RELACIONS DE VEÏNATGE

Encara que vivim al mateix carrer i ens coneixem des de fa més de deu anys, mai havíem intimat fins a l’altre dia. La meua dona i jo sempre hem volgut mantindre a ratlla la gent que, per residir molt a prop, corres el risc de no poder llevar-te-la de damunt si la deixes prendre’s certes confiances. Per tant, ens limitàvem a dispensar un tracte correcte a aquell matrimoni, i tan prompte com advertíem algun intent seu de transformar una salutació en conversa ens acomiadàvem de seguida.

Amb tot, no vam poder evitar que la setmana passada ens tocaren a la porta. Com que estava plovent a cànters, els férem entrar a casa i asseure’s al sofà del saló. Ella portava en braços un gat negre, que cridava l’atenció perquè era d’una grandària prou superior a la normal. Mentre s’hi acomodaven, ens intrigava el motiu de la visita, però no gosàrem preguntar-los res que delatara la nostra curiositat. Això ens va obligar a perdre alguns minuts repetint les frases fetes que s’empren socialment per a trencar el gel quan no hi ha confiança en el tracte, i també, el que encara era pitjor, a renunciar a veure el començament del partit de futbol que retransmetien per la televisió.

Esgotats els balders compliments inicials, per fi, es decidiren a entrar en matèria. Val a dir que, des d’un principi, feien la impressió de parlar segons un repartiment de papers prèviament convingut. A més, ens va resultar sorprenent que d’una manera injustificada es permeteren amb nosaltres determinades sobreenteses, fora de lloc entre dues parelles que sols ens havíem tractat de passada.

En un principi, el felí semblava dormir a la falda de la inoportuna veïna, que li acaronava l’espés pelatge amb una insistència embafosa. Va ser ella l’encarregada d’entrar en matèria:

–Ja sabeu que tenim el costum de viatjar a l’estiu.

Evidentment, d’això, nosaltres no en sabíem res, enllà d’haver notat que s’absentaven del seu domicili en arribar el mes d’agost. Per tota resposta, ens miràrem una mica perplexos i la deixàrem seguir.

–En canvi, aquest any el meu marit no podrà fer vacances. Els directius de la seua empresa han anunciat una reestructuració de la plantilla, i en aquests casos cal estar a l’aguait. Si te’n vas un mes, a la tornada no saps el que t’hi trobaràs.

Tot seguit va adreçar una mirada deliberadament maliciosa al seu home, a manera de retret per les vacances frustrades.

No em vaig estar de lamentar la injustícia de la seua situació, i amb cara una mica apesarada vaig dir:

–És trist que, després de tota una vida de dedicació a l’empresa, els dolga tan poc tirar-nos al carrer d’un puntelló.

En apercebre’s del meu gest de commiseració, ell va aprofitar l’ocasió per a entrar en escena i engegar-nos la seua recitació:

–Quina claredat d’idees, la teua! De segur que també estaràs d’acord amb mi, si et dic que les vacances són sagrades. Nosaltres no sabríem com viure sense elles. Quan consumim les d’un any, ens posem de seguida a projectar les següents.

La meua muller, sincerament preocupada, va dir just allò que ells esperaven:

–M’imagine que el canvi de plans estarà donant-vos bastants maldecaps. Segurament ja hauríeu fet les reserves d’hotels i avions.

L'entremetedora visitant va posar cara de satisfacció en adonar-se que començàvem a caure en el parany, i va estar parca en la resposta, a fi de provocar una situació de suspens minuciosament estudiada:

–En efecte, i la cancel·lació ens suposarà perdre el senyal que havíem lliurat a l’agència.

Les seues paraules van sonar com una mena de confessió íntima, i sense més ni més, amb un moviment quasi imperceptible, va despertar a l’enorme gat pessigant-li el bescoll. De sobte, l’animalot es va alliberar, fent un esgarrif, dels braços de la impertinent senyora. En posar els peus en el sòl i recolçar sobre les llargues potes la poderosa corpenta, ens va impressionar novament el seu gegantisme, que ja teníem una mica oblidat.

En comprovar astorat com aquell monstre prenia possessió del saló i vagarejava sense control pertot arreu, em vaig acomiadar del futbol, ja que tenia motius de sobra per a pensar que els visitants difícilment ens deixarien en pau abans de finalitzar el partit.

Sacsejat per un instint primari, vaig parar esment en la fràgil situació en què ens trobàvem la meua dona i jo: per començar, hi havia una parella calculadora contant-nos els seus problemes amb les vacances; a més a més, no em podia oblidar de l’enorme gat negre, que feia voltes i més voltes al saló, sense parar, com una fera engabiada; malgrat tot, l’aspecte més preocupant era la nostra mel·líflua reacció davant de tal desgavell, donat que, en compte de defendre’ns com calia d’una intromissió intolerable, adoptàvem una actitud entre desconcertada i poruga, que ens condemnava a descabdellar amb resignació el fil d’una conversa que transcorria fora del nostre control. Era com si, per art d’encantament, ens haguérem convertit en personatges d’una funció que solament un boig podia haver escrit. Per tant, em vaig limitar a dir, sense perdre d’ull l’animal i estrenyent amb força la mà de la meua esposa:

–Aleshores, què voleu de nosaltres?

Cal afegir que el fet d’haver endevinat el seu joc ens encomanava una certa tranquil·litat, perquè intuíem que si interpretàvem correctament la nostra part del guió ens salvaríem. Per tant, vam fer l’esforç extrem de dir i fer només allò que s'esperava de nosaltres.

–Que amables sou! Heu tingut la reacció bondadosa que esperàvem de vosaltres. Jo sempre li dic al meu marit que em sembleu una parella força agradable.

No ens va passar desapercebuda la subtil amenaça que guardaven unes paraules d’innocència només aparent.

Va ser ell l’encarregat de revelar-nos el perquè de la visita:

–El que volem és un petit favor. Tan sols que tingueu cura de la nostra mascota durant els pròxims nou dies. Atés que no puc descansar a l’agost, aprofitaré un desplaçament que he de fer per raons de treball a Barcelona, perquè m’hi acompanye la meua esposa. Així, almenys, durant el temps lliure, podrem fer-nos a la idea que gaudim d’unes breus vacances.

Ella va arredonir la faena amb uns quants ornaments:

–Quant al gat, no patiu. És molt dòcil, només s’enfada si li porten la contrària, i com que vosaltres sou comprensius, de segur que sabreu acontentar-lo.

Aquella nit ja la va passar en companyia nostra, i no hem gosat moure’ns de casa al llarg de la setmana, perquè ningú de nosaltres vol quedar-s’hi sol amb aquesta fera; a més, tenim por d’anar-nos-en els dos alhora, perquè no sabem quina rebuda ens faria quan obrírem la porta d’entrada. Per tant, fem la compra per telèfon i hem demanat als nostres centres de treball els dies de permís que ens devien. La nostra preocupació principal és que, a l’animal, no li falte de res. La seua sola presència és una amenaça insuportable. Ara mateix, mentre escric aquestes línies, s’ha gitat damunt de la taula del menjador, boca amunt, on s’entreté esquinçant un coixí de llana amb les seues urpes exorbitants.