"JO CONFESSO", DE JAUME CABRÉ

He llegit les mil pàgines de la novel·la “Jo confesso”, de Jaume Cabré. És una obra que es mou en la mateixa línia que la seua predecessora, “Les veus del Pamano”; ambdós són obres d’excel·lent factura i adreçades a un públic majoritari. En aquest sentit, la novel·la no defrauda: és literatura ben escrita, que conta coses interessants i que, per tant, entreté. Ara bé, em sorprén força l’impressionant llistat de premis concedits a la dita obra, així com la pràctica unanimitat de la crítica en lloar-la obertament i en elevar el seu autor a l’altar on s’apleguen les màximes glòries de la literatura catalana i universal.

No compartisc aquest entusiasme: l’obra és un producte ben acabat i de qualitat, ningú no ho nega, però el seu autor no és una figura de primer nivell. La literatura que fa Cabré sols pot complaure plenament a aquells que busquen un bon text per passar l’estona, perquè en aquesta novel·la el que ens trobem és una prosa i una història planes, sense sorpreses ni enlluernaments. Es tracta d’una obra, en fi, que atrapa el lector mitjà, però que no pot aspirar a complaure plenament els paladars més exigents. Jaume Cabré fa literatura d’entreteniment, i això és molt digne, però no enganyem la gent fent-li creure que la seua obra va més enllà d’aquesta pretensió. Com diu molt encertadament Javier Avilés, a propòsit d’aquest llibre, “lo que me fastidia con estas novelas es que nadie se atreve a catalogarlas con los best-seller, acaso porque su calidad literaria es un poco superior a la media, ni tampoco junto a la narrativa más exigente, a la que pretenden imitar. Paradójicamente, a causa de estar en el punto medio, reciben el reconocimiento conjunto de crítica y lectores. O eso o yo estoy completamente equivocado y esta clase de narrativa, esta y no otra, es la que realmente se quiere leer y vender. Tiernos gatitos con apariencia de tigres feroces”.

Manca una crítica literària valenta, que sàpiga posar les coses en el seu lloc. Els crítics rarament són sincers quan analitzen les obres publicades per les “vaques sagrades” de la nostra literatura. No hi ha una crítica professional conscient de la seua responsabilitat social, a l’hora de destriar el gra de la palla i il·luminar nous camins a transitar.