Pasqual Adrià ha
publicat “Ojalá volvamos a vernos” (El Tábano, L’Eixam Edicions), que porta l’expressiu
subtítol: “Vivir con una Enfermedad Crítica Mantenida… y amar la vida”. I això
és aquest llibre: una crònica del dolor que es transforma en un cant a la vida,
perquè el seu autor i protagonista és un resistent, una persona compromesa amb
la vida i amb les persones que estima, que acara amb coratge les dificultats
extremes i tira cap a endavant. És tan immens i sincer el seu compromís, que
Pasqual ha volgut contar-nos la seua història, no sols perquè la coneguem, sinó
també per compartir-la amb nosaltres a fi que ens siga d’ajuda en un moment
donat.
És clar que unes
vivències tan difícils com les que Pasqual ens conta en el llibre, i la manera
en què a poc a poc ha anat superant-les, en companyia dels seus familiars i
amics més íntims, sols resulten explicables quan ens trobem davant d’una persona
dotada d’un coratge i una capacitat d’estimar excepcionals. Hi ha un magnífic paràgraf
al final del llibre que resumeix molt bé aquestes qualitats: “Pero no quisiera que por mis palabras de
nostalgia interpretaras que he perdido la esperanza y la fe en la vida. No se
trata de eso. Más bien he bajado el ritmo. El peso de las evidencias me ha
hecho asimilar qué limitaciones debo integrar en mis planes, y a partir de ese
punto, dibujar nuevos mapas que me lleven al mismo lugar de felicidad donde me
encontraba. Como en el tiovivo, tendré altibajos, pero no pararé de girar.
Motivos tengo sobrados para no rendirme. Siempre queda la posibilidad de
explotar nuevos caminos. La vida es un espacio de posibilidades”.
Des del punt de
vista literari, cal destacar que ens trobem davant d’una obra feta per un
escriptor, que sap escriure molt bé i estructurar la seua crònica d’una manera eficaç, i així tota la informació es desplega davant dels ulls del lector
ordenadament i en el moment just perquè s’entenga el procés de la seua
lluita contra la malaltia i els seus daltabaixos.
Els poetes,
sovint, ens preguntem com la vida pot ser tan bella i tan trista, alhora, però en
el cas de Pasqual jo crec que l’enigma es resol en la seua pròpia experiència,
com si ens diguera: “La vida és dolor que ens tomba, però també és amor que ens
alça, i jo he optat perquè triomfe l'amor”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada