dijous, 21 de setembre del 2017

RECULL DE PENSAMENTS ESPARSOS (4)


La música són notes i el silenci és la falta de notes. Però, sense silenci, la música no és possible, com no és possible escriure amb un llapis sense un paper en blanc. De la mateixa manera el no-res forma part del tot, perquè aquest no podria existir sense aquell, que li serveix d’àmbit.
***
Contar clarament allò que sabem o pensem, requereix d’una certa valentia, ja que és ben fàcil que el narrador siga penalitzat per la seua sinceritat. Per això els poderosos diuen tantes mentides, perquè sempre volen guanyar.
***
La realitat virtual és l’enginy humà posat al servei que el no-res siga.
***
Saludar és un ús social, pagar els deutes és una obligació jurídica, fer caritat és un deure moral. Qui no compleix cap d’aquestes tres normes, en principi, hauria de ser reprovat amb més contundència que el qui en compleix una o dos. Amb tot, és just reconéixer que el qui no saluda, ni paga el que deu, ni s’apiada de ningú, és menys cínic que aquell qui saluda i dóna una almoina a una persona a la qual ha portat a la ruïna per no pagar-li un deute o no donar-li el que li pertoca.
***
La democràcia és estimar el govern del poble, pel poble i per al poble, per damunt de totes les coses, i respectar a qui no pensa igual que nosaltres com si fórem nosaltres mateixos.
***
Qui no s’estima a si mateix, no pot estimar els altres. Qui s’estima a si mateix amb desmesura, tampoc.
***
Els qui es dediquen a fer trampes per saltar-se les lleis, diuen que són “enginyers”. Per això es parla d’enginyeria comptable, financera, legal, etc. Però, realment, les seues trampes ofenen tant el sentit comú, que si els responsables de redactar les lleis i fer-les complir no miraren cap a un altre costat, fàcilment podrien assenyalar-los amb el dit.
***
La majoria de les coses importants ens passen sense adonar-nos-en: un dia ens alcem del llit i en mirar-nos a l’espill descobrim la cara d’un imbècil, que potser unes quantes hores abans encara ens semblava un poc intel·ligent.
***
Hi ha corders i hi ha llops. Per als corders això no seria tan greu, si no fóra perquè han de viure entre llops.
***
El que té més mèrit no es trobar, sinó buscar sense trobar i no cansar-se.
***
La mentida, quan es diu des del poder, no sols pretén enganyar els altres, sinó també evitar que siguen conscients dels seus drets. La mentida institucional busca, per tant, anul·lar el proïsme com a ciutadà.
***
De vegades plorar és tan sà i necessari com riure.


dimarts, 12 de setembre del 2017

RECULL DE PENSAMENTS ESPARSOS (3)

Hi ha viatges d’anada i tornada entre dos llocs, però també coneixem viatges circulars d’eixida i arribada al mateix punt en els quals l'anada i la tornada es fan tot d'una.
***
Va ser primer la gallina que l’ou, perquè no pot haver-hi un ou sense cap gallina que el ponga. Per tant, l’acció de pondre és determinant. Dit d’una altra manera, abans que existira la primera gallina ponedora, hi havia gallines (o com vulgueu dir-li) no ponedores.
***
La diferència entre el qui canvia d’opinió per conveniència i el qui canvia d’opinió per convicció, rau en què sols el segon passa vergonya.
***
La democràcia viu gràcies a la nostra confiança en el sistema, expressada a través del nostre vot, però sols sobreviu si som capaços, després de votar, de tractar amb extrema desconfiança els nostres governants.
***
La primera vegada que un home o una dona de la prehistòria va fer una pintura en la paret d’una cova, possiblement, es va sentir frustrat per no poder representar la realitat tal qual és. Però, després, es va consolar en adonar-se que era capaç de fer una cosa millor: inventar una nova realitat. Va ser la primera vegada que un ser humà es va sentir un déu.
***
El bé i el mal existeixen, perquè tots som capaços de diferenciar un ésser humà menyspreable d’un altre bellíssim. La grandesa de la democràcia, i també la seua misèria, rau en què el primer pot ser candidat en unes eleccions i ser elegit gràcies al vot del segon.
***
Les persones honestes no li donen pas importància a la seua honestedat, perquè la consideren normal. Per això és tan fàcil distingir una persona honesta d’una altra que no ho és, perquè la segona sempre va donant lliçons d’honestedat.
***
Els drets i els deures, en una societat democràtica, no són dos cares distintes de la moneda, sinó que formen, plegats, una sola cara; a l’altra cara hi ha el que la societat espera de nosaltres.
***
La bona música sempre commou, mai no és simplement agradable.
***
La temperatura més baixa imaginable és aproximadament -273 graus en l'escala Celsius i s’anomena "zero absolut". Aquesta és, doncs, la temperatura del no-res.
***
Hi ha qui s’ofén quan discrepes de la seua opinió i li exposes educadament els teus arguments. És la seua manera de donar-te la raó.
***
No solament les lleis han de ser iguals per a tots; també les regles de joc.
***
Cada passa cap a endavant que fa la ciència, comporta un arraconament de la religió, ja que aquesta es basa en uns misteris que aquella deixa en evidència. No obstant això, quan es tomben tots els misteris, encara hi haurà creients, perquè sempre restarà una pregunta sense contestar per la ciència: Qui va crear el no-res?

dilluns, 4 de setembre del 2017

POLLOCK I VAN EYCK

POLLOCK: ACABAR UN QUADRE
A Jackson Pollock (1912-1956), pintor adscrit a l’expressionisme abstracte nord-americà de la postguerra, li van preguntar una vegada com sabia quan havia acabat un quadre. És una pregunta que no li farien mai a un pintor realista, però que també tindria sentit plantejar-li-la, donat que tot artista podria estar sempre fent i refent la seua obra, si no tinguera un criteri propi per saber quan pot dir que l’ha enllestida. Un quadre, un poema, una pel·lícula, acaben quan el seu creador considera que han arribat al punt just en què no els falta ni els sobra de res. I normalment, els qui admiren a un determinat artista estan d’acord amb què les seues obres tenen un punt i final just. Recordeu l’escena de la pel·lícula “Amadeus”, quan l’Emperador li diu a Mozart que la seua genial òpera, “El rapte en el serrall”, té massa notes i el compositor li respon que estan les justes. També hi ha una simfonia de Schubert, la 8ª, que es coneix com la “Inacabada”, perquè només té dos moviments i en aquella època tota simfonia en tenia quatre. Tanmateix, jo l’he escoltada centenars de vegades i sempre pense que té l’estructura i la durada pertinents, la qual cosa em fa estar convençut que el seu compositor la va donar per acabada tal com està. Com passa amb el quadre de Pollock de la fotografia, que la seua “divina imperfecció” ens fa pensar que el seu autor sabia molt bé el que es feia quan va decidir passar a una altra cosa.

VAN EYCK: ESTIMAR LA REALITAT

Van Eyck (1390-1441) és un pintor de la primera escola flamenca. Com podeu comprovar en el quadre anomenat “El matrimoni Arnolfini”, era un artista que s’identificava profundament amb allò que pintava. Tot el llenç està amerat de detalls, que denoten un amor profund per les coses i éssers que pinta: el matrimoni i els seus vestits, el gos, els objectes de la cambra, etc. Per això s’ha dit que Van Eyck “aconsegueix sentir-se perla i joia, marbre i vellut, fulla i herba”. La seua pintura és un cant a la naturalesa, una exaltació de la creació. Han de passar cinc-cents anys per arribar a Pollock, i trobar-nos amb una pintura que ja no mira cap a fora, sinó cap a dins, perquè l’home contemporani ja no veu el món com l’obra d’un déu creador, sinó com una realitat extraviada a la qual cal acostar-se subjectivament per donar-li un cert sentit. Confesse la meua debilitat per la pintura flamenca dels segles XV i XVI, que ha donat a la història de la pintura genis com Van Eyck, El Bosco, Van der Weyden i  Brueghel el Vell, entre altres, i que va tenir una gran influència pertot arreu, com ara en el pintor valencià “Jacomart” o en l’italià Perugino, mestre de Rafael.

dilluns, 28 d’agost del 2017

RECULL DE PENSAMENTS ESPARSOS (2)

Robert amb "Jeroni", un savi de Murla
El mediocre és aquell que d’una manera plenament conscient renuncia a no ser-ho.
***
L’enveja és una passió terrible perquè l’envejat és declarat culpable sense possibilitat de defensa.
***
Qui bé fa, bé troba, perquè no necessita ningú que li ho agraïsca.
***
La felicitat del mediocre és l’absència del dolor quan es mira a l’espill.
***
La felicitat de l’envejós és també ser una mica més imbècil que el més imbècil de tots.
***
Tot amor és fantasia perquè si no inventa, la realitat se’l menja.
***
Hi ha persones tan sensibles que, després d’ofendre greument a algú, s’ofenen si educadament els ho recrimines.
***
Com que diguem i sentim tantes bajanades al cap del dia, prou bé podem concloure que la intel·ligència és el do de dir i sentir tan sols les que siguen estrictament necessàries.
***
La societat ens posa a prova contínuament perquè no es refia d’aquells que sols desitgen que els deixen tranquils.
***
L’odi i l’amor es busquen, perquè és més fàcil passar d’una passió a una altra contraposada que romandre indiferents.
***
El millor amic és aquell que no et pregunta com estàs quan et veu, perquè t’ho llig a la cara.
***
La millor llei no és la més perfecta sinó la que es compleix.
***
En unes eleccions, el vot és un acte de voluntat, per això qui vota mai no s’equivoca.
***
La història de la humanitat és una lluita constant entre la veritat i l'interés: no cal dir que la mentida, fins ara, n'és la gran guanyadora.

dimecres, 16 d’agost del 2017

RECULL DE PENSAMENTS ESPARSOS (1)

La felicitat seria l’absència del dolor, com creia el filòsof, si quan res no ens fa mal no ens queixàrem.
                                                                     ***
En cas de dubte, dona-li la raó a qui ha sabut callar a temps.
***
De vegades, no entendre absolutament res és una prova evident de sentit comú.
***
L’interés general no és la suma de tots els interessos particulars.
***
Una societat és justa si cadascú se sent en possessió del dret a esperar que li donen la raó quan la té.
***
Dialogar és parlar perquè algú t’escolte i, sobretot, callar perquè un altre et puga parlar.
***
No tinc gaire clar on es pot traçar la frontera entre els sentiments i els pensaments. Perquè els sentiments es pensen i els pensaments se senten. Potser aquesta difusa frontera entre els uns i els altres tindrà la culpa que mai no actuem d’una manera completament lliure, ni quan pensem ni quan sentim.
***
Sempre pensem que les desgràcies més grans ens passen a nosaltres, perquè quan els passen als altres no ens semblen tan greus.
***
Qui nega l’evidència no opina, es limita a mentir.
***
Si sempre calles per a no ofendre, acabaràs renunciant a pensar.
***
Acontentar un egoista és una tasca impossible.
***
Ni pensa com viu, ni viu com pensa; es limita a fer el que pot.
***
Era optimista, perquè ho veia tot tan fosc que sempre pensava que no podíem anar a pitjor.
***
La diferència entre el zero i l’infinit és que el primer no sap quan comença i el segon no sap quan acaba.

diumenge, 30 de juliol del 2017

MEMÒRIA DE LA LLUM

No és una llum encesa,
sinó una memòria de la llum,
la que encara retenen els meus ulls.
D'una vegada i per sempre,
van quedar tallats els camins
i ja no tindré l'oportunitat
de renàixer a hora foscant,
car habite en els confins
del que mai més seré.

És tan inhòspit aquest extraviament,
que pressent l'avenir
i no encerte a comprendre la raó
de tanta pèrdua sense nostàlgia.
Si allò que amb afany vaig pretendre,
ha esgotat el seu temps,
on resta l'esperança?
Després del final, ningú creu,
tot i que hi haja un demà.

I així cante, plore i estime quan tot
es tanca sobre si mateix i el món
no promet nous abismes
que es deixen explorar, ni impostats desdenys
àvids de carícies, ni sols recents
a punt de consumir-se, però assedegats
de temps, de treball i de paraules.
Perquè hi ha un buit que he d'abraçar
per omplir-lo de la meua vida.

dissabte, 15 de juliol del 2017

UNA VERITAT IMPURA

"Gilles", de Watteau

En memòria d’Antoni-Lluís Carrió i Artigues

Desitgem un silenci amatent,
que el neguit no ens aclapare quan arribe l’hora
de sentir-nos sols per defugir
la companyia dels fantasmes, grans o petits,
que ens acacen perquè creuen estimar-nos,
oblidant que l’amor ha perdut el seu estat de gràcia
i, del seu fulgor, tan sols en resta un pàl·lid reflex,
que ens fa recordar aquella fascinació,
no com una realitat plena de sentit,
sinó com un preludi només d’aquesta insignificança
en què s’han transformat els dies.

Seria senzill que ens deixaren respirar tranquils,
però no mereixem tanta complaença:
la vida ens depara un grapat d’aspres instants,
que ens sorprenen quan intentem anar enllà
d’unes paraules tan volàtils
que van i vénen sense trobar parador.
I si penses, en un moment donat,
que pots tramuntar la carena, aviat t’adones
de la teua indòmita equivocació,
car has aprés a endevinar-te amb clarividència,
fill com ets d’una antiga saviesa.

Abans avorríem la nit, i durant el dia
ens obríem a una encisadora llum; en canvi,
ara ens movem entre penombra, fred i vapor.
De tot podem parlar-ne, però si diguem
que ens sentim tristos i cansats,
és inútil esperar que l’amor ens rescate,
perquè ja no queda amor;
se l’endugueren sense demanar-nos permís
i ens deixaren amb les ganes d’estimar més,
privats del do de lliurar-nos sencers,
orfes d’una passió que vam somiar com si fóra possible.

I no intentem pas fer llàstima;
cadascú afronta com pot el seu destí maldestre.
Ens subjuga la foscúria, però som conscients
del nostre dret a reivindicar la claror,
i durant un cert temps, vacil·lem
entre defensar les nostres raons o acceptar l’evidència.
I com que tota matinada convida a la innocència,
solem arriscar-nos a desafiar fronteres,
encara que prompte abandonem,
no per convenciment, sinó forçats
per una veritat tan impura com la mentida.

Pau per als solitaris, que una excelsa quietud
s’escampe pel nostre territori. Admirem
sense reserves cada aurora, cada crepuscle,
i així, entre el bé i el mal, divaguem
com si estiguérem guillats, i de tant en tant
encertem dient: sí, no, prou;
fins que a la fi allò que resta és el remordiment
per tot el que hem callat o deixat de fer,
car sols això ens tenalla
quan, sense paraules, mirem a l'horitzó
en cerca dels versos que ja no escriurem.

divendres, 7 de juliol del 2017

PETITA HISTÒRIA

Taula d'Antonio Machado a Baeza
Al professor Alberto Roca
Necessitàvem un perquè
i ens donares el pensament.
I si ara sóc ací, bregant amb les paraules,
a tu ho dec, car res no tindria sentit
de no descansar sobre un ferm propòsit.
El temps passa, i anem escrivint
la nostra petita història. Potser
hom dirà que és una de tantes:
la lluita contra el present pel demà,
i el pòsit amarg de cada desfeta.
Però conservem el record del teu entusiasme,
i això també és l’esperança:
creure en aquells que ens estimen,
aprendre dels que transmeten
la seua humana experiència.
No hi ha molt més que dir: callar a temps
és una bona manera de concloure.
La vida ens separa, mes la memòria
tot ho empara, com la celístia la nit.
Que no és injust l’adéu, sinó l’oblit.