SOBRE LA MODERACIÓ

Diu TODOROV que “la democràcia suposa la moderació: l'equilibri entre els diversos factors que configuren la convivència. Quan un element s'imposa sobre els altres, apareixen els totalitarismes. Les societats comunistes imposaven el col·lectiu sobre l'individual. L'ultaliberalisme, en portar la defensa de la llibertat, sobretot la llibertat d'empresa, a les seues últimes conseqüències, acaba per sotmetre les llibertats individuals. La democràcia es basa en la limitació entre els diversos valors. Cal acceptar l'existència d'un bé col·lectiu, però aquest no pot liquidar el dret de l'individu. Cal reconéixer la llibertat individual, però aquesta no pot evitar les mesures que generen el benestar dels més”.

Per tant, el pensament d’aquest autor ens porta a la conclusió que “sense limitacions mútues no hi ha democràcia”. O dit en unes altres paraules (ARISTÒTIL): “Optar pel terme mitjà és ser virtuós”.

Si mirem al nostre voltant, és ben fàcil adonar-se que vivim un temps en què la gent ha oblidat la importància de la moderació. I jo crec que la raó fonamental d’aquesta mancança és que, a causa dels grans perills que amenacen el futur del món tal com el coneixem actualment, les societats s’han tornat desconfiades i, en la seua reacció primària, de caràcter defensiu, hi ha un component essencial d’irracionalitat que s’imposa al seny i a la reflexió.

La moderació no és possible quan ens deixem guiar pels sentiments i no per la raó. Si les emocions triomfen sobre el pensament, estem abocats a la contradicció i al fracàs, perquè no es pot esperar coherència i rigor, sinó destrellat i caprici, de qui sols escolta les paraules que més li agraden, sense parar esment a analitzar-les ni a contrastar-les amb altres arguments.

Hui en dia els moderats han esdevingut una rara avis que està mal vista, perquè els extremistes de tots els costats els titllen de traïdors a la causa. I conste que no estic parlant dels equidistants, ja que aquests són gent còmoda que s'absté de mullar-se per a evitar-se problemes. Aquesta apatia és impròpia d’un moderat, que no defuig exposar la seua opinió quan és menester i denunciar la mentida.

La moderació naix del dubte, i per a dubtar és necessari pensar i admetre que pots estar equivocat. En això els moderats són radicals: no admeten que ningú els diga que són infalibles, perquè la possibilitat d'estar equivocats els estimula a seguir endavant en busca de la veritat, que no és mai una veritat absoluta, sinó perfectible. En canvi, els qui se situen en els extrems són capaços d'ignorar els fets, si contradiuen els seus desitjos. Per a negar l'evidència, s'autoenganyen i viuen feliços en el seu món, sense preocupar-se de la injustícia que tota mentida comporta quan vol imposar-se als altres.

Fet i fet, considere que ser moderat és la manera més progressista que hi ha de ser demòcrata, ja que la moderació està lligada a una concepció deliberativa i no agregativa de la democràcia. La deliberación i l'agregació són dues maneres molt distintes d'entendre la democràcia, que han estat estudiades per la filòsofa ADELA CORTINA. Per a aquesta pensadora, els partidaris de la democràcia deliberativa entenen “que la democràcia és el govern del poble i que s’expressa a través de la regla de la majoria, però també que la manera d’arribar a la dita majoria resulta essencial. I en aquest punt s’enfronten sobretot els partidaris de la democràcia agregativa, els qui consideren que l'individualisme és insuperable, que els individus no construeixen els seus interessos socialment, sinó que ja els tenen i no poden modificar-los a través del diàleg i la deliberació per a intentar forjar una voluntat comuna. Per tant, l'únic mode d'aconseguir una majoria consistiria, segons ells, a sumar, a agregar els interessos individuals a través de votacions, sense molestar-se a intentar entaular diàlegs que permeteren generar acords. Aquesta és la proposta d'un neoliberalisme passat de moda, convençut que és impossible anar més enllà del que Rousseau entenia com a ‘voluntat de tots’, que és a la que s'arriba quan cadascú persegueix el seu propi interés, mentre que la voluntat general, clau per a la democràcia, és aquella en què els ciutadans prenen les seues opcions buscant el bé comú i no sols el seu propi bé. Des d'aquesta perspectiva, no intentar el diàleg seria regressiu; la votació seria el fracàs de la deliberació”.

En una època tan convulsa com la que ens ha tocat viure, apostar per la moderació és un compromís ètic, ja que la via agregativa difícilment serà capaç de solucionar els grans problemes actuals. Per tant, el que ens estem jugant és el nostre futur. Com diu IRENE VALLEJO, "en moments de dilemes i conflictes, no hi ha exercici més difícil –i potser, més essencialment humà– que preguntar-se per les raons i emocions de l’adversari. Reconéixer que la línea divisòria entre barbàrie i civilització no és una frontera territorial, sinó un traç ètic oscil·lant dins de cada país, de cada grup, de cada individu. Rebatre el miratge de l’aparent unanimitat. Enganyats per aquesta fal·làcia, contemplem els desconeguts, enemics o estrangers com a grups monolítics amb posicions hostils nítides. Encaixem els altres en un motlle únic que justifique la nostra enemistat, quan ni tan sols nosaltres mateixos aconseguim posar d’acord les nostres pròpies contradiccions i polifonies interiors".