divendres, 30 de juny de 2017

LLUM REMOTA

No sóc cap malaguanyat:
és la vida la que m’ha ensenyat a perdre.
I si ara sóc ací, impacient,
amb la mirada oberta cap al demà,
no és perquè em refie de les meues forces,
sinó perquè m’he cansat tantes voltes de mi mateix
que ara em trobe capaç de deixar enrere
els fantasmes que el temps m’ha inventat.

He perdut, però puc creure:
és com si de sobte m'arribara l’oportunitat
de mirar per última vegada
l’àngel que sempre he cobejat.
I quan li obric la porta és per dir-li:
“Benvingut sigues, encara,
mai no he renunciat
a la llum que per fi m’encens”.

Una llum que mai s’apagarà
i és part de la meua memòria,
perquè jo sempre t’he imaginat
com en aquest moment et veig:
avançant cap a mi amb les ànsies intactes,
fugint de l’ombra que et fustiga
per procurar que la meua ombra es retire
i s’òbriga pas l’última esperança.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada