La banalització és tan general, que hui en dia és cert que les festes de Nadal, tan entranyables i discretes en la meua infància, comencen quan als centres comercials s'encenen els llums nadalencs, i això solen fer-ho abans que acabe novembre, la qual cosa comporta que quan realment arriba el dia de Nadal ja estem farts de celebrar la seua vinguda i de comprar regals i tota mena de bagatel·les.
Tot i que no sóc una persona religiosa, sempre m'han resultat entranyables les festes de Nadal, però ara, i d'uns anys ençà, ja no puc dir el mateix. Com que treballe a València, em cansa sobremanera veure la gent atrafegada pel carrer, carregada de bosses de la compra, vagarejant ací i allà com si foren autòmates teledirigits.
Quan jo era un monyicot, el que més m'agradava de les festes de Nadal eren els seus cerimonials: el sopar de la Nit de Nadal, vora la llar, amb la família reunida i una certa solemnitat que feia pressentir que els majors recordaven en eixe moment els éssers perduts. Hi havia quelcom de màgic en eixes reunions, en les quals de sobte l'àvia es posava a plorar i ningú no ens deia que era perquè trobava a faltar l'avi, que era una persona misteriosa per a mi, ja que no l'havia conegut. I què dir de la Nit de Reis, que preparàvem minuciosament perquè no faltara als Reis Voladors quemenjar, en justa compensació als seus regals. És cert que les joguines ens arribaven una mica tard, quan ja érem a punt de reiniciar les classes, i que mai no ens portaven tot el que havíem escrit a la carta adreçada a ells, però la demora en l'arribada d'eixa nit tan meravellosa la feia encara més extraordinària. Jo era tan feliç esperant l'arribada dels Reis, que quan ja em va arribar l'hora de desxifrar-ne el misteri, em negava a acceptar la veritat. Mai no oblidaré el dia en què el meu pare, compadint-se de la meua ignorànica, em va assabentar de la veritat: una veritat que em va atabalar. Per això jo mai no li l'he fet conéixer als meus fills, i encara hui en dia, que tenen més de vint anys, he evitat que em senten proferir les fatals paraules: "Els Reis de l'Orient no existeixen, són els pares".
Amb tot, el que més m'agradava de Nadal era montar el betlem. Guardàvem en una capsa de cartró les figures d'un any per a l'altre, i l'emoció que sentia quan les trèiem del seu amagatall perquè ressuscitaren poques vegades l'he experimentada en aquesta vida, de tan pura i intensa com era. Era com una oportunitat d'expressar la meua creativitat, de superar el muntatge de l'any anterior, per incorporar noves figures i millorar la composició. A la fi, el betlem d'un any era semblant al de l'anterior, però jo sempre pensava que l'any següent seria capaç de descobrir el secret que se m'escapava i que això em permetria fer el betllem més bell del poble.
Són tants els records que guarde al meu si, associats al betllem, que amb ells podria ressumir el que fou la meua infància. Una infància que els meus pares van intentar que fóra la millor possible, malgrat les dificultats que van acompanyar a la meua família. Una família que eixes mateixes dificultats han fet que es mantinga unida, sempre.
És curiós, he començat parlant de Nadal i acabe referint-me a la unió de la família. Potser ací rau el missatge que de bon principi volia transmetre en aquesta entrada: que les festes de Nadal haurien de servir per a aplegar a les famílies de qualsevol classe i composició al voltant dels seus records i de la seua memòria col·lectiva. Tot i que siga una vegada a l'any, és necessari que les persones que s'estimen recorden junts d'on vénen, perquè això els ajudarà a saber cap a on van. I els centres comercials, amb la seua anticipació ens estan furtant l'encant d'aquest acte tan íntim.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada