dilluns, 1 de juliol de 2013

EDUCACIÓ HUMANÍSTICA

Vivim, no cal dir-ho, en una societat on la mentida i la deformació de la realitat tenen una presència primordial i diària. Prou sovint, sentim la feixuga sensació que els nostres representants ens enganyen quan ens demanen el vot a canvi d'unes promeses que després incompleixen. Però aquest sentiment de fracàs no ens dura gaire, i ben aviat renunciem a criticar el poder i deixem que pense per nosaltres. És un cercle infernal, però malgrat el seu fatalisme ens sentim feliços de poder-lo compartir amb el proïsme.
I tot just això és el que hauria de preocupar-nos: ens complau massa viure en la inòpia. No exigim la veritat a qui els pertoca dir-nos-la, sinó que ens acontentem amb què ens “facen creure” que estem ben informats, i que podem sentir-nos segurs i lliures de tot perill. El sentiment que ens domina és la por front a la incertesa del futur, i som capaços de renunciar a la nostra capacitat de pensar si ens asseguren que no perdrem el poc o molt que hem aconseguit amb el nostre esforç. És la versió moderna del mite fàustic: vendre la nostra capacitat crítica al poder a canvi d'un poc de tranquil·litat.
En canvi, encara hi ha alguns països europeus on el sistema educatiu fomenta la facultat de pensar, la necessitat del coneixement, la llibertat del dubte i del debat. És fonamental que aquests valors s’estenguen i cresquen en llur potencialitat, puix que són condició essencial per a la llibertat i la dignitat humanes. Per aconseguir-ho, cal procurar que l’educació ens traga de la incultura i la ignorància en temes humanístics, que la societat valore al màxim aquests coneixements. Sols així anirem enllà de la cega autocomplaença i alçarem el vel que no ens deixa veure la realitat profunda. Necessitem un sistema educatiu que fomente el pensament crític, però, sobretot, tenim fretura d’una societat que no titlle de funesta la dèria de pensar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada