Va ser un matí d’un dia qualsevol.
Crec recordar que feia bon oratge,
tot i que estàvem en ple hivern.
No hi havia gent pel carrer,
les cases romanien tancades
i encara no sé si anava o tornava,
tan sols recorde que sotjava
els balcons, on no hi havia ningú
que, encuriosit,
m’observara.
Era allò que es diu un vianant
i passejava abstret, com perdut,
per uns passatges atapeïts de silenci;
vaig tardar una mica a adonar-me
que, per fi, havia sigut abandonat
pels habitants d’aquell indret,
car s’amagaven per rebutjar-me,
cansats de suportar els meus precs
insistents perquè
em deixaren en pau.
I així vaig seguir, amunt i avall,
sense trobar a faltar les veus
conegudes ni els seus bells cants,
sense ganes d’ensopegar ningú
que no fora jo amb mi mateix,
celebrant el goig de sentir-me
oblidat de tot allò que m’ensopia,
cercant una resposta a la pregunta:
“Què faig jo, ara, amb tanta solitud?”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada