A la gent, en general, no li agrada massa
caminar, però ho fa per rebaixar el colesterol o el sucre. La gent jove no
camina, corre. I els més majors ens acontentem deixant-los passar sense perdre
el nostre ritme (lent i segur). Jo també sóc dels qui gaudeixen fent hora i
mitja de passeig tres voltes per setmana, encara que seria incapaç de portar
endavant tal proesa sense una bona música que m’acompanye. El problema és que
si em pose una fantasia delicada de Schumann o un impromptus de Chopin, el
soroll dels cotxes i de la ciutat en moviment no em permeten sentir bé tan
excelses obres interpretades per Horowitz o Sokolov. Aleshores, he de pujar el volum i la meua lluita
contra el sobrepès (pou infructífera, tot cal dir-ho) m’arrossega cap a un
altre precipici igualment perillós: la sordesa. No vull ni pensar-ho què seria
de mi si un dia em quedara privat del do d’escoltar la música que tant estime.
De segur que esta vall de llàgrimes que és la vida em semblaria un desert,
perquè els grans compositors i els seus intèrprets gloriosos m’alegren les
hores i em fan pensar que sóc un au que un dia serà capaç de volar per damunt
de tots els dessabors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada