dissabte, 16 de maig de 2020

"NO, SENYOR, NO TINC VINT ANYS", DE JULIETTE GRÉCO


No, senyor, no tinc vint anys:
vint anys és l'edat difícil,
no és el millor dels temps.
Jo ho sé, ho he viscut:
vaig ballar sobre alguns volcans;
vaig foradar les sabates
amb els meus somnis i els meus turments;
vaig fer les meues confidències al coixí,
i continue dient hui:
"Jo soc com soc".

No, senyor, no tinc vint anys:
als vint anys era tan menuda
que encara no havia tingut temps
de tindre por de la nit.
La meua casa era un sol fosc
en el centre del meu cap,
on fèia l'amor amb l'esperança
i l'ànima dels poetes.
Els poetes són com xiquets,
uns xiquets importants.

Si, recorde aquells dies
en què el temps se'n va anar
com un somni a l'inrevés.
Si, recorde aquelles nits
en què els ocells parlaven
sota la ploma de Prévert

Jo, senyor, quan tenia vint anys,
ja estava perduda;
perduda, amb la ràbia entre les dents,
magníficament perduda.
Ballava amb els morts,
més vius que els vius.
I vam inventar l'edat d'or
en el llindar dels matins blancs.
Sempre duia pegat al cos
el mateix sol naixent.

No, senyor, no tinc vint anys.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada