DOS POETES VALENCIANS DE LA GENERACIÓ DELS 50: MARIA BENEYTO I FRANCISCO BRINES

Dedique aquesta entrada a dos importants poetes valencians de la generació dels 50: Maria Beneyto i Francisco Brines.

Deia Maria Beneyto que "el llenguatge poètic i l’expressió poètica requereixen també una sensibilitat intel·lectual i emotiva que no tot el món posseeix". I és que l'experiència poètica és complexa. Per a Brines, aquesta complexitat estava íntimament unida al procés creador:

"Mi poesía es un resultado de mi persona, y mi vida es todo lo que me sucede. Estos sucesos, en densa continuidad, originan mis experiencias vitales, conscientes unas veces, inconscientes otras. La poesía parte de esta realidad existente para hallar, como ya hemos dicho, una nueva realidad, la cual no le es conocida, pero que existe en potencia, y que por eso podrá llegar a ser. El resultado final es una nueva y singular experiencia, que podemos denominar experiencia poética". I així arriba a la conclusió que "llega, con el desarrollo del poema, la manifestación de una realidad desconocida".

Tot seguit, vos he seleccionat sengles poemes dels nostres poetes que m'agraden molt:

De Maria Beneyto, 

HEREUS

El meu batec de vida, no aqueix dring de paraules

retallades, podades, fetes música fàcil.

Sols el batec, la vida solament per a dir-vos

que estic viva, dissolta en vèrgens alegries.

Ai companys meus d’origen, els que viviu en terra,

quina abraçada meua o llaç de llum o força

-d’aqueixa nua i tendra i terrible com l’aigua-

acoste en el silenci que em tanca i em limita!

Pot ésser que en jorns àcids no sospiteu encara

aquest lluminós cercle de garlandes i braços.

Sóc voluntat feréstega de romandre dins l’aire,

i en l’espai d’algun dia ja sabreu que sóc vostra.

Ocorrerà de sobte, netament, sens miracle,

com van ocórrer sempre les més senzilles coses.

Direu: què és aqueix núvol blanquinós i festívol

que se’n va per deixar-nos alt i pur el nou dia?

Què és aquest mar blau vívid, amb veus de sol petites

dient-nos a l’uníson frases mai no escoltades?

O millor, qui és qui abaixa aquest bell ram d’estrelles

als afores més trists de la ciutat, cridant-nos?

I jo estaré entre Déu i l’alegria

dient-vos: “Ací estic. Jo sóc aquella”.

De Francisco Brines,

MERE ROAD

Todos los días pasan,
y yo los reconozco. Cuando la tarde se hace oscura,
con su calzado y ropa deportivos,
yo ya conozco a cada uno de ellos, mientras suben en grupos o aislados,
en el ligero esfuerzo de la bicicleta.
y yo los reconozco, detrás de los cristales de mi cuarto.
Y nunca han vuelto su mirada a mí,
y soy como algún hombre que viviera perdido en una casa de una extraña ciudad,
una ciudad lejana que nunca han conocido,
o alguien que, de existir, ya hubiera muerto
o todavía ha de nacer;
quiero decir, alguien que en realidad no existe.
Y ellos llenan mis ojos con su fugacidad,
y un día y otro día cavan en mi memoria este recuerdo
de ver cómo ellos llegan con esfuerzos, voces, risas, o pensamientos silenciosos,
o amor acaso.
Y los miro cruzar delante de la casa que ahora enfrente construyen
y hacia allí miran ellos,
comprobando cómo los muros crecen,
y adivinan la forma, y alzan sus comentarios cada vez,
y se les llena la mirada, por un solo momento, de la fugacidad de la madera y de la piedra.

Cuando la vida, un día, derribe en el olvido sus jóvenes edades,
podrá alguno volver a recordar, con emoción, este suceso mínimo
de pasar por la calle montado en bicicleta, con esfuerzo ligero y fresca voz.
Y de nuevo la casa se estará construyendo, y esperará el jardín a que se acaban estos muros
para poder ser flor, aroma, primavera,
(y es posible que sienta ese misterio del peso de mis ojos,
de un ser que no existió,
que le mira, con el cansancio ardiente de quien vive,
pasar hacia los muros del colegio),
y al recordar el cuerpo que ahora sube
solo bajo la tarde,
feliz porque la brisa le mueve los cabellos,
ha cerrado los ojos
para verse pasar, con el cansancio ardiente de quien sabe
que aquella juventud
fue vida suya.
Y ahora lo mira, ajeno, cómo sube
feliz, encendiendo la brisa,
y ha sentido tan fría soledad
que ha llevado la mano hasta su pecho,
hacia el hueco profundo de una sombra.

PREVENCIÓ I COORDINACIÓ

 

Per a frenar el desprestigi de les institucions, resulta imprescindible que els partits polítics siguen capaços de traslladar a la societat, tant en la teoria com en la pràctica, que anteposen l’interés general als seus interessos particulars a curt termini. Això els obliga, si fallen a la societat, a assumir responsabilitats, i davant d’una situació catastròfica a cooperar entre si i a actuar de manera coordinada.

Dissortadament, tant la dana del 29 d’octubre de 2024, com els incendis d’aquest més d’agost, per posar dos exemples ben recents i d’extraordinària gravetat, estan augmentant el sentiment de desconfiança de la gent del poble vers les institucions, perquè no hi ha hagut, en temps i forma, una resposta clara sobre el que cal fer i les administracions públiques no han donat una imatge d’unitat que tranquil·litze la ciutadania.

Hi ha lleis que regulen les competències de les diverses institucions, tant a nivell territorial com funcional, però a l’hora de la veritat és ben difícil descartar la sospita que en les decisions que es prenen o es deixen de prendre, hi ha un component important de càlcul de tipus electoralista o partidari.

És clar que tant la dana com els incendis han posat de manifest, tant en matèria de prevenció com de resposta a les catàstrofes, que hi ha moltes coses encara per fer, i que importants projectes s’han anat ajornant o s’han gastat els fons disponibles (molts d’ells europeus) de manera poc eficaç.

Davant d’aquesta realitat, en les circumstàncies crítiques actuals, seria més lògic, per una banda, que els partits i les institucions que governen feren autocrítica i, a banda de culpabilitzar al contrari, se centraren a examinar les seues pròpies mancances. Per una altra banda, seria també molt pertinent que els partits deixaren fora de la lluita política els temes de protecció civil on resulta fonamental l’existència d’una coordinació entre totes les institucions.

L'Informe Especial 16/2025, elaborat pel Tribunal de Comptes Europeu (TCE), avalua l'ús que fan la Comissió Europea i els Estats membres sobre el finançament de la UE per a abordar la prevenció, preparació i restauració després dels incendis forestals. Aquest informe destaca, entre altres aspectes, la necessitat d’una millor coordinació entre la prevenció, preparació i restauració per a maximitzar l'eficàcia de les accions.

L'informe també destaca la importància de desplegar polítiques públiques coherents i alineades per a abordar la desertificació i els incendis forestals. El TCE recomana que la Comissió Europea i els Estats membres prenguen mesures per a abordar aquestes deficiències i millorar l'eficàcia del finançament de la UE per a la gestió d'incendis forestals.

La política forestal és responsabilitat dels Estats membres, encara que la UE té competències en àmbits com l'agricultura i el medi ambient que poden abastar qüestions relacionades amb els boscos. El paper de la Comissió en relació amb els incendis forestals és donar suport a les activitats dels Estats membres mitjançant el finançament en el marc de la política de desenrotllament rural i de cohesió de la UE. La Comissió i els Estats membres comparteixen la responsabilitat de la bona gestió financera del gasto pressupostari de la UE destinat al desenrotllament rural i regional.

El TCE conclou que la prevenció és una estratègia encertada, però per a generar un impacte durador enfront dels efectes del canvi climàtic requereix planificació territorial adequada, seguiment eficaç i un compromís financer a llarg termini.

Sense l’existència d’uns consensos bàsics a nivell social i polític és pràcticament impossible que es puguen complir aquests objectius.

"EL CUSTODI", DE TROLLOPE

La literatura ens permet aprofundir en la realitat a través de la ficció. Tot i que, de primer, puga semblar esta afirmació un tant incoherent, si pareu esment, convindreu amb mi que està carregada de lògica, perquè sempre hi ha una part de la realitat que roman amagada i la literatura ens ajuda a descobrir allò que no podem albirar a través dels sentits. Grans científics, com Stephen Hawking, ens han anunciat que un dia aconseguirem entendre l'origen i l'estructura de l'Univers, perquè estan convençuts que no hi ha cap aspecte de la realitat fora de l'abast de la ment humana. La gran paradoxa és que este optimisme epistemològic l'hem de fer compatible amb el desconeixement que tots experimenten en la vida quotidiana quan intentem saber les motivacions que mouen, fins i tot, a un parent o a una persona pròxima, a actuar d'una determinada manera. I és que, per al científic, la realitat és allò que es pot demostrar empíricament i, per tant, és susceptible d'explicar-se mitjançant lleis, però no hi ha lleis capaces d'endevinar com actuarà una persona concreta en un moment donat. I ací és on la literatura juga un paper important, perquè s'ocupa d'eixe món paralel a la vida real que ens ajuda a explicar els comportaments individuals.

En la novel·la d'Anthony Trollope, "El custodi", ens trobem davant d'un text commovedor, que ens conta la història d'un ésser humà que, per raons de consciència, sense que ningú l'obligue, sent el deure moral de renunciar al càrrec de custodi d'un asil, que li dona unes bones rendes, perquè ha comés un error en l'exercici del càrrec que la majoria de la gent consideraria disculpable. En la novel·la es fa evident que quasi ningú actuaria així, però a ell això no el consola, i a la fi assumeix la seua responsabilitat que el portarà a la ruïna.

El que la literatura ens recorda en esta nove·la és que, enllà de l'aparença i front a la mediocritat regnant, hi ha o poden haver-hi persones rectes, que no s'enganyen a si mateixes per conveniència, i que es fan responsables sense excuses dels seus actes, quan el que resultaria més còmode seria mirar cap a un altre costat i practicar l'autoengany en benefici propi. És possible, per tant, la grandesa humana.

Com podreu deduir del que acabe de dir, es tracta d'un text literari que, tot i haver sigut escrit a mijan segle dinou, no ha perdut gens ni mica d'actualitat. Prou bé podrien els nostres polítics de tota condició fer-li una ullada i recapacitar un poc sobre el mal exemple que donen, ells que haurien de donar-ne de bo, quan redueixen la seua moral utilitària a condemnar les iniquitats dels altres i amagar o disculpar les pròpies. Al meu poble, això li diuen la llei de l'embut, i sembla que lluny de perdre vigor, manté tota la seua vigència hui dia. La llei de l'embut val per a un trencat i per a un descordat, fins i tot per a trobar consol on caldria patir vergonya: ara es presenten els casos de corrupció com un partit de futbol en què també és un mèrit l'empat.