AMOR PROVECTE
L’amabilitat dels estranys
Tennessee Williams
Entre
cuites i tribulacions,
el desig
es fa malbé i la fantasia,
que tot
ho podia, s'aquieta
de tant
no mirar al cel.
Així
queda l’amor
quan
minva la passió
i es
difuminen els somnis:
sense el
poder d’imaginar altres mons,
de buscar
en el plaer carnal
l’excitant
culminació d’abans.
Hi ha els
qui es fan creus
quan
l'amor reïx valerós
en la
lluita contra les adversitats,
i
aplaudeixen i exalten
un lligam
tan estret
com
autosuficient
a l’hora
de plantar cara
als
feixucs quefers diaris,
que a
l’allargada dels anys
cal aplanar
i engolir.
Però no
és la fortalesa l’únic mèrit,
també cal
parlar de l’elegància,
en
aguantar el pas d’un temps
que a poc
a poc despulla
els
amants més pintats
de les
antigues confiances,
proveint-los
de menys grates,
com ara
la d’envellir junts,
tot i que
se senten cada vegada
més
malastrucs.
I l’amor,
aquest amor
provecte
i ple de xacres,
encara
dura i es llança,
quasi
sense forces,
a
recórrer la seua última etapa,
que no
està per orgues,
i espera
de tot aquell qui passa
per
davant del seu estatge
la ben guanyada
cortesia
dels desconeguts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada