Una de les coses que més m’indigna del comportament dels partits polítics,
és comprovar com sovint fan dependre, d’una manera absoluta, la valoració de
l’honradesa i la rectitud dels seus militants situats en el govern o en llocs de
representació, d’una sentència condemnatòria dels tribunals de justícia, és a
dir:
1er.
Si en el curs de la investigació judicial, apareixen proves més que
evidents de corrupció, prevaricació, malversació, etc., tan aviat el
jutge
declare, per exemple, prescrit el delicte o anul·le unes proves
decisives per
raons formals, el partit polític, com que la sentència és absolutòria,
també absoldrà pel seu compte el polític implicat en fets ètica i
jurídicament
impresentables, i tractarà de rehabilitar-lo o de fer com si res no
haguera
passat, confonent la veritat judicial amb la realitat, que pot ser
coneguda
perfectament pel propi partit, sense necessitat que hi intervinga un jutge.
2n. El partit polític, encara que òbriga un expedient intern o cree una
comissió d’investigació, normalment no està interessat a saber la veritat, pel
que fa als seus militants, i mira cap a un altre costat per evitar que es
conega.
Jo pense, com molts altres ciutadans, que caldria actuar d’una manera distinta,
i que tot partit polític hauria d’anar per davant en la salvaguarda de la
moralitat dels seus dirigents i militants. Tanmateix, no ho fa, i cal
preguntar-se per què.
Algunes de les possibles explicacions són les següents:
1ª. La por: pot ser que el partit polític tema la pèrdua del govern o del
recolzament electoral, si s’arriben a conéixer els fets en tota la seua
profunditat.
2ª. L’interés: al partit polític pot interessar-li protegir els seus
corruptes o prevaricadors, perquè els necessita per practicar el joc brut que
li permetrà arribar o mantenir-se en el poder. També pot passar que el propi
partit siga el primer interessat a amagar-ho tot, ja que està implicat en les
actuacions il·lícites, per raons de finançament.
3ª. La mediocritat: el partit polític pot estar dirigit per mediocres que no
són capaços o no volen tenir idees pròpies sobre el que significa situar
l’interés general per damunt del particular. Així, els poders fàctics ho tenen
ben fàcil per manipular i corrompre els governats.
Aquestes tres raons, és clar, poden donar-se totes alhora o per separat.
Finalment, cal preguntar-se per què els ciutadans, de vegades, no castiguen
electoralment els partits polítics que amaguen o disculpen la seua corrupció.
La resposta, a parer meu, és la següent: vivim en una societat on el rigor
no es valora el que caldria, però ja deia CICERÓ que no pot haver-hi llibertat
sense un rigorós compliment de les lleis.
El rigor és, doncs, un valor molt important en aquests temps tan difícils,
perquè és una exigència de la qual se’n deriven pautes concretes de
comportament responsable, tant a nivell social com individual. El rigor és la
faena ben feta, pagar el preu just, el compliment del deure, el sentit de la
responsabilitat, la reflexió abans d’actuar, la negació de la demagògia. El
rigor és el sentit comú i també el sentit del ridícul, saber molt bé el que és
la vergonya, administrar els diners públics com ho faria un bon pare de família,
tractar a tots per igual, sotmetre el poder a controls efectius, que siguen els
governants elegits pels ciutadans els qui prenguen les decisions, i no els
poders ocults. El rigor és, en fi, eixa qualitat que tenen aquells veïns, amics
o coneguts que ens semblen bellíssimes persones.
