Tot
conspira per retardar el son;
caldrà
fer un altre torcebraç amb la vida,
no
deixar-se tombar ni perdre el valor,
cobrir-se amb l'escut rebregat i resistir
fins
a l’extenuació, esperar que arribe
a poc a
poc l’hora de dormir.
Una
calma sense nom, una manera tan sols
de
respirar i estar quiet, o de seguir endavant
com
si no passara res, una treva acordada
abans
d’anar-se’n al llit tot dient-se
a
un mateix: “Tranquil·litza’t, que és temps
de
cloure els ulls i descansar”.
Així,
la ciutat es lliura a un somni clement,
mentre
les paraules s’apresten
a
guardar al seu si el dolor dels dorments,
convertint
la nafra que supura interminable
en
una fera que romandrà amagada durant la nit
i,
quan de nou es desboque, serà el despertar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada