Quan Fray Luis de León ens diu allò de "qué descansada vida, la del que huye del mundanal ruido", està recordant-nos el "beatus ille" horacià, d'arrel estoïca. I és que resulta molt natural que els éssers humans, farts de les vicissituts diàries que colmen la nostra paciència, tot i que siga secretament, com una aspiració íntima, covem el propòsit de fugir, d'abandonar-ho tot i recomençar en un altre lloc, allunyats de les persones i paisatges que han envoltat la nostra vida anterior. No cal ser un bon catòlic, per envejar a eixos monjos de Silos que ens transmeten una gran pau i serenitat quan s'apleguen a cantar les vespres. És ben fàcil, en contemplar eixe ritual, pensar que potser seria un bon remei als nostres dessabors diaris passar una temporada al Monestir, oblidats de tot. És aquesta una claudicació força humana, que mou a compadir-se de qui l'experimenta, perquè és cert que la vida ens atabala i no s'ha d'interpretar estrictament com un acte de covardia el fet de pregar al món que s'ature per a poder baixar-nos-en, si més no, durant uns pocs dies, sense cap altra pretensió que la d'alenar tranquils.
I de la mà del "beatus ille" horacià, passem a la seua "aurea mediocritas", que ell mateix sintetitza en aquests versos tan coneguts: "Aquell que estima la daurada mitjania ni viu en una miserable cabana, ni en l’esplèndid palau que tots envegen". Hi ha una expressió popular que s'inspira en aquesta doctrina: "En el terme mitjà rau la virtut", la qual té el seu origen en la moral aristotèlica, que aconsella buscar sempre l'equilibri entre dos vicis contraposats. Es tracta, com hem dit, d'una mediocritat daurada, perquè pretén situar a l'individu en un punt equidistant entre el propi interés i l'interés general. Hi ha, per tant, en el mediocre horacià la generositat necessària per a comprendre fins a on pot arribar en la defensa dels seus interessos, és a dir, una capacitat de jerarquitzar, d'una manera raonable, el que li convé a ell i el que beneficia a tots els altres.
Però jo no volia parlar-vos del "beatus ille", ni de "l'aurea mediocritas" de l'Horaci, sinó d'una altra mena de mediocritat no tan daurada, sinó d'un intens color gris, que està present en la nostra societat, cada vegada d'una manera més estesa. Es tracta d'una mediocritat presidida per l'egoisme i l'enveja. Si em permeteu la llicència, faré una mena de deconstrucció del concepte en els seus dos vessants fonamentals:
En primer lloc, el mediocre modern és aquell que es considera el centre de la creació i, per tant, no li importa que els seus capricis i pretensions vulgars se situen per damunt de l'interés general. És a dir, el seu somni més persistent és que el món s'avinga amb la seua curtetat de mires, sense importar-li que pel camí es perden altres esforços més reeixits.
En segon lloc, hi ha en el mediocre una passió que el domina: l'enveja. No tolera que ningú invoque un dret superior al seu, ni tan sols un mèrit ni, fins i tot, si és molt ximplet, un demèrit. Ell ha de sentir-se, en tot moment, el centre de la creació i els altres han de ballar al ritme del seu timbal.
El mediocre modern no és, doncs, una persona cansada de lluitar que necessita descans. Eixa mena d'abandó és massa trist alhora que bell per a les seues aspiracions. Tampoc no hi ha res de daurat ni de diví en els seus plantejaments, ja que la virtut li preocupa poc si no es plega als seus interessos. El mediocre modern és, al capdavall, un ésser abduït per si mateix, com un Narcís que no necessita mirar-se a l'espill perquè es basta sol per a considerar-se un ésser tan extraordinari que s'ho mereix tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada