dimarts, 24 de febrer del 2026

"MIRAR CAP ARRERE" I "DIÀLEG", POEMES

 


MIRAR CAP ARRERE

 

Sobre les ones negres,

el cel ha obert espais

que blanquegen estrelles

Teresa Pascual

 

Aquesta és la porció de realitat

que em correspon assumir

en un temps espars que encara

no he aprés a cridar pel seu nom.

Amb cautela, divague encuriosit

per la memòria secreta

del meu petit món,

a l’encalç dels precedents

de cada vicissitud o col·lapse

que capte la meua atenció

o es plante davant meu.

 

Un dia em van dir que el present,

en la seua projecció cap al futur,

era capaç de tot.

Després d’algunes decepcions,

l'experiència m’ha ensenyat

la força superior del passat

per a desempallegar-me

dels fets desavinents,

i és allí on torne de continu

a l’hora d’indagar el que soc,

des dels borrosos records.

 

Així, quan em sent culpable

de no ser tan alegre com volia,

ni més savi i més magnànim;

o em lamente avergonyit

de tot l’amor que dec

i no gose apel·lar

a la clemència de ningú,

em queda el consol

de tancar els ulls

i mirar cap arrere

en cerca del perdó.

 

DIÀLEG

 

Segons vas enllaçant les paraules

amb finor i cura per part teua

Horaci

 

Un poema com aquest

quedarà inacabat si calla

l’estranya veu que dicta

cap a on mirar,

en ser que un vers es nega,

de cop i volta,

a tirar avant.

 

El poeta es vana

de celebrar una idea,

un afecte singular,

una sensació vibrant

que l’empeny a desafiar,

amb valentia,

una realitat tremolosa.

 

I com són tants els dubtes

suscitats per aquest embat,

entren en acció

màgiques connexions

que desborden el sentit

conegut dels mots

i en desperten de nous.

 

Així esdevé la poesia

un fecund diàleg

entre el bard que inventa noms

per a les seues emocions

i el geni salvífic

que les arrossega

cap a àmbits impensats.

dimecres, 11 de febrer del 2026

"ORIGEN DEL CANT", POEMA

 


ORIGEN DEL CANT

 

Perquè ara sé cert que la mort dels morts

no és mai l’oblit d’un nom, ni el teu ni el meu

Josep Antoni Fluixà

 

1

Tot té una causa que s’origina

en un munt de motius penjant

de múltiples raons i desraons.

Tot es belluga en mil direccions

que es bifurquen quan ens creiem

més a prop d’arribar a un final

discutit, previsible o somiat.

Són necessàries tantes explicacions

que no gosem assegurar el perquè

dels nostres encerts i desencerts,

i carreguem amb aquest desordre

en avançar pel camí de la vida.

 

2

Si hem volgut i no hem pogut,

encara ens queden moltes maneres

de llançar fora de nosaltres la culpa

quan tastem l’amargor del fracàs.

Després de tants anys, pensem

que tot hauria pogut ser distint

i mereixíem una altra sort

perquè ens han enredat i mentit.

Certament, és molt difícil destriar,

entre tantes anades i tornades,

la part deguda a les nostres decisions

i la procedent de forces estranyes.

 

3

Retraiem als altres els propis errors

quan ens sentim com uns guinyols

mancats de parer, sense ànima,

i no assumim l’autoria dels nostres actes.

Però tenim un nom, cal recordar-ho,

i un diccionari personal on es recullen

les paraules que donen al nostre cant

un llustre que els altres no tenen

perquè té una diferent intensitat,

una diversa manera de dir la veritat

tan prompte com el cor es posa íntim

i defuig tripijocs que embrollen el que sent.

diumenge, 1 de febrer del 2026

"ENYORANÇA" I "CLAREDAT", POEMES


     ENYORANÇA

 

En el laberint de l’adéu

comence a caminar,

a estudiar cada dia

     Pasqual Adrià

 

Prou sovint la tristor

és tan sols enyorança

i es genera en la insistència

dels qui ens alcem enjorn

a admirar com un eixam

de llum esglaiada ens tramet,

des de la distància,

la prometedora quietud

del recomençament;

i després, durant el dia,

malgrat qui li pese,

la veritat ja tirarà pel dret.

 

Així, el temps va passant

i una matinada, a la llarga,

en contemplar de nou la celístia

diluint-se entre les primeres clarors,

ens sorprenem estranyant la bellesa

quan tenim tanta bellesa al davant,

i ens sentim enganyats;

com si no hi haguera res a perdre

en el durador intent, sempre esforçat,

d’erigir cada aurora

que ve i se’n va

en una manera de creure.

 

CLAREDAT

 

No profaneu el cel tendríssim

l’escàndol de la claredat

Pere Gimferrer

 

On giravolta el desconcert,

allí van els meus versos,

sense res a canvi,

en conversa solitària.

El ministeri que professe

mai em demanarà

silenciar el que m’aclapara,

i aquest és un gran privilegi.

 

Tot poeta es malfia d’una realitat

que guarda les aparences,

i així fa del dubte

una aspiració a la claredat;

una ocasió de posar nom

al misteri que respira

davall les formes temptadores

que ens ofusquen.

 

Cada poema remou un vocabulari

en què les paraules més necessàries

s’amuntonen avergonyides,

atemorides o cansades.

Unes paraules que cal rescatar

per a donar-los la preeminència

que mereixen i així puguen dir

tot el que anuncien o amaguen.