dissabte, 17 de febrer de 2018

SOBRE LA FELICITAT

Molts filòsofs, des d'Epicur, han associat la felicitat amb l'absència del dolor. Hi ha qui pensa que una definició així no li fa justícia a la felicitat, ja que no en destaca cap valor positiu, sinó que es limita a dir-nos el que no ha de tenir una persona per a sentir-se feliç. Tanmateix, donat que Grècia és el bressol de la filosofia, caldrà reflexionar una mica sobre aquest concepte, perquè alguna cosa de trellat ens voldiren dir tan grans pensadors quan fixaven tot el secret de la felicitat en una mera negació del dolor.
La primera cosa que m'acudeix a la ment és que la felicitat té significats diferents segons persones i circumstàncies vitals. I tinc molt clar que l'edat té una gran influència a l'hora de definir-la d'una manera o d'una altra distinta. Quan som joves volem menjar-nos el món, i no ens acontentem amb qualsevulla cosa. Per això, un jove difícilment s'avindrà a acceptar que la felicitat ja en té prou amb l'absència del dolor, i en demanarà més per assolir una definició que el complaga. Però si li preguntem quina cosa és aquella que considera essencial per a sentir-se feliç, segurament li costarà prou de temps arribar a una conclusió clara, perquè intueix que -diga el que diga- acabarà penedint-se de no haver dit una altra cosa.
A partir d'una certa edat, la percepció que tenim de la felicitat canvia, i de bones a primeres ens sorprenem pensant que ja en tindríem prou si ens deixaren viure tranquils, sense les agres preocupacions, els horaris crònics i i els dessabors diaris. L'experiència de la vida ens ensenya que tot allò que anem aconseguint és important, però ni calma el nostre desig ni la felicitat que va associada a cada nova conquesta dura gaire, perquè a l'endemà apareixen problemes d'una altra mena. La maduresa comporta l'adopció d'un punt de vista més realista, i si el jove només pensa en el camí d'anada, quan ens acostem a l'edat provecta som conscients de què hi ha també una tornada, i això ens fa mirar les coses amb un cert distanciament, i pensem que seria bonic que ens passara una cosa determinada, però si no l'aconseguim tampoc no va a acabar-se el món. Al capdavall, lluitem perquè ens passen coses bones, però quasibé sempre acaba pesant més l'ànsia de poder respirar en pau al nostre racó, lluny del soroll mundà.
Aquestes consideracions, em porten a una última reflexió: deia Lennon que "la vida és això que ens passa mentre estem ocupats en altres coses". En efecte, mentre ens trobem bé de salut i lliures d'una desgràcia grossa, no valorem el que tenim, perquè allò que ens preocupa és el que estem fent en cada moment. Tanmateix, això no vol dir que l'absència de problemas (o del dolor) no siguen importants per a la nostra felicitat, sinó que ho donem per fet, perquè allò que u té i no li costa d'aconseguir no ho valora. Tan aviat perdem la salut o ens sobrevé la desgràcia, ens adonem que l'absència del dolor és el més important de la nostra vida, i que no hi ha cap felicitat superior a eixa, tot i que fins a eixe fatídic moment no ens n'havíem adonat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada