A Rafa Gomar
De sobte apareix i no calla: s’afirma,
però a penes no és res sinó allò que es rebutja,
i demana parer quan no veu on posar-se;
vol ser part d’aquell tot que s’eixampla
excedint-se,
no aturar-se davant tan immensa estructura,
i gaudir l’emoció de qui va a congraciar-se
amb allò que l’envolta i circumda;
així creix i a ell mateix mentrestant acomboia,
hi ha un no-res que és tan seu que on va
l’acompanya,
se sent viu, mai no diu que en té prou,
d’experiència,
i en sentir fermament el seu jo expandint-se,
sap que és un, que és distint, i
pertot ho proclama,
i de res no s’estranya, perquè si
és i s’estima,
quan no ser era tan fàcil, què no
és possible?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada