MIRAR CAP
ARRERE
Sobre les ones negres,
el cel ha obert espais
que blanquegen estrelles
Teresa Pascual
Aquesta és la porció de realitat
que em correspon assumir
en un temps espars que encara
no he aprés a cridar pel seu nom.
Amb cautela, divague encuriosit
per la memòria secreta
del meu petit món,
a l’encalç dels precedents
de cada vicissitud o col·lapse
que capte la meua atenció
o es plante davant meu.
Un dia em van dir que el present,
en la seua projecció cap al futur,
era capaç de tot.
Després d’algunes decepcions,
l'experiència m’ha ensenyat
la força superior del passat
per a desempallegar-me
dels fets desavinents,
i és allí on torne de continu
a l’hora d’indagar el que soc,
des dels borrosos records.
Així, si vaig poder tan poc
i no he sigut tan alegre com volia;
si em sent culpable
de no ser més savi i clement;
o si em lamente avergonyit
de tot l’amor que dec
i no gose apel·lar
a la clemència de ningú,
em queda el consol
de mirar cap arrere
en cerca del perdó.
DIÀLEG
Segons vas enllaçant les paraules
amb finor i cura per part teua
Horaci
Un poema com aquest
quedarà inacabat si calla
l’estranya veu que dicta
cap a on mirar,
en ser que un vers es nega,
de cop i volta,
a tirar avant.
El poeta es vana
de celebrar una idea,
un afecte singular,
una sensació vibrant
que l’empeny a desafiar,
amb valentia,
una realitat tremolosa.
I com són tants els dubtes
suscitats per aquest embat,
entren en acció
màgiques connexions
que desborden el sentit
conegut dels mots
i en desperten de nous.
Així esdevé la poesia
un fecund diàleg
entre el bard que inventa noms
per a les seues emocions
i el geni salvífic
que les arrossega
cap a àmbits impensats.
