EL PODER DE LA FICCIÓ

Charles Dickens, al començament de la seua novel·la Història de dues ciutats, diu així: "És un fet sorprenent i digne de reflexió que tot ésser humà estiga constituït de tal forma que sempre haja de ser un profund secret i un misteri per als altres. Quantes vegades entre de nit en una gran ciutat, pense molt seriosament que totes i cadascuna d'aquelles cases apilades en l'ombra tanquen el seu propi secret; que cada habitació de cadascuna d'elles tanca el seu propi secret; que cada cor singular que batega en els centenars de milers de pits que les habiten és, en alguns dels seus somnis i pensaments, un secret impenetrable per al cor més pròxim".

En 1927, quasi 70 anys després, un altre novel·lista anglés, E.M. Forster, va tornar sobre el tema per a posar en relleu la diferència fonamental que existeix entre la gent de la vida quotidiana i la dels llibres. En la vida diària, va escriure Forster en Aspectes de la novel·la, mai ens entenem, no existeix ni la completa clarividència ni la sinceritat total. Ens coneixem per aproximació, per signes externs i aquests funcionen bastant bé com a base de la societat, i fins i tot per a la intimitat. Però la gent d'una novel·la, si el novel·lista ho desitja, pot ser compresa del tot pel lector. La seua vida interna pot revelar-se tant com la seua vida externa.

El que estos dos grans novel·listes ens van ensenyar, doncs, és que la realitat i la ficció es complementen, és a dir, com que el nostre coneixement de la realitat és limitat, el que fa l'escriptor, per mitjà de la ficció, és convidar el lector a passejar per la part oculta de la vida, no fent-li vore el que en realitat és, ja que això no es pot saber, sinó el que podria ser.

L’eina que fa servir el novel·lista per a descobrir el que està amagat és la imaginació, que és tant com dir la invenció. Per tant, la literatura és artifici, ja que inventa una nova realitat, però no és una invenció gratuïta, sinó que busca aprofundir en el coneixement de l'ésser humà.

Si el novel·lista es limitara a copiar la realitat, el seu ofici no seria necessari, ja que ens repetiria el que ja sabem. Copiar la realitat no porta enlloc, perquè restaria inèdita la part més sucosa: el que roman ocult a la nostra vista, que és un misteri apassionant que paga la pena descobrir. I el que fa la literatura és convidar-nos a participar en eixe descobriment. Per això la literatura és una ficció que no manipula la realitat sinó que la completa, i, en completar-la, la transcendeix.

Si bé ho mirem, la realitat i la ficció són dos factors també fonamentals en la vida quotidiana, ja que tothom fa servir la imaginació per a defugir la vulgaritat. La invenció d'una realitat més amable ens ajuda a sobreposar-nos als colps de la vida.

La gran diferència entre la ficció quotidiana i la literària, és que la primera pot portar-nos a la frustració o la bogeria si ens l'acabem creient amb excés, mentre que la segona sempre intenta ser gratificant, ja que l'escriptor no enganya ningú: la seua funció no és afirmar ni negar, sinó presentar una realitat imaginada per a obrir-nos la porta a tot el que és possible.

El Quixot és un personatge fictici que es comporta com una persona real: li apassiona tant el món de la cavalleria errant, que acaba creent-se que ell mateix és un digne representant d'eixa ordre, i se'n va de casa en cerca d'aventures. No sols es comporta com un boig, sinó que evidentment ha perdut el trellat. Si Cervantes haguera acabat ací el seu relat, s'hauria limitat a copiar la realitat d'una persona víctima de les seues ensomiacions. Molts ens voríem retratats en este personatge, tot i que pocs portem les nostres invencions a tal extrem. Però Cervantes va anar molt més enllà de l'anècdota inicial, i va ser capaç de recrear tot un món ple de saviesa popular, aventures, humanitat, sentiments contradictoris, etc. Ens va mostrar com pot ser la vida si som capaços de mirar enllà del que tenim davant, va crear el prototip del somiador i va concatenar una sèrie d'històries que posen de manifest com d'apassionant pot resultar la vida si tenim el coratge de  defendre els nostres ideals.

El llibre del Quixot transcendeix, doncs, la realitat i la substitueix per una representació viva d'una idea que ens fa vore el món d'una altra manera.

Per això s'ha dit que el Quixot és un boig que es converteix en un model dels valors humans més alts: de la fe, de l’ideal, de la llibertat, de la justícia i, fins i tot, de la mateixa raó, ja que té intervals lúcids en què ningú posa en dubte la discreció de les seues sentències, ni dubta que el món seria millor, si fora com ell el concep malgrat la seua bogeria: net de maldat i d’interés. Amo i criat es compenetren fins a semblar cada un la meitat de l’ésser humà, i iŀŀustren el descobriment de la complexitat humana.