DIES LLUNYANS

Ho lamente, però ens vam retrobar

i feia anys que havia oblidat

el teu somriure trist. Potser vas aparéixer

per demostrar-me que els vells fantasmes

acaben tornant al seu lloc d’origen,

i ara som ací, enmig de la nit, a soles tu i jo,

sense saber què fer amb els records.

Quan es consuma una història, l'escrivim

i així n'inventem una altra,

perquè no ens resignem a ser fidels al passat.

De vegades cal mentir per aconseguir

un final feliç o una mica més tràgic;

prou sovint la vida, ja ho saps,

no és a l’altura del que esperàvem.

I al capdavall, en donar el relat per conclòs,

ens sentim alliberats d’aquells dies llunyans,

que –si ens van perseguir després de viure’ls–

una volta escrits, restaran definitivament

diluïts en el temps, com si dormiren,

perquè ja no són vida ni són memòria,

creu-me: a penes no són res.