Troballa
1. Caixa
de cartó
Apartant
andròmines, regirant papers
i
quaderns escrits de la meua mà,
has
aparegut closa en la foscor
d’un vell
armari, delatant dècades
d’oblit
entre prestatges gastats.
I ara
em mostres les vores malmeses
per a oferir-me
els antics versets
de la
meua joventut primera,
que
tan santament has protegit
com
rosa delicada dels jardins nostrats.
Caixa
de cartó d’humil factura,
modesta
en el teu tacte raspós:
podries
no ser res i de colp
t’has
revelat per remoure el present,
com
qui desenterra un pecat.
Perquè
potser serà pecat recordar
que hi
ha un soroll intempestiu
en la
vida, un gir primordial
en
l’origen que mai es redreça,
encara
que ens mantenim desperts.
Fidel
viatgera del temps, guardiana,
benvinguda
sigues a la meua vida,
encara
que mai te n’havies anat.
Digues-me
com se salven les paraules
quan
el món ja les ha silenciat.
2. Panteix
(Poema d’adolescència de l’any 1974)
Tot i
que mig derruïda, la barraca,
la bruta
barraca de pedra i d’herba,
de
sostre de canyes podrides,
venç
el temps i aguanta en el camí
l’hora
en què el vent arrancarà els seus febles ciments
i
llançada a l’atzar trobarà el seu destí.
El cel
de gener és gris
i el
camp desert udola la nota imperceptible
del
silenci total de paraules, de sorolls i d’objectes.
Entre
les roques, amagats sarvatxos dormen
el seu
son hivernal fred i quiet.
En l’ambient,
sura una estranya barreja
de
respiració panteixant i veu ronca.
Malgrat
tot, no hi ha ningú.
Només
el camí de terra mullada,
només
els cudols arredonits
i el
cel que plora i tremola,
trona
i calla, s’agita i gemega.
Només
els arbres que inquiets enlairen
un
lleu murmuri d’ones que moren,
de
vent que passa i d’escuma
que es
desfà en un mar llunyà.
Només
la barraca,
la bruta
barraca de pedra i d’herba,
de
sostre de canyes podrides,
de
murs silenciosos i somnis adormits.
Malgrat
tot, no hi ha ningú.
No, no
hi ha ningú.
Només
un somni perdut ja fa molt de temps,
només una
llàgrima d’un plany antic,
només
un somriure que flota en l’aire,
que
viu i no alena, que és i no és.
L’etern
somriure que uns llavis buscaren,
l’eterna
esperança que ningú va trobar.