dissabte, 16 de setembre de 2017

PROU DE XERRAMECA


EL SILENCI
Vivim un temps en què el silenci està desprestigiat. Molta gent de pública rellevància ens fa la gràcia de parlar encara que no tinga res a dir, d'opinar tot i que no siga capaç de concebre cap idea pròpia. Front a la tirallonga de paraules buides, s'imposa la necessitat d'un silenci reflexiu.
També cal fer esment d'aquelles persones “importants” que són incapaces d'admetre cap equivocació, ara perquè es consideren en possessió de la veritat absoluta, ara perquè no els interessa donar la raó al discrepant. En aquests casos, el diàleg és molt difícil de mantenir amb qui sols s'avé amb el monòleg propi.
Reivindique, per tant, el valor moral del silenci, perquè callar a temps o senzillament no parlar és, moltes vegades, una manera de comportar-se ben digna, que diu molt a favor de la intel·ligència dels qui la posen en pràctica.
Entre els polítics de les diferents faccions, hi ha una propensió extraordinària a monologar en compte de dialogar. Avui dia, un dels principis de la lluita política és no cedir mai davant del competidor, perquè això pot interpretar-se com un senyal de debilitat. Aquest principi obliga a dir sempre allò que convé, encara que siga fals, la qual cosa posa a prova la paciència dels oients, que acaben demanant un silenci clement.
Aquesta actitud va estenent-se cap a uns altres camps, com ara, el periodisme i les tertúlies televisives i radiofòniques, que per gaudir d’una audiència multitudinària tenen la capacitat d’arribar a moltes persones. En condicions normals, donada la gran competència existent, podria pensar-se que sols tenen accés a aquesta posició privilegiada els més excel·lents. Però no és així.
En efecte, generalment, resulta d'allò més fàcil endevinar quina serà l'opinió d'un periodista sobre un cert tema, en funció del mitjà en què treballe. Quant als “tertulians”, la majoria són tan previsibles que la seua presència en un debat està mancada d'atractiu. Parlen com si es saberen la lliçó de memòria i no solen escoltar les raons dels altres partícips.
Dic jo que millor seria que tots aquells que actuen de la manera descrita guardaren un respectuós silenci i parlaren tan sols quan pagara la pena. Així, el silenci podria interpretar-se com una manifestació de respecte adreçada a la ciutadania en general, que necessita que la facen pensar i li aporten idees noves, no que la cansen amb obvietats i paraules sense contingut.
SÍ, PERÒ…
La conjunció adversativa “però” és utilitzada de manera abusiva i indiscriminada, fins i tot per negar allò que s’acaba d’afirmar. Així, no resulta gens infreqüent comprovar com persones aparentment assenyades comencen expressant el seu parer sobre una qüestió d’actualitat, més aviat polèmica, i tot seguit fan un ús i abús de la dita conjunció per referir tot tipus de matisacions, excepcions i condicionaments a la que en un principi semblava ser la seu opinió, de tal manera que aquesta esdevé buida de contingut en ser contradita pel seu suposat defensor.
Aquesta tècnica podríem dir-ne que constitueix una alternativa a l’eufemisme, ja que persegueix la seua mateixa finalitat: contar les coses d’una manera distinta a com en realitat es pensen, per suavitzar el missatge. Principalment, això passa perquè la gent sap molt bé que en determinats contextos no li convé expressar allò que opina d’una manera franca. Per tant, considera més oportú fer aquest tipus d’embuts, i afirmar una cosa per negar-la a continuació.
Algú podrà creure que millor és això que no practicar la crua mentida. Però entre l’una i l’altra no hi ha tanta diferència. Al capdavall, qui abusa del “però” també falta a la veritat, tot i que siga d’una manera elegant. A més, no sempre és innocent el recurs a aquesta tècnica, ja que solen emprar-la els qui no diuen clarament allò que pensen, perquè volen enganyar a la gent.
Són molts els exemples que podríem relacionar ací de la utilització impròpia de la conjunció “però”. L’escena és sempre la mateixa: un determinat personatge públic és preguntat sobre un tema delicat, com ara, si està a favor de la sanitat pública. Tothom endevina la primera resposta, que serà un “sí”, perquè coneixem la prudència de l’entrevistat i sabem molt bé que no li convé dir d’una manera oberta i sincera el que pensa. Tot seguit, “però”, comencen les excepcions, a través de les quals expressa el seu parer més autèntic el protagonista, que necessita el “però” perquè els oients assentisquen al seu missatge, ja que aquesta conjunció transforma en inevitable allò que si es diguera de dret resultaria senzillament inacceptable per a molts ciutadans. Així, després de dir que està a favor , amb un “però”, el parlant se sent amb cor de dir el que pensa, que a la fi resulta ser tot just el contrari del que havia afirmat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada