dimecres, 20 de novembre de 2013

HOMENATGE A PASQUAL ADRIÀ

Hui he assistit a l’homenatge que ha retut la tertúlia de lectura de la Biblioteca Municipal de Carcaixent al meu amic Pasqual Adrià. Ha estat un acte emotiu, en el qual ha participat molta gent, cosa que era d’esperar perquè Pasqual era una persona molt volguda. Com que he hagut de resumir la meua intervenció, he pensat que seria una bona idea inserir en el bloc tot el text que havia preparat, per si algun familiar o amic té interés de llegir-lo.
He gaudit del privilegi de compartir amb Pasqual algunes tertúlies durant estos últims anys, i sempre que eixia de sa casa ho feia impressionat per la seua personalitat tan positiva, que el portava a interessar-se per tot malgrat la seua malaltia crítica. Una de les coses que més li entusiasmava era el que en cada moment estava escrivint, bé una obra de teatre infantil, bé un poema o una novel·la. Tot ho planificava i componia amb entusiasme i un alt sentit de l’exigència. Ell ens conta en el llibre com la literatura “me permitía tener una actividad mental en las largas horas de soledad, cuando los efectos de la quimioterapia me obligaban a estar en cama durante el día o me desvelaban durante la noche.” Pero jo crec que la literatura era per a ell molt més que això: era un do que la vida havia posat al seua abast perquè poguera transformar la seua sensibilitat excepcional en una obra d’art. I una prova incontestable d’això que acabe de dir és “Ojalá volvamos a vernos”, on no sols hi ha una crònica de la seua malaltia, sinó també un text d’un alt valor literari, perquè ens ho conta tot d’una manera viva, donant una gran importància al que es mou a l’interior del malalt, perquè com fan tots els bons escriptors no es limita a contar-nos el que ha passat aparentment, sinó que vol aprofundir per mostrar-nos la veritat amagada, la part més íntima.
Com el propi Pasqual ens diu a l’introducció del llibre, “la intención de este proyecto es la de mostrar el camino personal que he recorrido para superar la enfermedad, cómo aprendí a convivir con sus secuelas. No pretendo dar consejos, tan solo compartir lo vivido y las acciones que han sido de gran utilidad para mi recuperación, y mostrar que otra vida es posible después de sufrir una fatalidad de estas características”. És una manera molt clara de dir-nos que, primer de res, Pasqual se sent un escriptor que vol contar-nos una història, que no és una història inventada, sinó la seua pròpia vida, però no ho fa per donar-nos lliçons, perquè a cap escriptor no li interessa donar-ne: la literatura el que vol és ampliar al lector el seu camp de visió, que puga estendre la seua mirada cap a móns desconeguts o que ignora. I això és el que ens permet este llibre magnífic, entrar en la ment, en els sentiments, en les sensacions del seu protagonista, interrogar-nos sobre la condició humana, sobre l’amor i l’amistat, sobre el dolor i l’esperança, intentar saber per què un ésser humà és tan dèbil i tan fort alhora, perquè l’amor, l’amistat, l’esperança són capaços d’obrar miracles que els metges no s’expliquen. En definitiva, per què la vida pot ser tan bella i tan trista, sense solució de continuïtat.
Per destacar aquells aspectes del llibre que em semblen més reeixits, estructuraré el meu comentari del llibre en tres apartats dedicats a tres tipus de poders que, a parer meu, són claus per a explicar-nos el miracle de resistència i creença en la vida que Pasqual ens conta en “Ojalá volvamos a vernos”.

EL PODER DE LA PARAULA

En un dels seus poemes, Pasqual destaca el poder vivificador de la paraula, amb estos versos tan sentits:

Busque la mesura
d’una paraula justa
per anomenar tanta mort,
tant de plor atroç.

Un déu que em reconforte
de tanta desolació,
tanta incertesa i por
força acumulada.

Que m’ajude a fer immortal
l’esperança en la vida.
A vèncer el desencant
i creure novament.

Hi ha en este poema una clara associació de la paraula amb l’esperança, és a dir, amb tot allò que ens ajuda a seguir endavant i a creure en la vida. I esta idea, este sentiment, que tan bellament s’expressa en el poema que acabe de llegir, pense que és una de les idees-força que inspiren i estan presents en “Ojalá volvamos a vernos”. Sols posaré dos exemples, que es corresponen amb dos dels pasatges més emotius del llibre. Així, al capítol “La familia”, Pasqual ens conta que “Pura se acercó para besarme y me susurró al oído unas palabras que quedaron grabadas para siempre con su voz dentro de mí: Esto también pasará. Nosotros estamos esperándote”. En un moment crític, quan més necessari li era trobar un motiu per seguir lluitant, Pura va encertar a dir-li les paraules justes capaces de reconfortar-lo i donar-li un clar motiu per a “creure novament”. Després, Pasqual, ens recorda com en els moments més difícils li vénen al cap estes paraules tan plenes d’amor. Un altre exemple del poder que tenen les paraules per a Pasqual és quan el seu amic Francesc, en un altre moment molt delicat, li diu “Pasqual, te has tragado la muerte y ahora te tienes que tragar la vida”. Són paraules que, com el propi Pasqual reconeix, el van ajudar a superar-se i a aconseguir una milloria que semblava impossible. I és que una paraula, un gest, una mirada, donades en el moment oportú per la persona apropiada són capaços de capgirar-ho tot, perquè és la manera més directa que tenim els éssers humans de comunicar els nostres sentiments, de dir-li a un altre que no se’n vaja perquè comptem amb ell, i sobretot de dir-li-ho d’una manera convincent, amb el cor a la mà.

EL PODER DE LA MENT

La medicina encara no s’ha posat d’acord a l’hora d’explicar el poder de la ment i l’afectivitat en el procés de superació d’una malaltia i les seues seqüeles. Front als escèptics, el cas de Pasqual s’alça com una prova evident que l’ésser humà ha de ser valorat en tota la seua complexitat, tant física com mental i afectiva, per a encertar en el diagnòstic i el tractament. La medicina ha de donar respostes singularitzades per a cada malalt, perquè les malalties poden ser les mateixes, però les reaccions del malalt són, en cada cas, completament distintes, en funció de la seua personalitat i la seua biografia. Pasqual va poder resistir durant tant de temps perquè era una persona positiva, que estava envoltada per gent positiva, i tots plegats van ser capaços d’aguantar embats que altres no hagueren pogut superar. Ell mateix ens ho diu amb paraules molt belles: Mirando con perspectiva mi situación actual, me veo como un bañista en el océano de la vida, cuya misión no es otra que mantenerse a flote el máximo de tiempo possible: a medida que pasan los días, el destino le va colgando al cuello unos saquitos con pequeños guijarros. Al principio, el peso del lastre no le supone demasiadas molestias, pues lo encuentra liviano. Sortea con facilidad las olas que llegan a su encuentro y no teme a las tempestades que señalan por levante. Él sigue nadando aún libre, explorando alguna que otra hermosa isla. De vez en cuando consigue cortar el cordel de alguno de los sacos, pero son otros nuevos los que le van colgando, cada vez con más frecuencia. Llega el día en que siente su primer calambre y comprende que cuando sale a nadar por la mañana, cada vez se aleja menos de la orilla. Pero él está dispuesto a continuar, aunque las islas que desea alcanzar se adivinan tan lejanas que sabe que tendrá que renunciar a ellas. Lucha con fe para que la suma de guijarros no lo arrastre hacia el fondo y recuerda años atrás aquel día en Villalonga que casi tocó el cielo”.

És clar que unes vivències tan difícils com les que Pasqual ens conta en el llibre, i el seu coratge en afrontar-les, sols resulten explicables quan ens trobem davant d’una persona dotada d’una capacitat d’estimar la vida excepcionals. Hi ha un magnífic paràgraf al final del llibre que resumeix molt bé aquestes qualitats: “Pero no quisiera que por mis palabras de nostalgia interpretaras que he perdido la esperanza y la fe en la vida. No se trata de eso. Más bien he bajado el ritmo. El peso de las evidencias me ha hecho asimilar qué limitaciones debo integrar en mis planes, y a partir de ese punto, dibujar nuevos mapas que me lleven al mismo lugar de felicidad donde me encontraba. Como en el tiovivo, tendré altibajos, pero no pararé de girar. Motivos tengo sobrados para no rendirme. Siempre queda la posibilidad de explotar nuevos caminos. La vida es un espacio de posibilidades”.

EL PODER DE L’AMOR I L’AMISTAT

Tot el llibre està amerat de referències a l’amor i l’amistat. El que se’n desprén és que Pasqual no sols estava acompanyat, sinó que aquelles persones que l’acompanyaven formaven part de la seua lluita diària, eren la força que necessitava per no defallir quan tot semblava a punt d’ensorrar-se. Era una persona que estimava la vida perquè estava ple d’amor per la seua dona, les seues filles, els seus amics, que el corresponien plenament. La història, per tant, que ens conta Pasqual en “Ojalà volvamos a vernos”, no és la història d’un malalt, sinó d’un grup de persones que quan parlaven amb ell es referien a tot allò que estaven vivint en primera persona del plural, i així Pura, Francesc i Mercè li deien que “hemos tenido mucha suerte de que nos tocara ella como médico”, perquè tots ells formaven part, voluntàriament, d’eixa experiència tan dolorosa i plena de vida alhora. També ací ens trobem exemples d’insòlita fortalesa: el lector es fa càrrec del difícil que era en certs moments crítics mantenir la serenitat i mostrar-li un somriure que el tranquil·litzara, que l’ajudara a seguir creient.

A la vista de tot açò, un es pregunta si la vida no espera a manifestar-se en tota la seua plenitud sols quan arriben els moments més difícils, quan la desesperació és extrema, quan l’ombra s’estén pertot i la llum es retira, perquè si en eixe moment just apareix una mà que cerca una altra mà i a penes la toca, com un gest d’amor tan espontani i delicat que sembla un miracle, qui es troba enfonsat encara pot ser capaç de dir unes paraules que, per a mi, són el resum d’este llibre: “Todo a mi alrededor había cambiado súbitamente y, continuaría haciéndolo durante un tiempo de duración desconocida, dando lugar al mayor proceso de transformación al que me había visto sometido en mi vida. Adquirí el compromiso íntimo de aceptarlo y cambiar. De no aferrarme  al recuedo de un mundo que se apagaba, sino prepararme para uno nuevo que presagiaba dificultades y sufrimiento, pero con toda seguridad contendría alegrías, esperanza y amor”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada