dijous, 7 de desembre del 2023

SOBRE EL DUBTE

Si tens una mica de coneixement reflexiu de les coses, és impossible no dubtar. Som contradictoris, la mateixa societat ho és també, perquè hi ha moltes maneres de pensar i de ser, i a més a més aquestes maneres són canviants. Tenim clar el que pensem en un moment donat, però no sabem el que pensarem un altre dia, i així és impossible creure que estem en possessió de la veritat, perquè ens envolta gent que és capaç també d'argumentar i de defendre els seus platejaments amb la mateixa seguretat o inseguretat que nosaltres.
Dubtar és sa perquè actua com el millor antídot contra el fanatisme. Qui dubta sap que no pot imposar a ningú les seues idees, perquè prou farà si és capaç de conservar-les, ja que sense voler se li esmunyen de les mans obrint pas a noves idees. Ara bé, no tots els dubtes són iguals: hi ha el dubte metòdic cartesià, que té una base científica i aspira a traçar el camí d'arribada al coneixement vertader. Però també hi ha, al pol oposat, el dubte escèptic, que no s'acontenta amb res i sempre deixa entre parèntesi qualsevol asserció. Si bé ho mirem, tant el racionalisme cartesià com l'escepticisme, amb els seus respectius tipus de dubtes, tenen un fonament comú: la desconfiança. Descartes desconfiava dels sentits i per això ens convidava a trobar la veritat a partir de la pròpia raó i de les evidències que ella mateixa és capaç de generar. I la desconfiança de l'escèptic és tan notable que, fins i tot, nega la mateixa possibilitat d'arribar a l'estat de certesa. Són dubtes, doncs, que tard o d'hora, poden provocar un neguit vital, una angúnia primària, que és l'arrel que alimenta un altre dubte molt més profund, que és l'anomenat dubte existencial, que és un dubte que ens empeny a fugir de nosaltres mateixos inventant una realitat paral·lela. Com deia Kierkegaard, "l'home sempre pretén desfer-se de si mateix, del jo que realment és per a arribar a ser un jo de la seua pròpia invenció". És una manera elegant de dir que la ficció forma part de la nostra realitat diària, que com deia Calderón la vida és somni, i això no vol dir que siga mentida, sinó que aspirem a viure-la a la nostra manera.
Si bé ho mirem, tots els dubtes es fonamenten en l'estima per la veritat. Però no en qualsevol estima, sinó en una estima molt sincera, tan exigent que no s'acontenta amb unes poques evidències per a donar-la per provada. Hi ha, per tant, una diferència molt gran entre el qui canvia de parer segons la seua conveniència, i el qui ho fa empés pel dubte. El primer menysprea la veritat i la defuig com si fora una bestiola, el segon la idolatra tant que desconfia de la seua capacitat per a posseir-la, però no renuncia mai a ella.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada