dimecres, 4 de setembre de 2019

UNA TRISTESA

“Retrat d’una dona”, d’E. Claus
De vegades la tristesa s'escenifica
amb una mà al mentó i la mirada perduda,  
com si s'endinsara en la imaginació,
a l'aguait de noves paraules.
És una tristesa que s'assembla
a la literatura més preclara,
car s'encomana a la ficció per arribar
al fons profund de la seua foscor.
Ser trist, en un món ordinari, pot esdevenir
una experiència sense anècdota,
i ningú no gosaria perdre el temps
atenent una realitat tan comuna.
Parle, doncs, d'una tristesa eminent,
que s'inventa un argument i no es refia
de funestes veritats massa repetides.
Una tristesa que, per a ser representada,
no necessita gavines emplomallades
que devoren deixalles a tort i a dret,
sinó el vol silenciós d'un àngel amagant-se
sota el tel agut del seu misteri lluminós.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada