dimecres, 12 de juny de 2019

VERITAT I MENTIDA



En "Veritat i mentida en la política", Hannah Arendt ens adverteix que quan la política es desvincula de la veritat, corromp la democràcia des de dins i converteix el poder en una màquina de destrucció. No es refereix a la veritat metafísica, sinó a la veritat factual, la que es basa en el respecte pels fets i permet una deliberació pública ajustada a la realitat. Els qui des del poder menyspreen la veritat, corroeixen la democràcia. Arendt ja va advertir sobre els perills que comporta utilitzar la capacitat persuasiva de la propaganda per a tractar que la realitat s'adapte a la teoria, de les conseqüències de supeditar la interpretació dels fets a les pròpies creences i de desentendre's del possible per a substituir-ho per l'imaginat. Quan els polítics intenten confondre i pretenen que la seua interpretació interessada i distorsionada dels fets siga creguda com una veritat, estan corrompent la democràcia. I si quan diuen defensar una causa il·lusòria ho fan a més per a defensar determinades posicions de poder, estan incorrent en un engany deliberat.
Si bé és cert que la mentida forma part estructural de la política, fins a molt recentment el paper en la conformació de l'opinió pública d'altres elements com la diversitat d'actors polítics, la defensa efectiva del dret a la informació i el paper dels mitjans de comunicació, permetia mantindre un equilibri imprescindible per al desenvolupament de la democràcia. L'impacte de la tecnologia, i la seua transformació de les lògiques comunicatives, trenca en gran manera aquests equilibris, posant en qüestió una sèrie de pilars democràtics. Les estratègies de desinformació incideixen no solament en la capacitat de distribució, sinó també en el temps d'aquesta, la sentimentalització de les decisions polítiques, la fragmentació de l'opinió pública, la creació d'esferes públiques paral·leles, i la seua consegüent polarització, l'absència de referències informatives vàlides i la creació d'un clima de sospita general que posa en qüestió el paper de la veritat i posa en perill la democràcia.
Un acord sobre l'existència de la veritat i la possibilitat d'aconseguir-la torna a ser el fonament indispensable d'una vertadera democràcia. Com assenyalava Claudio Magris: «Moltes coses dependran de com resolga la nostra civilització aquest dilema: si combat el nihilisme o el porta a les seues últimes conseqüències.» Hui més que mai la veritat, com a component essencial per a la formació de l'opinió pública, més que una obligació moral és una necessitat política, un requisit indispensable de la democràcia.
Hi ha tres classes de mentides, segons el tipus de veritat que neguen o pretenen substituir:
En primer lloc, cal parlar de les mentides que neguen els fets, és a dir, aquelles que atempten contra la veritat fàctica. El propaladors d’aquestes mentides busquen desconnectar el proïsme de la realitat. Un exemple de mentida enfrontada a una veritat empírica seria negar que el Codi Penal condemna el robatori.
Una altra classe de mentides són les que tracten de convèncer la gent que una determinada creença no verificable empíricament és una veritat incontestable. Un exemple de veritat metafísica seria afirmar que Déu condemna el robatori. La veritat metafísica és, en si mateix, una mentida sempre que es presenta com una veritat fàctica.
En fi, hi ha un tercer tipus de mentida que es caracteritza per formular un raonament o juí que no segueix les regles de la lògica ni del sentit comú. Així, per exemple, considerar que és tan lladre el qui desitja robar com el qui roba. Es tracta d’un raonament trampós, ja que si no hi ha robatori no podem inferir l’existència d’un lladre.
Totes aquestes mentides són idònies per enganyar la ciutadania i manipular-la. Sempre ha estat així, tot i que en l’actualitat la mentida s’ha sofisticat i ha inventat noves formes d’estendre el seu domini. Entra en les nostres cases sense trucar a la porta, i s’adorna de plomes molt atractives que ens fan convèncer de la seua utilitat. És a dir, no la veiem com una amenaça, sinó com un objecte de valor superior a la veritat. Sabem que no és la veritat, però això no ens fa rebutjar-la. Ans al contrari, acceptem qualsevol mentida, per grossa que siga, si trobem que ens convé o és capaç d’emocionar-nos. Caiguem, així, en l’infantilisme més estèril, perquè no és il·lusió ni esperança el que desperta en nosaltres tanta falsedat, sinó incapacitat per a acceptar la realitat. I és que la nostra capacitat d’autoengany, si ultrapassa uns límits raonables, esdevé pura autocastració.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada