dissabte, 9 de maig de 2020

TOCATA I FUGA


Ella anava al volant del vehicle, i portava al seient del costat un gat d’angora blanc i sedós, que es mantenia quiet com un estaquirot alhora que suportava estoicament la inacabable lletania de la seua acompanyant:
No pots imaginar-te com de difícil ens resulta als humans expressar les idees amb una certa precisió. De segur que tu i els de la teua espècie us apanyeu amb uns quants miols. En canvi, nosaltres correm el risc de no fer-nos entendre si ens falta la paraula adient. Així, per exemple, encara que hi ha una gran diferència entre els verbs ser i estar, és prou comú fer-los servir impròpiament. Aleshores diem que som o volem ser feliços, sense notar el despropòsit, perquè la felicitat és un “estar” i mai un “ser”. No hi ha persones existencialment felices, sinó estats temporals de felicitat sempre transitoris i subjectes a termini.
A més, cada paraula admet diversos significats, segons el context o la persona que la diu. Per aquesta raó, a vegades, no entenem allò que el nostre interlocutor vol dir-nos. Així, perquè foren profitoses les nostres converses, abans de tractar un tema, caldria que ens posàrem d’acord sobre el sentit exacte del lèxic a emprar-hi. Ara bé, si ens decidírem a intentar-ho, puc assegurar-te que no arribaríem enlloc. Només et diré que un conegut meu va prometre fa uns anys no canviar de parer sobre un assumpte familiar, i per a deixar constància del seu compromís va consignar la seua opinió en un full que va signar en prova de conformitat. Doncs bé, en passar el temps, li van retraure que havia incomplit la seua promesa, i va ser capaç de demostrar, amb el document a la mà, que allí es deia una altra cosa, que no tenia res a veure amb la que recordava la resta de parents, i tot això va poder mantindre-ho sense modificar ni una coma del que havia escrit.
Hi ha tanta ambigüitat en les paraules que ni els textos legals es lliuren d’aquesta servitud. Només et diré que la seua embrollada redacció deixa la porta oberta a múltiples interpretacions, com si importara més argumentar que no tindre raó, i això és un gran avantatge per als qui tenen la paella pel mànec. Soc, per tant, modesta i no em faig il·lusions sobre la meua capacitat de transmetre als altres les idees i emocions pròpies. Les paraules pertanyen a cadascú, almenys les que més ens importen. Quan dic “mare”, no estic dient la mare del diccionari ni la mare de ningú, sinó la meua mare i el que ella significa per a mi. I això és una complicació molt gran, perquè desitgem comunicar-nos i alhora no volem renunciar a un idioma tan subjectiu com difícil de comprendre pels altres. Quina paradoxa més sublim: parlem per a mostrar al proïsme la nostra identitat, i és justament aquest propòsit el que dificulta la tasca de fer-nos entenedors, perquè no podem evitar traslladar al llenguatge els trets més íntims de la nostra personalitat, i això ho complica tot.
Tots estem carregats de contradiccions, i jo la primera, perquè m’agrada pensar, i sol passar que els meus pensaments em fan patir. Per tant, és la mateixa activitat joiosa la que em porta a la desgràcia, i a la fi no sé què fer: quan no pense, em prive del goig de fer-ho; i quan pense, em sent malament. Els humans som així. I si en compte de calfar-nos el cap, ens dediquem a distraure’ns, tampoc aconseguim millorar la nostra situació, ja que no podem refiar-nos de la normalitat aparent sense arriscar-nos a patir un seriós contratemps. L’altre dia, una amiga meua estava entretinguda classificant els segells postals de la seua col·lecció, i sobtadament va sentir un fort dolor al pit.  Se’n va anar corrents a l’hospital, convençuda que era el seu final. Per sort, no era res d’importància, només un pinçament de vèrtebres; amb tot, el seu esglai va ser tan gran que ara viu immersa en un desassossec permanent, i això fa que la tranquil·litat sempre li dure poc, perquè es malfia de l’absència de maldecaps.
De l’amor, no en vull parlar massa, perquè els poetes l’han relacionat freqüentment amb el dolor. Hi ha qui pensa que cap llei humana està per damunt de la passió, la qual cosa pot donar lloc a disbarats lamentables. Fet i fet, la gent està més contenta quan s’enamora, tot i que aquesta alegria obri pas a conflictes inevitables. Una altra paradoxa. Ja ho veus.
Cal reconéixer que vivim en un món rar. Fins i tot, quan ens dediquem a les activitats més sublims, no acabem d’aclarir-nos. Un amic meu, que és pintor, diu que tota disciplina artística necessita una preparació prèvia, un treball important, i li indigna que la gent exclame davant de les seues obres: “Això també ho sé fer jo!”. I és que té algunes pintures que no hi ha per on agafar-les. L'altre dia vaig visitar una exposició seua, i en fullejar el catàleg em va intrigar un títol ben enigmàtic: “L'abús del punt”. Vaig buscar el llenç per a poder admirar-lo, i he de confessar que em vaig quedar molt decebuda, ja que m'havia imaginat un quadre on milers de punts s'agrupaven de moltes maneres per a formar diverses figures geomètriques. Soc tan ximpleta que, quan em parlen d'un abús, pense de seguida en un excés de qualsevol cosa. En aquest cas, amb sorpresa, vaig comprovar que el meu amic en tenia prou pintant un petit punt negre al centre de la tela. Ves tu a saber per què no li va posar un títol més eloqüent a la seua obra. Posats a fer, bé hauria pogut anomenar el quadre: “L’abús del blanc”, perquè t’assegure que el blanc lluïa a base de bé. Eren dos metres quadrats de blanc al voltant d’un puntet de dimensions ridícules.
Experiències com la que t’acabe de contar expliquen que molta gent sols considere vertadera pintura la realista, és a dir, aquella que sembla copiar la realitat. A parer meu, tal plantejament resulta equivocat. Si bé ho mires, no hi ha tanta diferència entre fer un puntet sobre un immens fons blanc, i el retrat d’una persona que mai serà tan perfecte com una fotografia. Tot artista inventa. Per tant, la realitat que reflecteix sempre serà imaginada, per molt que s’enteste a reproduir el que veu.
En el cinema, passa igual. Et trobes davant de la típica escena d'amor. Ja saps, en el moment crític en què ella li diu a la seua parella que abans de gitar-se necessita anar al bany. Tot sembla molt natural, més real impossible. L'amant espera impacient la tornada de la seua estimada. Ella s'ho pren amb calma i deixa passar uns segons que es fan eterns, i quan ix del servei t'adones que no ha estirat la cadena. Això és realisme?
I què dir-te de la literatura? M’encanta la lectura; tanmateix tinc molta cura de no posar en pràctica les històries que em conten. Recorde que, de jove, vaig llegir la història d'un escrivent de comportament agosarat que molts voldrien imitar en la vida real. Així, quan el titular de l’oficina on treballava li manava fer algun escrit, es limitava a contestar-li innocentment: “Preferiria no fer-ho”. Fixa’t bé en el detall: no es negava a fer-ho, sinó que preferia no fer-ho. Desconcertat davant de tan estranya resposta, el superior no sabia com reaccionar-hi, perquè l'escrivent mai li plantava cara obertament. Per tant, el deixava continuar en el treball fent gala d’una paciència digna de lloança. A mi, en canvi, l’any passat em van fer fora de l’empresa per una fotesa.
Amb tot, seguisc pensant que la història de l'escrivent és apassionant, encara que cal no confondre mai la realitat amb la ficció: els qui es dediquen a contar històries ens ajuden a comprendre el que nosaltres no assimilem quan anem pel carrer o parlem amb la gent. Al capdavall, gràcies a la seua imaginació, anem enllà de l’aparença de les coses, i això ens ajuda a entendre la realitat.
En fi, si bé ho mires, les anades i vingudes dels humans són molt intricades. Potser serà del teu gust conéixer les meues divagacions; jo, al contrari, em pose nerviosa només de pensar en aquests embulls, que no esmentaria mai si no fora perquè necessite desfogar-me.
Si et sembla bé, a partir d’ara, sempre que faça un viatge llarg en cotxe, et portaré amb mi perquè em distrau molt parlar-te. Tu saps escoltar, i no fas com tants familiars i coneguts, que et deixen amb la paraula en la boca tan prompte intentes plantejar-los una qüestió preocupant o un dubte fastigós.
En acabar de dir aquestes paraules, la conductora va detindre l’automòbil davant d’un semàfor en roig i va aprofitar l’espera per a baixar les finestretes del cotxe, a fi d’airejar un poc el seu interior, circumstància aquesta que va aprofitar el preciós gat d’angora per a pegar un bot i fugir del vehicle cames ajudeu-me, com si l’hagueren punxat amb un fibló roent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada