dilluns, 23 de setembre del 2019

PERDUT

Entre el dia i la nit, va haver-hi un moment
en què tingueres la teua oportunitat de reeixir
a l’embat del temps. No sabria precisar
quan va passar això, potser fou en el mateix instant
en què no és possible definir si un va o ve,
o si el pleniluni comença o acaba. Sols puc dir
que la llum del sol expirava i el cel s’emmirallava
de mirades refulgents com estrelles.
No vaig trobar, però, a la celístia
el reflex dels teus ulls, que hi van restar tan inèdits
com un poema tímidament desat al calaix,
després d’haver estat escrit amb tant d’amor
que ningú no podria balafiar semblant bellesa.
Per això, encara no comprenc com es retarda
la teua aparició sobtada d’astre clarivident
que ha defugit un destí sòrdid.
Certament, jo pensava que tu havies nascut
per travessar planures immensurables,
que es despleguen atònites per paisatges siderals,
però cada cop que s’obri de bat a bat la volta celeste,
m’adone que no ets enlloc, i a poc a poc
creix el meu desconcert, perquè em fatiga pensar
que t’has perdut entre la terra i el firmament,
sense deixar cap rastre de pols ni de claror.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada