dimarts, 10 de setembre de 2019

TRES POEMES

TRANSPARÈNCIA
No t’estime per les teues paraules,
sinó quan calles el que tothom diu:
és el teu silenci el que em fa sentir
tota la intensitat d’un cos obrint-se.
Si la teua veu reposa prop meu,
tot l’univers esdevé transparent;
aleshores, de tu, no en vull cap mot,
perquè és diàfana la teua pell.
Calla, amor, i així faràs teu un misteri,
que no et senta dir allò que ja sé,
vull descobrir-ho en tu per oblidar-ho,
penetrar sempre en el mateix secret.
PASSAT I PRESENT
Comença una vida, quelcom acaba,
i així passat i present s’entrellacen,
car en nosaltres perdura –sempre imperfet–
aquell amor que altres crearen.
Si l’estima que et tinc em sobrepassa,
qui sóc jo per donar-li el meu nom?
Em ve de lluny aquest sentiment
que en mi pren força per sobreviure.
I si ara et dic allò que sent, sàpies
que d’ahir enllà altres sentiren
això mateix. No puc oferir-te res més
que aquest bes que va de llavi en llavi.
“HI HA SENTIMENTS DORMITS...”
Hi ha sentiments dormits que rarament desperten,
perquè ens hem acostumat a ells com si foren
una més de les fardes que ens tirem a l’esquena,
i així anem deixant que les estaciones s’escapen
sense adonar-nos
que som nosaltres els qui conformats ens endinsem
en un estat letàrgic del qual difícilment retornarem,
ja que ens hem comportat massa temps com si fórem
la presa d’un insecte dubtós que ens ha inoculat
el seu verí paralitzant,
i ens limitem a esperar immòbils l’hora justa
en què li pertocarà devorar-nos àvidament.
Hi ha sentiments dormits que ens abalteixen,
i en tal estat no ens preocupem de tenir-ne cura,
ni d’experimentar
els excessos que en un moment donat tota passió
comporta, com si renunciàrem a viure intensament
i preferírem servar un horari crònic, que ens evite
el desordre del plany, la puixança de combatre
tota impostura,
el temple de posar sempre per davant la veritat.
Sols el coratge de sentir ens llança a deixondir-nos,
prou bé ho saben els vells amants quan, sols en la nit,
davant d’un presagi inconfusible d’enfonsament,
es confessen
un amor encara viu que durant anys havien amagat
entre els girants de la memòria, després de descobrir
que en el fugaç esclat de dues mirades que es creuen
caben les paraules precises per a robar-li a la mort
l’últim mot.

2 comentaris:

  1. Robert, gràcies per compartir els poemes

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amic Pasqual, compartir els poemes és el plaer més gran, sobretot, amb amics com tu.

      Elimina