dissabte, 17 de juny de 2017

RECORDANT ARCADI ESPAÑA

Tota persona amaga un paisatge propi, que sols podrem conéixer si, anant enllà de la pura aparença, aconseguim penetrar a l’indret profund on s’originen els seus pensaments i les seues emocions. Perquè tots els éssers humans guardem eixe lloc secret que fonamenta la nostra identitat i ens fa distints dels altres.

No em sembla cap excés barrejar la idea de persona amb la de paisatge. És clar que un home o una dona no són un riu, ni una muntanya, ni un bosc, però sí que hi ha en ells el mateix contrast de colors, de llums i de perspectives que apreciem en albirar una vall a la tardor o a la primavera, una mar perdent-se cap a l’horitzó a l’hora de l’alba o al capvespre, una marjal en temps de sega o en temps de sembra.

Paral·lelament al que passa amb els paisatges físics, que canvien segons les hores del dia o les estacions; els paisatges interiors d’homes i dones estan regits per les seues idees i els seus sentiments, és a dir, per la seua intel·ligència i la seua afectivitat, que es complementen l’una a l’altra, perquè pensem el que sentim i sentim allò que pensem, i aquesta interacció marca la nostra evolució vital. En ocasions, és el sentiment el que doblega la força del pensament, però en altres és la raó la que modela els nostres afectes. El resultant final és la personalitat de cadascú, que és un gran misteri perquè sempre és capaç, en un  moment impensat, de sorprendre’ns.

Vivim un temps en què la banalitat està molt present allà on mirem, i per desgràcia aquesta circumstància no sols ens empobreix com a persones, sinó que limita la nostra capacitat de valorar com cal, amb la calma i l’atenció necessàries, el paisatge humà que ens envolta, que és tant com dir cadascun dels paisatges vius de què són portadores, amb la seua singularitat, les persones que tractem a diari.

En el cas d’Arcadi, el seu paisatge era tan ric i tenia unes arrels tan fondes, que era molt difícil no fixar-se en ell, amb interés i esperança. Perquè tots ens fem preguntes, tard o d´hora, i sentim la necessitat de trobar respostes que donen sentit a les coses que fem. I les persones com Arcadi, sense saber per què, com per art d’encantament, pertanyen a eixa classe especial de persones que il·lumina camins, que obri portes, que convida a la reflexió. Uns li dirien saviesa a aquest do, però jo en el cas d’Arcadi preferisc parlar de poesia.

Per a mi, el tret més característic d’Arcadi és que era un poeta, i no dic açò perquè ell escriguera versos, cosa que no em sorprendria, ni perquè fóra una de les poques persones que he vist al tren llegint un poemari (crec que era de Pedro Salinas), sinó perquè malgrat ser una persona intel·lectualment inquieta, brillant, oberta a una gran diversitat de matèries, pense que el tret més característic de la seua personalitat era estar en possessió d’una força que l’empenyia a cercar l’essència de les coses, la raó última dels comportaments humans, que és el que busca el poeta quan intenta expressar amb paraules l’inefable.

No cal dir que desentranyar un misteri tan profund sols està a l’abast d’unes poques persones. Però jo estic convençut que Arcadi va completar amb èxit el seu camí, perquè si parlaves amb ell de qualsevol qüestió, sempre et convencies que sabia del que parlava, no sols perquè ho havia estudiat, sinó també perquè ho havia sentit. I això era una prova  evident de què Arcadi havia ataüllat algunes veritats essencials, com ara, i molt destacadament, que no pot hi haure progrés real si es fomenta la divisió i no la unió de les persones, la convivència. Com deia l’humanista valencià Lluís Vives, “amb la concòrdia, tots els béns fructifiquen. Amb la discòrdia pereixen”. En aquest aspecte, Arcadi era un superdotat. Coneixedor profund de la història més recent, la seua causa més preclara bé podria resumir-se en les paraules que va pronunciar Azaña a Barcelona en el seu cèlebre discurs del 18 de juliol de 1938: “Pero es obligación moral, sobre todo de los que padecen la guerra, cuando se acabe como nosotros queremos que se acabe, sacar de la lección y de la musa del escarmiento el mayor bien posible, y cuando la antorcha pase a otras manos, a otros hombres, a otras generaciones, si alguna vez les hierve la sangre iracunda y otra vez el genio español vuelve a enfurecerse con la intolerancia y con el odio y con el apetito de destrucción, que piensen en los muertos y que escuchen su lección: la de esos hombres que han caído magníficamente por una ideal grandioso y que ahora, abrigados en la tierra materna, ya no tienen odio, ya no tienen rencor, y nos envían, con los destellos de su luz, tranquila y remota como la de una estrella, el mensaje de la patria eterna que dice a todos sus hijos: paz, piedad, perdón”.

Passant a un plànol més personal, voldria acabar fent una referència a la tertúlia literària que Arcadi va dirigir amb constància, durant més de deu anys. Gràcies a la seua generositat, vaig tenir la satisfacció que dedicara la del dia 21 d’octubre de 2015 al meu poemari “Hores ingrates”. L’endemà, al meu bloc, vaig dedicar una entrada a l’acte, i la vaig titular TERTÚLIA A CARCAIXENT: L'AMIC ARCADI.

En aquesta entrada, deia, en extracte, el següent:

Ahir de vesprada vaig passar una bona estona a la Biblioteca del meu poble, en companyia dels amics d'una tertúlia literària que des de fa més d'onze anys condueixen amb mà mestra i d'una manera entusiasta Arcadi i Lola. (...) Crec que la reunió va estar molt animada i em va fer molta il·lusió que alguns dels presents llegiren poemes meus i s'interessaren pel que escric i, en general, per les meues coses.

Una vegada més, vaig defendre que la poesia sempre serà necessària, perquè els poemes són un mitjà idoni que ens permet practicar l’art difícil de reconéixer les nostres pròpies emocions i de reconéixer també les dels altres, i això ens empeny a ser més clements i més savis.

Vull aprofitar aquestes línies per retre-li un petit homenatge a Arcadi, que és una persona entranyable, intel·lectualment inquieta i un gran coneixedor de la història. Com que és un home culte, igual parla d'assaig que de literatura o de cultura popular. Impossible avorrir-te si ets al seu costat. Li vaig pregar que llegira un poema meu, i va triar el que obri el poemari. Ell va definir molt bé el sentit últim del meu llibre quan va destacar la dedicatòria que li faig al nostre enyorat amic Pasqual Adrià, de qui dic que "en les seues hores ingrates mai no va perdre l'esperança". (...) Per això mai no l'oblidarem.

En efecte, mai no oblidarem Pasqual, com tampoc no podrem oblidar-te, Arcadi, perquè necessitem esperança i tu ens la donares a mans plenes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada