Dissabte, 1 de juny, he assistit a la
representació de l’òpera verdiana Otello, que ha tingut lloc al Palau de les
Arts de València. Aquesta òpera no és sols una de les millors composicions de
Verdi, sinó una obra mestra de la música de tots els temps. Començant pel
llibret de Boito, que fa una molt bona adaptació del drama shakespearià,
passant per la partitura, tan fosca i amenaçant com el protagonista, i acabant
per l’esforç sobrehumà que el compositor demana a les veus dels cantants, ens
trobem davant d’una peça rodona, que et lleva l’alè i et clava al seient acte
rere acte, fins a arribar al memorable final.
En aquest cas, l’orquestra, meravellosament
dirigida pel mestre Mehta, els cantants, el cor i la direcció artística, s’han
conjuminat per oferir-nos una representació a l’alçada de la qualitat de l’obra
representada. Els cantants han estat excel·lents, sobretot, Carlos Àlvarez i
Gregory Kunde, en els seus papers de Iago i Otello, respectivament. Tot ha
contribuït a què haja eixit del Palau profundament commogut.
He arribat a pensar que Otello és un drama que
no sols passa a l’escenari, sinó que també es desenvolupa en la nostra ment.
Perquè els seus personatges condensen, d’una manera molt essencial, la vida tal
com l’entenem, amb el mal sempre present i pertorbador; les passions que fan
tastanejar, fins i tot, els herois més valerosos; i com no la innocència que
sempre és la víctima d’unes forces que ella no desencadena, però acaba patint-ne
l’embat. Tens la sensació que et trobes enmig d’un malson, del qual no et pots
escapar, perquè la història s’ha apoderat de tu, i estàs vivint-la com a
pròpia, de tan familiar com et resulta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada