dimecres, 28 de novembre de 2018

ESTAT DE LA QÜESTIÓ PROCESSISTA


El pas del temps ajuda a aclarir les coses. Cada vegada esdevé més evident que els responsables del "procés" sabien perfectament que, amb les seues pròpies forces, no podien aconseguir la independència. Per tant, la seua estratègia es reduïa a pressionar l'Estat a fi que aquest cedira i permetera un referèndum d'autodeterminació, cosa impossible sense modificar abans la Constitució.
Calia fer creure a la gent que tenien una alternativa unilateral, però aquesta via sabien que no existia, que era una pura entelèquia. Hi ha hagut, per tant, engany i propaganda. I això és greu, tot i que sembla que hi ha molta gent que accepta de bon grat que el tracten així en bé de la causa.
Ara bé, que els líders del "procés" enganyaren descaradament a centenars de milers de persones no significa que no vagen de debò. Són sincers quan diuen que volen votar per poder separar-se d'Espanya, però saben que sols podran aconseguir-ho si, comptant amb la força que els donen els seus votants, encerten a afeblir l'Estat a nivell intern i extern. I això és perillós, perquè la divisió ens perjudica a tots.
Haurien de ser conscients que amb la seua perseverància no emprenyen tan sols a les institucions sinó sobretot a milions de persones que patirien la separació com un esgarrament molt dolorós, però en aquest moment tals subtileses els afecten poc. Són rics que es creuen pobres, i sols fan culpable dels seus mals a l'Estat. El relat és fantasiós i poc rigorós, però afalaga les oïdes de molts ciutadans que no poden resistir-se als cants de sirena procedents d'aquells que els prometen una vida millor si se separen, perquè valen molt i no se'ls reconeix degudament la seua vàlua. Tots els majors hem practicant alguna vegada aquesta tècnica primària per convéncer els xiquets que ens ajuden a fer alguna cosa: lloem la seua destresa per a fer-la, els convencem que són els millors. Tal com s'han comportat els ciutadans partidaris del "procés", em semblen atabalats per un atac d'infantilisme. Es pensen que la independència és com un bescanvi de cromos que es fa al bell mig del pati del col·legi, en temps d'esbargiment.
La solució rau en què els uns i els altres ens posem a tall de raó i trobem la manera de seguir junts i respectar el que és de tots i el que és de cadascú. Ni em sembla factible voler separar-se, ni tampoc que l'Estat recupere les competències educatives. Una i altra cosa em semblen barbaritats. No crec en la via penal, com tampoc crec en la via unilateral per solucionar el conflicte. Crec en la democràcia i en el debat exempt de fanatismes. Si aquests valors no prosperen, el problema serà gros perquè significarà que la democràcia ha fracassat al nostre país, i jo quan mire a la gent del carrer no veig encara això. Hi ha una ciutadania majoritàriament responsable i treballadora que no vol exigir a l'altre més del que siga just.
Si per part dels responsables del "procés" no veig cap eixida als seus plantejaments irracionals, encara em sobren les ganes de criticar també als que defensen la unió i reaccionen de manera visceral contra els independentistes reclamant-los penes de presó. Ha de dir-se clar i ras que l'Estat de Dret no pot caure en eixa trampa. S'han de respectar les lleis i castigar estrictament allò que siga punible d'acord amb el que tipifica el Codi Penal.
A parer meu, aquestes reflexiones són elementals i ningú hauria de sentir-se ofés en llegir-les, però estic segur que molta gent, quan es tracta d'una matèria tan delicada, es molesta si li dius que dos i dos són quatre i no cinc. Es tracta de sentiments exacerbats, difícils de sotmetre a la raó, que és l'única que pot solucionar el problema.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada