No
sóc cap malaguanyat:
és
la vida la que m’ha ensenyat a perdre.
I
si ara sóc ací, impacient,
amb la mirada oberta cap al demà,
no
és perquè em refie de les meues forces,
sinó
perquè m’he cansat tantes voltes de mi mateix
que
ara em trobe capaç de deixar enrere
els
fantasmes que el temps m’ha inventat.
He perdut, però puc creure:
és
com si de sobte m'arribara l’oportunitat
de
mirar per última vegada
l’àngel
que sempre he cobejat.
I
quan li obric la porta és per dir-li:
“Benvingut
sigues, encara,
mai
no he renunciat
a
la llum que per fi m’encens”.
Una
llum que mai s’apagarà
i
és part de la meua memòria,
perquè
jo sempre t’he imaginat
com
en aquest moment et veig:
avançant
cap a mi amb les ànsies intactes,
fugint
de l’ombra que et fustiga
per
procurar que la meua ombra es retire
i
s’òbriga pas l’última esperança.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada