UNA NIT INOBLIDABLE

Recorde la vespra del dia de Sant Vicent de la Roda de l’any 2009, en què em vaig alçar del llit perquè una poderosa inspiració m’empenyia a escriure. L’endemà, per sort, no havia de matinejar, ja que -com sabeu- el diaca i màrtir de l’època romana és patró de la ciutat de València, on treballe. Mai no m’havia passat res de semblant: després d’uns quants anys de sequera, com arrossegat per una força sobrenatural, vaig escriure nou poemes seguits, un darrere de l’altre i sense parar-me, com aquell qui diu, ni a pixar.

A altes hores de la matinada, quan vaig donar per acabada la sessió, vaig pensar que havia escrit uns poemes bastant bons, tot i que l’endemà molts d’ells no van passar el meu ull crític, ja més asserenat i objectiu. Però el que tenia clar, i així va ser, és que havia assentat les bases d’un nou llibre.

Així s’escriu l’història: ens passem anys intentant fer quelcom i, de bones a primeres, quan no t’ho esperes, comences a escriure àvidament perquè has sigut capaç de trobar el to d’un nou poemari. Salvant les distàncies, un dia vaig llegir que Pessoa va ser capaç d’escriure en una sola nit un poemari pràcticament complet, i en aquest cas sembla que el material era de primera i no va haver-hi de rebutjar res del que tan apremiantment havia escrit, palplantat davant de la còmoda de la seua cambra.

En fi, són coses una mica inexplicables, que passen i ja està. Per això jo mai no expresse, com un “desideràtum”: “Que la inspiració em pille treballant!” Ans al contrari, per la meua experiència, preferisc que em sorprenga somiant al llit, tenint en compte la productivitat insòlita que vaig ser capaç d’assolir aquella nit inoblidable.