divendres, 29 de maig de 2020

MANCAMENTS MENORS


Al barri, tenien fama de ser una parella molt unida. Portaven casats uns quaranta anys, i malgrat el temps transcorregut sempre es tractaven d’una manera atenta, que suscitava l’interés dels veïns, no habituats a tan fines subtileses.
Quan eixien a fer un volt o anaven junts a comprar, ell passava diligentment a l’esposa un braç pels muscles, i mai no s’estava de cedir-li el pas en entrar a qualsevol lloc. Tot era així: elegant i educat, potser una mica fred, que dirien els més malpensats, però una convivència tan llarga no pot aspirar a mantindre’s en una mena d’apoteòsica plenitud, perquè ja és prou miracle la persistència d’un cert respecte, d’una determinada manera de mirar-se sense parlar; la discreció d’una carícia que no espera cap resposta o el bes fugisser d’abans d’anar-se’n a dormir. Això era el que li restava a aquella parella: no l’amor que crema sinó el seu deixat, no la paraula viva sinó el silenci de no saber què dir-se, no la inquietud per descobrir res important sinó la paciència d’ignorar les petites ofenses.
Si no fora perquè un dia, quan tornaven del seu passeig diari, es trobaren una gateta abandonada en un cantó i decidiren fer-se’n càrrec, la seua vida en comú hauria seguit igual d’exemplar per sempre més.
L’entrada d’aquella hostessa a la seua casa va suposar un canvi radical en la relació de la parella, perquè quan hi vivien només els dos s'acostumaren a adoptar una actitud falsament comprensiva, que els empenyia a evitar qualsevol enfrontament. Era com si es deixaren portar per una certa rutina i preferiren callar resignadament a retraure’s els defectes mutus. La presència de la gateta, d’improvís, va rebolicar les antigues inèrcies, com si el fet d’incloure un tercer element en un món que sempre havia estat reduït als dos, fora l’esperonada que necessitaven per a deixondir-se de la seua letargia, i així poder culpar l’altre de les ofenses que feia temps es mantenien amagades.
Un dia era ell qui es queixava amargament davant de l’esposa que un estiu llunyà s’haguera quedat amb les ganes de visitar Itàlia, en negar-se ella a fer el viatge. Val a dir que no la censurava perquè li haguera sobrevingut un desig renovat de córrer món, i ara es considerara ja massa vell per a intentar-ho, sinó perquè la dona s’havia entestat que la gata els acompanyara a la platja a passar el dia, i ell pensava que això no era una bona idea. En un altre temps, en compte de tirar-li per la cara aquella frustrada aventura, el marit hauria consentit atentament la presència de l’animal, o a tot estirar s'hauria esforçat a justificar la seua negativa amb raons precises i ben argumentades. Mai hauria pouat en la memòria per a recuperar un antic motiu de greuge.
Un altre dia era ella qui acusava el marit de no respectar les seues hores de son, perquè feia més de deu anys que la despertava totes les nits, cada vegada que s’alçava a pixar. Ara bé, aquell retret no li’l feia perquè últimament ell haguera incrementat el número de miccions nocturnes, sinó ressentida perquè el marit la instava a parlar baixet, després de dinar, per a evitar despertar la mascota, que tenia el costum de dormir plàcidament damunt de la catifa del saló.
Eren petites discussions que en el seu dia ajornaren, o faltes que potser una vegada aparentaren perdonar, les que ara ressuscitaven davant d’aquella felina, que esdevenia així l’excusa perfecta per a la revenja.
A vegades s’enfadaven per qüestions absurdes. Com ara, quan el marit bonegà l’esposa perquè sempre cuinava per a la nouvinguda uns aliments exquisits, mentre que ell havia d’apanyar-se amb qualsevol guisat fet de pressa i corrents.
En fi, a força de repetir-se aquelles situacions, es podria dir que el seu matrimoni havia deixat de semblar una sòlida estructura i es començava a trontollar. I encara que eren sempre mancaments menors els causants de la disputa entre els cònjuges, es produïen amb tanta freqüència que deterioraven la vida en comú.
Per a salvar la relació, pensaren que l’única solució possible seria desfer-se de l’element causant de la discòrdia, perquè tenien clar que els seus problemes venien de la inoportunitat d’introduir un intrús a casa. Els va costar algunes llàgrimes prendre aquella decisió, però la seua estabilitat era el més important.
Avergonyits, sense gosar dir-se una paraula, un dia agafaren la mixa i l’abandonaren als afores de la ciutat. Com que temien que resseguira el seu rastre, tornaren a casa en un taxi.
Aquella nit no pogueren cloure l’ull, preocupats com estaven per la situació de la gata, que sincerament apreciaven, malgrat la pertorbació que la seua aparició els havia provocat. I així continuaren durant unes quantes nits.
Amb el pas dels dies, la seua convivència va recuperar la meticulositat ordinària. I prompte tornaren a admirar-se dels seus silencis, de les seues regles de cortesia, de la seua manera pacient d’adreçar-se l’un a l’altre. Però ara, si es miraven a la cara, sabien que hi havia un rerefons de falsedat darrere de tanta delicadesa, i els feia mal no expressar el que pensaven, no manifestar-se tal com eren.
Per això, la nit en què sentiren la gata miolar davant de casa, acceptaren que res podria tornar a ser com abans de conéixer-la. I li obriren la porta, perquè surara la veritat.

2 comentaris:

  1. Molt bon conte Robert. Eres tan bon narrador com poeta.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És un conte que vol dir molt amb poques paraules. Celebre que t'agrade. Més endavant en penjaré d'altres. Salut, amic.

      Elimina