada tan sols per a enllaçar oracions o parts d'una mateixa oració, es fa servir per a assegurar una cosa, en la qual realment no creu el polític, i la contrària, que expresa el seu parer més franc. Així és com el "però" tranforma en inevitable allò que si es diguera de dret resultaria senzillament inacceptable per a molts ciutadans.