"DELLÀ LO RIU XÚQUER. EL PAÍS DE LES MUNTANYES", DE VICENT SANXIS

Avui he presentat, a la Biblioteca Municipal de Carcaixent, l'últim llibre del meu amic Vicent Sanxis, que li ha editat EDICIONS 96. Per si algú té interés a conéixer el que he dit, pot llegir tot seguit el text de la meua intervenció:

Tot viatge pot ser el començament d’una aventura. En el fet de partir, hi ha implícita una evasió de la realitat que ens circumda. De vegades, el sentiment dominant, en el moment de la partida, és exclusivament este: anar-se’n per oblidar o per “desconnectar”, con solem dir hui en dia, encara que siga temporalment. Però prou sovint passa que, quan arribes al teu destí, et quedes corprés dels llocs visitats i experimentes l’emoció del descobriment, que et reconforta molt més que la mera pretensió de defugir la realitat quotidiana.

Hi ha diferents classes de viatges: uns són només d’anada. És el que se’n va per a no tornar al lloc d’origen, o amb la intenció de no tornar-hi fins que passe un bon grapat d’anys. També hi ha viatges d’anada i tornada, que de vegades són diaris i d’altres per més dies i no subjectes a una repetició periòdica. Però els viatges més emocionants són els circulars, en els quals l’anada acaba en el punt de partida. El que emprén un viatge d’estes característiques ho fa amb la intenció de visitar un munt d’indrets i ciutats, de tal manera que va passant d’un lloc a l’altre sense refer mai el camí, fins que en arribar al punt d’origen clou el cercle. L’avantatge que tenen estos viatges circulars és que en ells no és possible la tristesa del retorn, perquè sempre estàs coneixent coses noves.

Des del punt de vista temporal, cada viatge té la seua cronologia pròpia, que no necessàriament s’adequa al temps interior del viatger. Així, pot passar que abans de mamprendre la tornada, el protagonista del viatge el done per acabat, bé perquè mentalment ja ha tornat a les preocupacions deixades de banda al començar-lo, bé perquè ja ha perdut l’interés a seguir endavant.

En tot viatge ens trobem, doncs, amb la presència de sentiments alegres i foscos lligats a les vivències que s’hi experimenten. Per això, podem dir que en el fet de viatjar juga un component de creativitat que el transforma en una experiència subjectiva i, per tant, única i irrepetible. Si preguntem a dos persones que han fet, per separat, un mateix viatge, aviat ens adonarem que realment cadascun ha fet el seu viatge, que poc o res té a veure el d’un amb el de l’altre. Per això el gènere de la literatura de viatges s’integra en el que es coneix com literatura del jo, perquè en ella l’escriptor ens parla de si mateix, del que ell sent i del que ell pensa, i res no li impedeix, si ho considera oportú, recórrer a la ficció, és a dir, a la invenció, com estratègia per expressar d’una manera més intensa el que passa pel seu món interior. No és precís que siga així. De fet, en el llibre de Vicent que hui presentem hi ha una clara vocació de contar la realitat del que va passar durant les excursions que hi conta, però cal no oblidar que la literatura és ficció, i que l’escriptor pot fer ús de la seua llibertat creativa quan ho considere oportú, no per dir-nos mentides, sinó per incorporar nous elements que potencien literàriament el que ens vol contar.

L’any 1956 Camilo José Cela i Josep Maria Espinàs van dedicar uns dies del mes d’agost a recórrer els Pallars, la Vall d’Aran i l’Alta Ribagorça. Després cadascun en va escriure la seua crònica de manera literària. Espinàs va publicar el 1957 Viatge al Pirineu de Lleida, i no és fins a l’any 1965 que Cela publicava Viaje al Pirineo de Lérida.

En estes dues obres es fa evident com un mateix viatge, que feren junts els dos autors, pot derivar en dos llibres completament diferents. No sols perquè l’estil d’un i altre escriptor són distints, sinó perquè també hi ha importants diferències quant al to que adopten en explicar experiències compartides, i també quant a la relació entre la realitat viscuda i la contada. Sembla que Cela inventa més que Espinàs, tot i que ambdós incorporen la ficció al seu relat del viatge.

La literatura de viatges és, així, un tipus de literatura molt pròxima a les memòries, el dietari i el diari, l’assaig, l’autobiografia i la correspondència. La diferència rau en què els relats de viatges són textos autobiogràfics en què l’autor narra les experiències viscudes durant un desplaçament a un indret determinat i, per tant, al contrari que la resta de gèneres del jo, el factor espacial hi és més important que no el temporal. Esta preponderància de l’espai respecte al temps és cabdal perquè, quan l’autor es disposa a narrar l’experiència viscuda, la perspectiva guanyada amb el pas del temps afavoreix una llibertat compositiva major que en el cas del diari-dietari i de la correspondència, gèneres que pretenen, d’una manera estricta, ser fidels a la realitat, tot i que això en literatura difícilment s’aconsegueix d’una manera absoluta.

I és que el gènere dels llibres de viatges comporta esta dualitat. De vegades s’apropa a la novel·la i altres a l’article periodístic. A Cela l’inclouríem en el primer cas i a Espinàs en el segon, malgrat que tampoc no s’acaba de cenyir totalment a la realitat.

Esta dualitat és possible pel component de creativitat que hi ha en tot viatge, com hem dit abans, i jo crec que este component és el factor que explica el pes propi que ha anat guanyant durant els últims dos-cents anys la literatura de viatges, fins a l’extrem que hui en dia la crítica sol considerar esta manifestació literària com un gènere diferenciat, ja que presenta unes característiques pròpies.

Vull aclarir que, per a mi, la literatura de viatges comprén tant el gran viatge, com el petit desplaçament que fa un oficinista tots els dies per anar al seu lloc de treball. També esta curta passejada pot transformar-se en una experiència singular, a poc que s’escometa amb la curiositat pròpia de qui té ganes de descobrir noves coses, o tan sols de reflexionar pel camí o d’experimentar sensacions inèdites. Recorde que fa uns anys vaig sentir parlar d’un funcionari que anava a peu al treball i aprofitava el seu desplaçament diari per llegir al llarg del trajecte. Ja podeu fer-vos una idea del risc que corria esta persona en arribar a un cantó o en circular per un lloc concorregut, però és cert i segur que este lector peripatètic es va llegir, a força de desplaçar-se amb un llibre a les mans, l’obra dels principals autors de la literatura russa, que com sabeu compta amb vàries obres que superen amplament les mil pàgines i tenen un pes considerable per ser transportades a pols.

Per la meua banda, us diré que tots els dies laborables faig, en tren, l’anada i la tornada de Carcaixent a València, i em passa prou sovint que les millors idees que sóc capaç de concebre se m’acudeixen durant estos viatges que, en principi, podrien semblar tan rutinaris. Per això estic agraït al tren, i li he dedicat alguns dels meus contes i poemes.

Hi ha llibres magistrals dedicats a contar experiències mínimes. En Vianant, l’escriptor saforenc Rafa Gomar es recrea en l’observació de les coses menudes de la vida quotidiana, que sols s’hi poden apreciar si utilitzem la mirada per fixar-nos en els detalls, que a simple vista se’ns escaparien. La mirada atenta, per tant, és l’eina capaç de transformar un viatge curt o un desplaçament ordinari, en una aventura extraordinària de la ment. Això és el que explica, que Gomar senta la necessitat de contar-nos les sensacions que experimenta, mentre s’adreça caminant cap a casa, després del treball: “Feia una vesprada freda. L’aire bufava fort i he tornat a casa a peu. Per la Glorieta he creuat el pont de Calatrava: estaven pintant-lo. Després he continuat per Amadeu de Savoia per la vorera de l’edifici de la Tabacalera fins al Passeig del Mar. Em plaïa percebre la fredor sobre la cara i el cos i m’he descordat l’anorac per notar-la més intensament. De tant en tant, durant el trajecte, el vent em col·locava a ratxades sobre els narius olors de perfums i maquillatge dels vianants, olors dels cossos, naftalina i abrics tancats a l’armari des de feia temps”. Si bé ho mirem, es tracta d’experiències mínimes, però molt expressives, d’un cor inquiet.

En el llibre de Vicent que hui presentem, s’alternen sis relats de viatges amb sis relats que cal adscriure al gènere del conte o de la narrativa curta.

Quant als relats de viatges cal destacar que tracten sobre sis excursions distintes que va fer, amb companyia de companys i amics, a Llutxent, Pinet i Benicolet, de la Vall d’Albaida; a les ermites del Puig i Santa Anna, de la Costera; al Cavall Verd, de la Marina Alta; al Mondúver, de la Safor; al Cavall Bernat i la Creu del Cardenal, de la Ribera, i a la serra del Buixcarró, de les comarques centrals.

Tots estos relats de viatges tenen un valor literari important, perquè el lector hi adverteix de seguida que la intenció de l’escriptor no és tan sols contar-nos la seua experiència viatgera, sinó que vol alguna cosa més, que va enllà de la geografia i de la història, per endinsar-se en les emocions que són pròpies d’una ànima humana sensible a la realitat que l’envolta. Per això, hi ha relats on Vicent desplega un franc sentit de l’humor, com ara en el de Llutxent, Pinet i Benicolet; però també n’hi ha, d’altres, on la indignació es fa palesa, quan conta les experiències que van haver de patir els moriscos abans de ser expulsats al nord d’Àfrica l’any 1609. Amb estos dos exemples, el que vull destacar és que no vol Vicent, amb els seus relats de viatges, fer-nos una mera crònica, sinó dotar de vida pròpia uns paisatges que s’estima. I així, aconsegueix fascinar-nos gràcies a la saviesa literària que hi desplega, de manera que no és difícil fer-se a la idea que el lector participa de l’experiència del viatge.

Perquè en feu un tast, tot seguit llegiré un breu fragment del relat sobre l’excursió al Buixcarró:

“El Buixcarró i la Penya Blanca –al pla de Corrals– són dues muntanyes que podem veure des de la part sud de Carcaixent mirant en direcció cap al sud-est. Estes muntanyes tenen un gran atractiu per a mi, talment con si foren màgiques. I ho són per allò de la seua visió quotidiana des de ben xiquet, ja que a Rafelguaraf vaig viure fins els 26 anys. Allí vivia en un carrer que era de mitja galta, mirant a llevant; per tant, només havia d’eixir al carrer o obrir la finestra de la meua habitació per veure-les allà al fons: imponents, amb els pendissos equilibrats, magnífiques, ben definides, com vigilants permanents de tots els paratges que les envolten, quasi inalterables al pas dels temps i de les persones, immutables als esdeveniments com qualsevol objecte inanimat.”

Però, a banda dels sis relats de viatges, com he dit abans, hi ha al llibre “Dellà lo riu Xúquer. El País de les Muntanyes”, altres sis contes que són totalment de ficció, i que presenten l’atractiu de la seua diversitat, ja que es tracta de narracions breus escrites en diverses èpoques, que reflecteixen l’evolució de Vicent Sanxis com escriptor. Així, hi ha un conte que el propi autor qualifica al pròleg com “d’estil clàssic popular”, però n’hi ha, d’altres, plenament contemporanis, com ara, “El quadre”: un conte magnífic, que conjumina el misteri amb la brevetat característica d’este gènere literari.

Cal no oblidar que, en el conte, l’exigència de brevetat no afecta tan sols al número de pàgines, que necessàriament haurà de ser reduït, sinó que va més enllà, fins a l'extrem de condicionar d'una manera fonamental la seua essència. A parer meu, el conte ha de ser breu sense complexes, d'una manera decidida, i això comporta dir estrictament allò que siga precís per fer-se intel·ligible.

Deia Poe que "si una obra literària és massa llarga per a ser llegida tota d'un cop, era millor resignar-se a perdre l'importantíssim efecte que es deriva de la unitat d'impressió". En esta cita, el gran contista nord-americà ens dóna un important fonament ideològic per justificar la brevetat del conte: aconseguir la unitat d'impressió en el lector.

Els contes del llibre que presentem causen en el lector este efecte unitari, que és accentuat pel desenvolupament ben dosificat de la trama. Al propi temps hi ha una preocupació pel llenguatge que és marca de la casa: Vicent enriqueix els seus relats amb un lèxic molt variat, que està fortament arrelat en la parla popular, de la qual és un encuriosit estudiós. Tot plegat, “Dellà lo riu Xúquer. El País de les Muntanyes”, és una immillorable ocasió per reconciliar-nos amb el nostre idioma, que demana un rigor que prou sovint oblidem. Un rigor que es pot assolir recuperant moltes de les paraules i expressions que s’han anat perdent a poc a poc, a causa de la situació de diglòssia en què encara s’hi troba la nostra llengua. Per això, seria bo que llibres com este, i altres que ha publicat Vicent, foren estudiats als col·legis i instituts, perquè són llibres aptes per inculcar a les persones del demà tant l’interés de parlar bé i de conéixer el seu entorn, com el convenciment que llengua i cultura formen part de la seua vida.

GUANYAR-SE EL RESPECTE

Ara per ara, els polítics estan avesats a dir les coses que més els convenen, sense preocupar-se de si són veritat o no. Els debats parlamentaris s'assemblen a tot menys a un autèntic debat, perquè ningú no vol saber-se'n res del que diu l'altre. Cadascú va a la seua i, a la fi, l'únic que importa és guanyar la votació. Per això, quan un polític porta molts anys seguint eixa pràctica, si es veu obligat a comparéixer com acusat davant d'un jutge, és molt difícil que s'adone de la diferència que hi ha entre el parlament i un tribunal de justícia. En el parlament pot dir qualsevol despropòsit, perquè sempre compta amb l'aplaudiment del seu grup polític, i això fa que qualsevol ximpleria o mentida que diga no meresca cap retret. En canvi, quan la declaració s'ha de fer davant d'un tribunal, no valen romanços, però ells no en són conscients i hi segueixen aplicant les nefastes pràctiques parlamentàries descrites, convençuts de què encara són vàlides. El resultat ja no pot ser més catastròfic, perquè el polític no sols queda com un mentider, sinó que apareix davant de l'opinió pública com un ésser absolutament mediocre, indigne de l'escó o càrrec que ha estat ocupant o encara ocupa.

No hauria de ser així, però el que passa en aquestos casos és que allò que es considera tolerable en el parlament -on molts ciutadans s'han acostumat a contemplar-hi l'espectacle poc gratificant de les paraules buides, xulesques o temeràries-, en una sala de justícia sembla inacceptable, perquè els receptors de tals paraules són uns jutges professionals que no donen per bona qualsevol explicació i tenen la possibilitat de condemnar l'impostor. Això fa que les regles de joc siguen distintes: no es tracta ja de fer un discurs que compta de bestreta amb la complaença dels companys de grup o de govern, sinó de convéncer. El ciutadà, ara sí, li exigeix al polític que resulten convincents les seues paraules i, en cas contari, li dóna l'esquena.

Però no ens enganyem, eixe mediocre que ara desaprovem és el mateix que abans aplaudíem i votàvem quan mantenia una conducta poc edificant en l'exercici de les funcions públiques. Aquesta és la paradoxa: sense haver-hi un canvi de persona ni de comportament, la societat passa, sense solució de continuïtat, del recolzament cec a la condemna més fulminant. Què és el que ha canviat? Per què la immoralitat deixa de tolerar-se tan sols quan un jutge intervé? Lamentablement, crec que en eixe canvi d'actitud hi ha més un component d'oportunisme, que no d'autèntica reflexió i de rigor moral i democràtic. Respectem el poderós fins que cau en desgràcia, cosa que és impròpia d'una democràcia, on la regla general hauria de ser tot just la contrària: desconfiar del poderós perquè tinga un comportament moral irreprotxable i s'esforce a guanyar-se el nostre respecte dia a dia.

DIGNIFICAR LA FUNCIÓ PÚBLICA

L'altre dia vaig acudir a una oficina de l'Institut Nacional de la Seguretat Social, amb cita prèvia, per tal de fer una consulta sobre la possibilitat que una familiar meua, que m'acompanyava, tinga dret a una determinada pensió, i ens van tractar molt amablement. Com que les lleis no són clares i sempre deixen un marge a la interpretació, la funcionària ens va aconsellar que demanàrem la prestació, perquè el "no" ja el teníem, i podia donar-se el cas que l'encarregat de resoldre l'expedient hi apreciara la concurrència de les circumstàncies legalment previstes per meritar el dret. Certament, la situació no és gens clara, i no ens hem de fer gaire il·lusions sobre el resultat satisfatori de les nostres gestions, però almenys se'ns donava una orientació i, el que és més important, ningú no ens enganyava, coneixedors com érem, nosaltres mateixos, que la situació no és fàcil.

En eixir al carrer, vaig reflexionar sobre el resultat de la gestió que acabàvem de fer, i em sorprenia del grau de satisfacció obtesa de la visita, que, per altra banda, va ser rutinària i sense res d'especial. El que la funcionària m'havia aportat eren dos coses molt importants: 1) Convenciment que pagava la pena intentar-ho, tot i que no era fàcil encimbellar l'empresa amb un èxit. 2) Confiança en què, si la meua parent tenia dret, no li'l negarien, perquè el que em va transmetre la funcionària és que hi havia precedents de situacions similiars, i que es procura tractar a tothom per igual.

Si, en compte de la Seguretat Social, es tractara d'una oficina pública on es trameten plans urbanístics, subvencions, contractacions, etc., segurament no me n'hauria eixit ni tan convençut ni tan confiat. Per què? La resposta és evident, si més no, per a mi: En el cas de la Seguretat Social, malgrat que hi haurà casos en què encertaran més i altres menys, el que pense és que hi ha uns tècnics que són els qui tramiten i proposen el que s'ha de fer. Encara que hi haurà excepcions, en general, un creu que ens trobem davant d'una matèria en la qual els polítics respecten els criteris dels funcionaris que objectivament apliquen la llei. En canvi, quan es tracta de les altres matèries, l'experiència em diu que són els polítics els qui fan el que volen, i bandegen el criteri dels professionals en el cas que no siga favorable als seus interessos.

La conclusió que trac de tot açò és que, en un moment de crisi institucional com l'actual, resulta fonamental que els ciutadans exigim als nostres representants que ens proporcionen el convenciment i la confiança que les administracions públics estan al servei de l'interés públic, i que en elles els funcionaris gaudeixen de les garanties necessàries perquè puguen desplegar el seu treball a fi que prevalga la legalitat i es tracte igual a tothom. No és gens fàcil que este propòsit esdevinga una realitat, perquè s'han donat moltes passes equivocades, i el mal està molt arrelat i escampat, però mentre això no s'aconseguesca, la democràcia estarà ferida de mort, perquè els ciutadans no ens la creurem. Els partits polítics tenen una greu responsabilitat en este moment, perquè són ells els qui tenen el poder necessari per capgirar la situació.

UNA DEMOCRÀCIA DE FIRA

Tots els casos de corrupció dels quals en tenim notícia, el que demostren és que hem viscut fins ara en una democràcia de fira, on els poderosos es creien en el dret d'abusar, de balafiar i de malversar a pler, convençuts de la seua impunitat. D'una altra manera, no s'explica com és possible que hagen tingut lloc unes activitats delictives tan barroeres.

Perquè, de finor, n'ha hagut ben poca: la mateixa visita del Papa Benet XVI es va considerar una oportunitat adient per portar endavant l'assaltament als diners públics. I si això ha sigut possible, és perquè s'han donat una sèrie de causes que han resultat fatals:

En primer lloc, cal referir-se al bipartidisme i a l'excessiu poder dels partits polítics que s'han alternat en el poder, els quals amb càrrec als pressupostos públics han disposat de diners per comprar voluntats i crear-se una clientela d'incondicionals, que lluny de preocupar-se per l'interés públic s'han dedicat a promoure els seus interessos particulars. Així mateix, els partits han actuat com instruments de control social, en emmordassar les associacions, els mitjans de comunicació i les institucions que podien actuar com un contrapoder.

En segon lloc, la divisió de poders ha funcionat d'una manera molt imperfecta, ja que el poder legislatiu ha renunciat, a través del règim de majories, a fiscalitzar el govern, que lliure de control parlamentari s'ha sentit a gust per fer el que li abellira sense donar explicacions. Així, s'ha negat tot tipus d'informació als partits minoritaris, amb el desvergonyiment més absolut.

En tercer lloc, cal referir-se als electors, que han donat més valor a l'interés que no a la veritat i en cap moment han sigut exigents amb els seus representants, com si no fóra fonamental en democràcia, després de votar, mantenir una actitud crítica i desconfiada amb els candidats electes, a fi que s'ajusten al programa que els han votat i actuen d'una manera ètica i responsable, fent un bon ús dels fons públics. Sols així s'explica que persones tan incompetents, irresponsables i mancades de rigor, fins i tot, de seny, hagen ocupat el poder durant tant de temps.

Finalment, cal destacar una causa més subtil, però que ha tingut un pes indubtable en tota aquesta història de la corrupció: el pensament dèbil d'una societat fàcil d'acontentar, que no planta cara als poderosos si aquestos els donen unes molletes del pastís. Els versos d'Espriu tenen plena actualitat: "Nosaltres savíem d'un únic senyor i vèiem com esdevenia gos", és a dir, que el poble "va triar la gran vergonya mansa dels lladrucs", oblidant-se que no és un "gos mesell, sinó l'amo de tot". La societat valenciana, a banda dels problemes que tenen altres societats, té un greu problema d'identitat: no sabem qui som, ni què volem, i això ens perjudica molt, perquè hem deixat passar oportunitats importants a causa de la nostra falta d'ambició com a poble.

EMOCIONS

Col·leccionar emocions: una cançó, una sonata, un poema, una mirada, una paraula, un arbre, un paisatge… No conec cap altra manera millor de sentir-me viu. I que conste que no identifique la plenitud vital amb la felicitat. No es tracta pas d’això, sinó d’una altra cosa ben distinta: el que vull dir és que de vegades em sent transportat a un món quasi oblidat, on m’allibere d’una part de mi mateix (la més evident) i pren possessió de mi la part amagada, on habiten els sentiments que em vénen de lluny i em fan pensar que encara sóc aquell infant que mirava, innocent i desconcertat, el món com si fóra una magrana recent esclatada. És com si per un moment una veu interior em volguera enganyar dient-me que tot és possible, encara, perquè tot comença a partir d’eixe moment.

L'EMPERADOR ESTÀ NU

La crisi actual no és sols econòmica, també és institucional. El ciutadà, en un moment tan difícil, necessita que les institucions democràtiques funcionen correctament, perquè així es pot sentir segur i esperançat en un demà millor. Tanmateix, quan comprova que aquelles no estan a l'altura dels temps que corren, es desenganya i pensa que el sistema no va al seu favor sinó a la seua contra, i això genera una preocupant desconfiança envers la democràcia.

És injust imputar a la democràcia mancances de les quals només són responsables els qui no es comporten democràticament, però si el conjunt institucional no és capaç de regenerar el sistema per evitar que caiga en la corrupció i en la iniquitat, difícilment se li podrà exigir a la ciutadania que destrie el gra de la palla i es carregue de fe en els grans principis teòrics de la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

Per això les institucions són tan importants, perquè estan pensades per evitar que en una època tan difícil com l’actual el ciutadà se senta desprotegit. La Constitució ha establert uns jutges i tribunals que han de garantir el compliment de les lleis. Els parlaments han de legislar perquè siguen una realitat els drets i les llibertat públiques, procurant el seu exercici efectiu per tothom. Els governs i les administracions públiques han de servir l’interés públic i no els interessos d’uns quants. Les institucions de control han de posar fre al mal govern i a l’abús de poder.

El gran problema és que les institucions no han sabut estar a l’altura de les circumstàncies, quan eren més necessàries. I la culpa d’aquest fracàs ja es veia vindre de lluny. Els partits polítics han posat per davant els seus interessos a aprofundir en la democràcia. La divisió de poders s’ha reduït a la mínima expressió. Els poders fàctics condicionen de manera alarmant el poder polític, que és l’únic elegit pel poble. Aquesta situació era evident des de feia molt de temps, però amb l’arribada de la crisi econòmica ha esdevingut intolerable allò que en èpoques de bonança es consentia indegudament.

Crec que una de les tasques inajornables, ara mateix, és prendre les mesures pertinents a fi de recuperar el correcte funcionament de les institucions democràtiques. És clar que sols tindrà èxit aquesta empresa si es porta endavant una renovació de les persones i de les idees. Seria un gran avanç que els ciutadans fórem capaços de posar-nos d’acord en una cosa tan elemental com és exigir que funcione bé tot el que funciona mal. Perquè la solució rau en la voluntat de fer que esdevinga efectiu el que ja està inventat o, dit d’una altra manera, que les institucions “democràtiques” es comporten “democràticament”. L’emperador està nu i hem estat massa temps callant-ho.

SUMAR ESFORÇOS

Cada vegada em costa més no dubtar de tot, no dubtar de mi mateix. Per això sempre tracte de posar-me d'acord amb qui discrepa de mi, tot convençut que els dos plegats serem capaços d'arribar més lluny que no pas enfilant-la cadascun pel seu compte.  I és que em costa molt creure que tinc tota la raó, i si la tinc m'agrada obrir la meua opinió als altres perquè l'arrodonisquen i la porten enllà dels seus límits. No hi ha satisfacció més gran que aconseguir metes compartides, sumar esforços, bescanviar penes i treballs, alegries i festes. L'única cosa que no aguante és la mala llet. Sempre es comporta com una fera ferotge capaç d'acabar amb els nostres millors propòsits. És una manera d'odiar sense fonament, de fotre el proïsme perquè sí, o per enveja. És una força irracional que tot ho arrossega, i que ens deixa sense paraules, sense ganes de dir res que no siga: "Ho he intentat tot per ser benvolgut i ara, quan menys m'ho esperava, m'han dit que sóc un imbècil, que no sé el que em porte entre mans, o que em comporte com un monstre malvolent". Després, més asserenat, te'n vas a casa i en mirar-te a l'espill no et reconeixes en les paraules que t'acaben de dir, perquè la imatge que es reflecteix a l'espill és la d'una persona distinta a aquella que t'han descrit. Així i tot, dubtes de l'espill, i quan intentes pactar amb ell, t'adones que és impossible arribar-hi a un acord, perquè ja no sols dubtes de tu mateix, sinó també de com et mires a tu mateix.

ELECCIONS EUROPEES

Sembla que ni PP ni PSOE tenen massa interés en aquestes eleccions europees, perquè la campanya electoral ha passat sense pena ni glòria, la qual cosa és deguda no tan sols a la mediocritat dels candidats (ha estat memorable la clavada de pota del Sr. Cañete), sinó també a les instruccions d'ambdós partits, que no estan interessats a mobilitzar el vot dels ciutadans, perquè s'oloren que molt possiblement no serà per a ells, sinó per als altres partits, fins ara, minoritaris.

Resulta evident que una de les conseqüències de la crisi, i de com l'han gestionada els dos partits majoritaris, és que molta gent els ha donat l'esquena. Front a aquesta realitat incontestable, la reacció de PP i PSOE no ha estat la de tractar de motivar la gent amb uns programes atractius. No, ans al contrari, s'han dedicat a dormir-nos en els seus mítings i debats absolutament grisos.

L'explicació de l'anterior incoherència crec que és clara: no tenen noves propostes que fer, perquè han perdut credibilitat. El PSOE, que ha governat durant set anys, no és creïble ara, quan diu que vol acabar amb els paradisos fiscals, perquè no ha fet res per acabar amb ells durant els anys que ha governat. I el PP, que ha fet una reforma laboral atemptatòria contra els drets dels treballadors (salaris de misèria) i no ha millorat les xifres d'atur, tampoc no pot presentar-se com el partit que ha portat aquest país per la via de la recuperació econòmica.

Quant a la qualitat democràtica, és evident que no han fet res de substancial per acabar amb la seua partitocràcia, que és un mal molt arrelat a la societat espanyola i que suposa una minva molt important quant al protagonisme polític que haurien de tenir els ciutadans. Lluny de comptar amb el poble per adoptar polítiques que solucionen els problemes reals de la gent, els han donat l'esquena (desatenció als afectats per la hipoteca, política fiscal injusta, mal funcionament de la justícia, falta de transparència real, etc.), i segueixen donant una imatge nefasta, de gent preocupada de mantenir els seus privilegis (tributació tramposa dels eurodiputats, aforaments abusius, etc.). Per altra banda, quant a la corrupció, en els assumptes que han protagonitzat PP i PSOE, han mantingut una actitud clarament passiva, d'esperar a veure què diu el jutge i criticar-lo, en compte d'anar al capdavant en la investigació del que ha passat.

En fi, que la crisi no ha servit perquè s'haja produït un canvi sincer en la manera de conduir la política aquests dos partits, i la ciutadania se sent descoratjada davant d'aquesta resistència al canvi real. Per això, jo crec que la votació del proper diumenge vindrà marcada per una forta abstenció i per un clar ascens dels partits minoritaris, que es presenten amb propostes de millora democràtica i institucional, on alguns ciutadans veiem que hi ha saba nova, que ens resulta esperançadora.

LA CALMA

No sé quina quantitat de mort caldrà

perquè et declaren mort, però és cert

que la mort, de vegades, pren el viu

amb tanta calma que no el mata.

Desconec si la mort serà boja o formal,

però –a partir d’una certa mesura–

la mort pesa tant, que la vida esdevé

lluita impossible contra la gravetat.

Ignore quanta mort serà menester

per a sentir-se mort, però la vida

no mereix tal nom, quan morir-se

és més fàcil que no aprendre a viure.

ELS MILLORS I ELS PITJORS (JAVIER MARÍAS)

El proppassat dia 20 d’abril de 2014, vaig llegir a la revista El País Semanal, un article de Javier Marías que em va semblar plenament encertat. En efecte, sota el títol Los mejores y los peores, i el subtítol Los peores se hacen fuertes cuando los mejores carecen de convencimiento, l'esmentat escriptor començava dient el següent:

Leí hace poco dos viejos versos de Yeats que me parecieron verdaderos, en la medida relativa en que cualquier afirmación lo puede ser: “Los mejores carecen de toda convicción, mientras que los peores están llenos de apasionada intensidad”. Si me parecieron tan “verdaderos” es porque, hasta cierto punto, y con excepciones, definen la historia de la humanidad, y desde luego la de nuestro país.

La part més substancial d’aquest article es concentra al llarg paràgraf final:

¿Por qué los mejores carecen a menudo de convicción, si los asiste la razón, tienen un desarrollado sentido de la justicia y son tolerantes con lo tolerable, procuran entender al contrario y atienden a los argumentos de sus adversarios? Precisamente por todo eso, he ahí la contradicción. Los mejores siempre dudan algo, siempre se paran a pensar, no se sienten en posesión de la verdad, no son simplistas ni radicales, no tienen una sola meta entre ceja y ceja, les repugna el oxímoron “guerra santa”, por no mencionar “sagrada misión” y otras sandeces por el estilo. Desde mi punto de vista uno nunca debería prestar atención a los llenos de apasionada vehemencia. Es más, ésta es para mí motivo de desconfianza y sospecha, y, abundando en los versos de Yeats, suele enmascarar a los peores, a los más dañinos y autoritarios, a los que hacen abstracción de las personas y se muestran siempre dispuestos a sacrificarlas en nombre de la Causa, o del Progreso, o del Proyecto, o de la Nación, tanto da. Son los que olvidan que todos tenemos solamente una vida, y que ninguna puede arruinarse por un abstracto Bien Futuro. A estas alturas deberíamos saber todos que el futuro es una entelequia, que no se puede configurar ni tan siquiera imaginar. Sólo importan los que están aquí, y también algo los que estuvieron, sólo sea porque sus huellas sí se pueden reconocer. A menudo las de los mejores están escondidas, como dice esta otra cita de la novelista del XIX George Eliot: “Que el bien aumente en el mundo depende en parte de actos no históricos; y que ni a vosotros ni a mí nos haya ido tan mal en el mundo como podría habernos ido, se debe, en buena medida, a todas las personas que vivieron con lealtad una vida anónima y descansan en tumbas que nadie visita”. Es cierto, muchos de los mejores pasan calladamente o hablando en susurros, jamás gritan ni vociferan, porque no están llenos de apasionada intensidad. Pero ay de nosotros si no existieran, si no hubieran existido siempre; si sus tumbas que nadie visita no alfombraran la tierra discreta, la única que de verdad nos sostiene.

Si em perdoneu l’autocita, en una entrada meua que tracta sobre la veritat i l’interès, des d’un altre punt de vista, arribe a la mateixa conclusió:  

La veritat no és tant un “estat possessori” com un “estat d’ànim”, és a dir, s’identifica millor amb el desig mai no consumat de conéixer-la, que ens porta a una insatisfacció creativa, que no amb la situació fàctica de gaudir-la com a pròpia. Aquesta circumstància, obliga a tots els seus perseguidors a professar un rigor no sols intel·lectual sinó també vital, perquè la veritat és una “vocació”, o –si us sembla massa emfàtica aquesta expressió– digueu-li “aspiració”, que ens empeny a actuar d’acord amb unes normes de conducta no subjectes a canvis, en funció d’interessos més o menys inconfessables. Al capdavall, com deia Machado: “La verdad es la verdad, la diga Agamenón o su porquero”.

VISITA A CÒRDOVA

He visitat Còrdova i els seus barris populars, on destaca el pati com a centre de vida i convivència de la casa. Aquesta manera de considerar el pati és un concepte constructiu d'origen musulmà, que ha estat potenciat posteriorment a causa de dos factors elementals: el primer és que el pati permeteix combatre millor la calor que hi fa (sense anar més lluny el dia 29 d'abril el termòmetre marcava els 37ºC); i el segon la falta d'espai: moltes cases albergaven més d'una família, i el pati era el lloc on es desenvolupaven les feines domèstiques i també els diversos oficis. La gent tenia el bon gust d'ornar el seu pati de flors i plantes molt diverses, com una manera d'alegrar-se la vida.

Tot seguit us mostraré algunes fotos de patis meravellosos:

VISITA ALS PORTS: "LA DANSA DE LA MORT"

La xemeneia torta de Morella

Sempre resulta grat visitar Morella i els pobles del seu voltant (per exemple, els valencians Forcall i Todolella i els aragonesos Mirambel i Tronchón).

Mirambel

A banda de passejar pels carrers d'estos pobles meravellosos, resulta obligat dedicar un temps del nostre viatge a la Sala del De Profundis del convent de Sant Francesc de Morella, on es conserva una de les mostres més antigues de l'art macabre espanyol: "La Dansa de la Mort", que són unes pintures del segle XV on s'uneixen els eclesiàstics, els senyors feudals i el poble entorn d'una mort que iguala totes les classes socials.

"La Dansa de la Mort"

Com diu Francesc Massip, hi “dansen una vintena de personatges dividits en dos grans grups: eclesiàstics a la dreta i seglars a l'esquerra, disposats uns i altres en l'habitual ordre jeràrquic descendent: al centre hi ha el Papa, caracteritzat per la tiara o triple corona, a la seva dreta (esquerra de l'espectador), un rei i una reina coronats, un comte amb capell emplomallat i la seva esposa, continuats per una altra parella aparentment d'alcúrnia (duc i duquessa?: un home amb barret allargassat cap endavant i una dona en cabells, ambdós amb vestit talar). A l'esquerra del pontífex (dreta de l'espectador), hi ha un cardenal amb el seu capell envelat d'on pengen els cordons característics de prelat, un bisbe amb mitra, i diversos frares tonsurats: un frare blanc (dominicà), un frare negre (benedictí) i altres dos possiblement franciscans. Tanquen la rotllana en primer pla, front el Papa, un frare d'hàbit negre (el prior?), a l'esquerra del qual una dona i un nen vestit de menestral, a la dreta un mestrescola (un home cofat i amb robes talars), un burgès i una monja. Tots apareixen agafats per les puntes de les mans com si ballessin una sardana o un ball rodó. Al centre del rotllo hi ha un cadàver nu estès dins un sarcòfag.”

Josep Alanyà ha destacat que “el fresc de la sala del De Profundis respon a la mentalitat general de la baixa edat mitjana de preocupació metafísica per la mort, de la necessitat de fer-li front amb la fe cristiana i el màxim de dignitat humana possible tot preparant-se a morir fent d’aquesta actitud la millor dedicació de la vida. En aquest marc filosòfic, religiós i existencial obtenen ple sentit els textos literaris i profans i les representacions iconogràfiques i coreogràfiques relacionats amb la Mort, el podriment del cos (literatura i art macabres), les vanitats de la vida i la preparació a ben morir”.

Una de les inscripcions que hi es poden llegir fa així: “No és pas savi mes és foll qui memòria de la mort si vit se toll”.

L'ÒPERA "SIMON BOCCANEGRA", DE VERDI

Plácido Domingo interpreta "Simon Boccanegra"

Diumenge passat, dia 6 d'abril, vaig assistir a la representació de l'òpera verdiana "Simon Boccanegra", al Palau de les Arts de València, que comptava amb la participació estelar de Plácido Domingo, amb un paper de baríton i no de tenor, que s'adapta millor a les característiques actuals de la seua veu. I he de dir que vaig gaudir de debò, perquè és una de les meues òperes preferides de Verdi. Tot i que el públic, en general, sol estimar més altres òperes d'aquest compositor, per a mi, "Simon Boccanegra" té una qualitat superior, perquè Verdi assaja ací la creació d'un drama musical, a la manera wagneriana, on destaca la creació d'un fons sinfònic que flueix d'una manera contínua, sense seguir el esquema tradicional de dividir l'òpera en números separats, dotats d'una certa autonomia. Hi desplega Verdi, doncs, tota la seua saviesa com a compositor, que culmina amb les seues dos últimes obres magistrals: "Otello" i "Falstaff", que tant m'agraden.

Fa molts anys vaig adquirir una versió d'aquesta òpera, que sempre m'ha semblat extraordinària: la de l'Scala de Milà de 1977, dirigida per Abbado, que compta amb un elenc fora de sèrie (Freni, Cappuccilli, Carreras, Ghiaurov, van Dam, Foiani). El que més em va impressionar va ser la seua atmosfera tan fosca, que Abbado perfila d'una manera molt notable. Aquesta és la referència que tinc en compte per valorar la representació del Palau de l'altre dia, i he de dir que l'acompanyament orquestal va saber captar perfectamente el clima emocional d'aquesta òpera singular. Hi ha un moment que em sembla particularment expressiu: Simon, quan sense saber-ho beu l'aigua enverinada, nota una amargor estranya, i es queixa de què al governant, fins i tot, l'aigua li sap acerba. I això ho diu després d'haver-se enfrontat amb tots per evitar la guerra contra Venècia.

Verdi s'estimava també molt aquesta obra seua, per això la va reelaborar un quart de segle després de la seua estrena, i així li va donar el to de maduresa que traspua l'òpera.

RETRATS D'HOME

Tot seguit us presentaré deu retrats d'home, de diferents pintors i èpoques, que em semblen fascinadors:

UN RETRAT DE TICIÀ DEL RENAIXEMENT VENECIÀ

UN RETRAT DE L'ESCOLA FLAMENCA RENAIXENTISTA

Joos van Cleve

DOS RETRATS DE L'ESCOLA FLAMENCA BARROCA

Lievens

Sweerts

UN RETRAT DEL ROMÀNTIC FRANCÉS GÉRICAULT

UN RETRAT DEL PINTOR IMPRESSIONISTA NORDAMERICÀ WHISTLER

UN RETRAT (AUTORETRAT) POSTIMPRESSIONISTA DE VAN GOGH

 UN RETRAT DE L'ETAPA BLAVA DE PICASSO

UN RETRAT DE FELIP II FET PER L'INFORMALISTA SAURA

UN RETRAT DEL PINTOR POSTMODERN BASQUIAT

ELS PERSEGUIDORS

Potser et semblarà injust que denigre

la promesa que em fas d’un nou futur,

mes ¿què esperes de mi si estic segur

que un jorn serem l’escalf del mateix tigre?

No titlles el meu cos petit de pigre,

car sé anar enllà del càlid tendur,

i anhele el risc d’aquell paratge obscur

on –per inventar altres vols– emigre.

Si bé ho mires, tot cor vol encalçar

un vell somni que encara està per fer,

i així nodrir un desig infrangible.

Però sols perseguim un impossible,

perquè la nostra llum no podrà ser

més que un estel perdut a l’alta mar.