ENYORANÇA
En el laberint de l’adéu
comence a caminar,
a estudiar cada dia
Pasqual Adrià
Prou
sovint la tristor
és tan
sols enyorança
i es
genera en la insistència
dels qui
ens alcem enjorn
a admirar
com un eixam
de llum
esglaiada ens tramet,
des de la
distància,
la
prometedora quietud
del
recomençament;
i
després, durant el dia,
malgrat
qui li pese,
la
veritat ja tirarà pel dret.
Així, el
temps va passant
i una
matinada, a la llarga,
en
contemplar de nou la celístia
diluint-se
entre les primeres clarors,
ens
sorprenem estranyant la bellesa
quan tenim
tanta bellesa al davant,
i ens
sentim enganyats;
com si no
hi haguera res a perdre
en el
durador intent, sempre esforçat,
d’erigir
cada aurora
que ve i
se’n va
en una
manera de creure.
CLAREDAT
No profaneu el
cel tendríssim
l’escàndol de la
claredat
Pere Gimferrer
On giravolta el desconcert,
allí van els meus versos,
sense res a canvi,
en conversa solitària.
El ministeri que professe
mai em demanarà
silenciar el que m’aclapara,
i aquest és un gran privilegi.
Tot poeta es malfia d’una realitat
que guarda les aparences,
i així fa del dubte
una aspiració a la claredat;
una ocasió de posar nom
al misteri que respira
davall les formes temptadores
que ens ofusquen.
Cada poema remou un vocabulari
en què les paraules més necessàries
s’amuntonen avergonyides,
atemorides o cansades.
Unes paraules que cal rescatar
per a donar-los la preeminència
que mereixen i així puguen dir
tot el que anuncien o amaguen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada