L'ACCIDENT DEL METRO DE VALÈNCIA

Les persones normals tendeixen a pensar, erròniament, que els dirigents polítics, empresarials, religiosos, sindicals, etc., reaccionaran davant d’una situació extrema de la mateixa manera que elles ho farien, però prou sovint s’equivoquen. Les persones que ostenten el poder viuen de l'engany, perquè volen, per damunt de tot, mantenir-se en el càrrec. Això té conseqüències molt greus, que podríem sistematitzar així:

a) Subordinen l’organització que els sustenta als seus interessos, de manera que anul·len la democràcia interna i imposen unes normes de comportament perverses, ja que la màxima suprema que hi impera és servir cegament als seus dirigents: “Qui es mou no ix en la foto”.

b) Es preocupen més de conservar la seua posició de supremacia que no de servir els interessos públics als quals es deuen. No hi ha mai generositat en el seu comportament, sempre són ells els més importants. Per això intriguen tant i s’envolten de mediocres: “Fora del poder fa molt de fred”.

Doncs bé, aquesta manera de comportar-se crec que explica perfectament la raó per la qual tragèdies com la del Metro de València no van provocar que cap polític ni directiu de l’empresa pública gestora dimitira, assumint almenys una responsabilitat política. No, ells pensaven que no havien de dimitir perquè sempre s’equivoquen els altres, i no reaccionaren com ho faria una persona normal davant d’una catàstrofe tan paorosa: sentir-se culpable per no haver fet tot el que calia per haver-la evitat i anar-se’n a casa.

En aquest cas concret, cal destacar que el govern que es va comportar d’una manera tan irresponsable era del PP, la qual cosa ens fa apreciar l’existència d’una greu reincidència, ja que l’11 de març de 2004 va ser un altre govern del mateix partit el que va intentar enganyar a tothom per interessos purament electoralistes. I és que no escarmenten, ells van a la seua. Els ciutadans normals, que som una majoria, no hauríem de consentir-ho.

Tot això em fa pensar que ens trobem davant d’una crisi democràtica profunda, i que sols podrem superar-la a base de més democràcia. Per tant, els partits polítics, els sindicats, l’església, les organitzacions empresarials, etc., haurien d’obrir-se a la societat, i que foren els ciutadans simpatitzants els qui participaren en els procediments d’elecció dels seus dirigents directament. Introduir mesures en el règim electoral que possibiliten que un candidat electe depenga més dels qui l’han votat que no dels dirigents de la seua organització. Perquè no hi ha ningú que siga imprescindible: sols els mediocres poden pensar això.