dissabte, 16 de maig de 2020

LA CALLAS


Per damunt de tot admirava la Callas. Col·leccionava els seus discos, i tant a l’oficina on treballava com a casa sempre tenia un aparell de música a l’abast per si, en un moment donat, necessitava gaudir de la seua veu tràgica, colpidora, que tallava com metall acabat d’esmolar.
Era difícil descriure l’emoció que l’embargava quan, al final del segon acte de Tosca, la mítica cantant es llançava com una fera salvatge contra el miserable Scarpia i li clavava un tallapapers per a donar-li la mort.
Impossible igualar la bellesa de l’ària La mamma morta, quan l’entonava la genial soprano. En tancar els ulls, li semblava una melodia excelsa transportada al paradís del dolor, on l’amor i la mort es reconeixen mútuament.
Hi havia tanta afectivitat, recança i passió en el seu cant, que sota el seu influx era senzill oblidar-se d’un mateix i de les feixugues ocupacions ordinàries. Tot deixava d’importar davant d’una experiència tan inigualable.
Una nit en què s’adreçava a casa dels pares en el seu vehicle, i sonava a un alt volum un enregistrament de la Callas dedicat a les millors àries de Puccini, va atropellar un gat negre que travessava la calçada.
Com que estimava els animals, va haver de parar una estona a recuperar-se de la commoció que li va produir l’incident. La contemplació del felí esbudellat sobre l’asfalt, li va despertar un cert sentiment de culpa, però després de reflexionar una estona sobre el que havia passat, va poder reiniciar la marxa amb la consciència en pau.
No va tardar, però, a adonar-se d’una important novetat. Sense més ni més, tot i que la resta del viatge seguia amb la companyia d’aquella veu tan venerada, va començar a experimentar que no li tocava el cor igual, com si la seua sensibilitat haguera perdut puresa. Una altra persona potser no en faria cas, d’aquella sobtada mutació, ja que les conviccions més fermes no poden evitar algun moment de feblesa, però ell, que tant adorava la Callas, no acceptava cap mancança, i se sentia mesquí, rebutjable, en comprovar com les sensacions tan meravelloses que habitualment li provocava el cant de la diva s’havien dissipat, tot i que fora transitòriament.
Volia pensar que es tractava d’una falsa alarma, que per no haver dormit bé la nit anterior li costava distingir els detalls més emocionants de la interpretació, i que necessitava descansar perquè la seua emotivitat recuperara el vigor ordinari.
Després de sopar amb els pares, va pujar a la seua cambra, que es mantenia tal com l’havia deixada quan es va traslladar, feia més de dos anys, a viure en un apartament de la capital. El seu vell tocadiscs continuava damunt de la tauleta de nit. Esperonat per un viu desig de convéncer-se que el malson havia desaparegut, va engegar l’aparell perquè reproduïra l’antic disc de vinil que immortalitzava una de les execucions més dramàtiques de la Callas: l’escena final de La Traviata, en la representació que va fer a Lisboa l’any 1958. Era una prova que no podia fallar! La Divina hi estava sublim i la música de Verdi era d’un gran patetisme. Malauradament, l’efecte desitjat no va fer acte d’aparició. La traïció se li antullava tan imperdonable que, fins i tot, no se li va assentar bé el sopar i va boçar un parell de vegades. Les esperances s’esfumaven i era conscient que la seua vida començava a trontollar.
L’endemà, més asserenat, va meditar sobre el significat dels últims successos. La seua desafecció era, sens dubte, el símptoma d’una malaltia, que hauria de ser certament cruel en privar-lo, de colp i volta, d’allò que més li importava. Ara bé, quin metge seria capaç de diagnosticar-li un trastorn tan atípic? De segur que a l’hospital es mofarien de les seues aprensions, si gosava esmentar la pèrdua de sensibilitat musical. Com que ell no estava en condicions de passar per aquella humiliació, va decidir no precipitar-se a contar a ningú la seua apatia. Encara pensava que el temps seria un bon aliat.
Prompte va advertir que les seues expectatives eren infundades, i després d’unes quantes setmanes el seu esperit prosseguia enterbolit. Sentia cantar la Callas de continu, i ja res era igual. De tard en tard, una nota sobreaguda el deixondia una mica, sense que arribara a traure’l del greu ensopiment.
La imatge del gat esclafat enmig de la carretera no l’abandonava, perquè ningú oblida allò que estava fent quan es va esdevindre una gran catàstrofe. La seua ment malaltissa identificava arbitràriament la circumstància concreta en què es va manifestar la seua desgràcia, amb la causa que l’havia produïda, com si foren una mateixa cosa, i una vegada feta tal associació d’idees, arribava a la conclusió que la culpa de la seua frustració la tenia el gat negre que va xafar aquella atziaga nit; tanmateix no van ser la mancança de seny, ni el fet de conduir el seu vehicle a cent huitanta quilòmetres per hora, els desencadenants que provocaren la col·lisió amb aquella furgoneta, sinó una llum titil·lant que ascendia per l’horitzó i li recordava tot el que havia perdut.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada