divendres, 26 de febrer del 2016

PRESENTACIÓ DEL POEMARI "ARMONÍA Y ESTRAGO", DE MANUEL MORENO DÍAZ



Hui he presentat a la Biblioteca Municipal de Carcaixent el poemari de Manuel Moreno Díaz, "Armonía y estrago". Per si esteu interessats, us transcric tot seguit el text de la meua intervenció:
Tot poema parteix d’una realitat que, en un moment donat, ha commogut al poeta. Poc importa que eixa realitat siga interior o exterior perquè, a la fi, en convertir-se en paraules, és a dir, en poesia, esdevindrà una nova realitat, que és una realitat fictícia, imaginada, potser deformada per la pròpia capacitat d’invenció que aplica el poeta en les seues composicions.
No té el poeta vocació de periodista sinó d’inventor: al poeta sols li interessa la realitat com a matèria que ha de ser sotmesa a un procés de transformació. Si per a Pessoa el poeta és un fingidor, és perquè no es limita a copiar la realitat sinó a recrear-la o a crear-ne una altra distinta. Però esta impostura no va més enllà d’eixa substitució d’un món real per un món inventat, ja que el món inventat que s’imagina el poeta aspira a reflectir una veritat essencial.
Per tant, podem declarar que no hi ha poesia sense veritat: el que busca el poeta és revelar a l’ésser humà allò pel que és humà, amb totes les seues conseqüències. I esta revelació suposa penetrar en un misteri que no té consistència física, sinó psíquica, perquè som humans quan pensem, quan sentim, quan experimentem sensacions que som capaços de racionalitzar, i com que estes experiències es presenten barrejades les unes amb les altres al nostre “jo”, el que intenta el poeta és expressar-les a través dels seus poemes.
La poesia, normalment, provoca estranyesa en el lector, perquè intenta il·luminar les zones d’ombra de la naturalesa humana, i això sols es pot aconseguir d’una manera provisional, a ràfegues, amb més dubtes que certeses. No pot el poeta fer afirmacions ni negacions rotundes, ni tampoc transmetre la confiança que és pròpia dels científics o dels qui ho refien tot al sentit comú.
Per altra banda, quan el poeta s’enfronta amb el misteri de l'ésser humà, s’ha de valdre d’unes paraules que han nascut per a expressar realitats diferenciades més que realitats barrejades i confuses com les que hem vist que són pròpies de la poesia. En la vida real, podem dir que estem cansats i que per això ens volem anar a dormir. Però al poeta no li interessa eixa realitat, sinó una altra més profunda: la que fa que els éssers humans se senten cansats quan no tenen raons objectives per a estar-ho. Davant d’este misteri, el poeta força el sentit de les paraules per tal d’augmentar la seua expressivitat i de transmetre’ns de la manera més aproximada possible la barreja de sentiments, sensacions i pensaments que experimenta un ésser humà en eixa situació. Així, les paraules s’impregnen de la substància del poema i adapten el seu significat a allò que el poeta vol expressar. Per aconseguir este efecte, la poesia es converteix en el regne de la metàfora, del símbol, que xoca profundament als lectors, als espectadors de l'artifici literari.
Anem a parar, així, a la gran paradoxa: la poesia busca desentranyar el misteri de l’ésser humà i amb esta finalitat, al poeta, no se li acudeix res millor que escriure poemes que desconcerten el lector amb la seua estranyesa. És, al capdavall, com si el poeta gaudira d’afegir més misteri al que ja és misteriós per si mateix. Però no seria just fer-li este retret al poeta, perquè la dificultat del poema no és gratuïta sinó una manera d’expressar l’inefable, la qual cosa comporta que el contingut del poema no està adreçat tant a la raó com a l’emoció. Si abans he dit que no pot haver-hi poesia sense veritat, ara hi afegisc que també és necessària l’emoció. I així complete el tancament del cercle dient que el poeta busca una veritat essencial per comunicar-la als lectors a través de l’emoció. Ací rau el secret de la poesia, i com bé podeu deduir, per comunicar mitjançant l’emoció és tan necessari treballar el fons com la forma del poema. Els millor llibres de poesia són aquells en què s’aconsegueix un equilibri entre la forma i el fons, perquè en el poema la paraula juga un paper formal o estètic, a més del paper de signe dotat d’un significat amb què s’empra en el llenguatge utilitari..
Si he fet estes consideracions sobre la poesia, en general, és perquè pense que el llibre que hui presentem: “Armonía y estrago”, de Manuel Moreno Díaz, és un poemari que s’identifica plenament amb el plantejament que acabe de fer i, per tant, que el seu autor comparteix la meua mateixa manera de veure la poesia, tot i que a l’hora de fer poemes ho fem d’una manera distinta, perquè la poesia és també llibertat, i cada poeta busca comunicar-se amb el lector, a través de l’emoció, d’una manera distinta.
Manuel Moreno Díaz és un poeta nascut a Tomelloso l’any 1964, que és professor de llatí a l’institut de Castelló de la Ribera i que d’un any ençà viu a Carcaixent. L’any 2005 va guanyar l’important premi de poesia “Emilio Alarcos”, en la seua IV edició, pel poemari “La saliva del sol”, que va ser publicat per l’editorial Visor l’any 2006. Ha escrit també una “Guía para ver y analizar Ser o no ser de Ernst Lubitsch” (Nau llibres-Octaedro, 2003), i va ser redactor en cap de la revista de creació literària El Cardo de Bronce. Cal destacar, per tant, que “Armonía y estrago”, editat per Renacimiento, és el seu segon poemari. Del primer, “La saliva del sol”, el gran poeta Ángel González, president del Jurat que el va premiar, va dir que era “un llibre de sentiment contingut, molt precís en la paraula i poblat d’imatges molt belles”.
Estos trets amb què Ángel González definia “La saliva del sol” són traslladables a “Armonía y estrago”, amb la sola excepció de la referència que feia el poeta de la generació dels 50 al “sentiment contingut”. Perquè “Armonía y estrago” és també un llibre molt precís en la paraula i ple de belles imatges, però jo crec que en este últim llibre trobem uns sentiments que ja no són solament continguts sinó que arriben a ser esgarrats. Perquè, en efecte, com el propi títol suggereix, hi ha harmonia al poemari, però és una harmonia que es trenca fàcilment i esdevé estrall i destrucció.
Però, a fi de parlar de tot això, m’ajustaré a l’estructura del llibre, i així, al mateix temps que us parle de les seues parts aniré desgranant-vos una visió general del poemari.
El llibre consta d’un poema introductori, “Afueras de la luz”, i cinc parts, que porten per títol “Luz orfebre” (13 poemes), “Oficio de humildad” (11 poemes), “Al amor de las sombras” (14 poemes), “Tantum corpus” (11 poemes) y “Sol doméstico”, que formalment és un únic i llarg poema, sense signes de puntuació.
Quant al poema introductori, “Afueras de la luz”, cal dir que tant per la seua posició com pel seu contingut juga un doble paper: per una banda, explica el títol, i per altra banda condensa en pocs versos el sentit general del poemari. El poema comença fent-se ressò d’un món en flames, que seria l’estrall a què fa referència el títol, però acte seguit ens parla, en la següent estrofa, de l’harmonia que encara és possible enmig de tanta destrucció, perquè quan tot s’acaba és el moment de reconciliar-nos amb nosaltres mateixos i amb les persones que estimem, de mirar cap al passat i ser purs en la nit. És una invitació a descobrir la grandesa allí on els somnis van perdent-se. Hi ha, per tant, una porta oberta a l’esperança, tot i que siga minúscula.
A la primera part, que porta per títol “Luz orfebre”, està molt present un astre que juga un important paper en els dos poemaris publicats per Manuel Moreno: el Sol. Es tracta, per descomptat, d’un símbol que no sempre juga el mateix paper, ja que de vegades es tracta d’un sol d’hivern i malaltís, d’altres d’un sol naixent i provisional, d’altres d’un sol elemental i transitiu. En qualsevol cas, el sol juga un paper de contrast amb la nit i l’ombra, i d’esta manera el poeta simbolitza un altre contrast de tipus existencial: el que hi ha entre la plenitud de l’ésser humà que s’obri a la vida, i la decadència que experimentem amb el pas del temps, tant en l’aspecte físic com en el de les il·lusions.
La mirada del poeta és, en general, desencantada, tot i que hi ha rebrots aïllats condemnats al fracàs per la seua brevetat, com el de la “Mañana de niebla”, en què tots acabem sent “hermanos de la lluvia”, o el de “La noche de San Juan”, en què el poeta arriba a pensar que “ya nunca será de noche aquí”. En altres poemes, però, resta clar que el sol “unánime y maestro” ja és una cosa passada, perquè sols és capaç d’alçar “repúblicas de infancia”. El poeta, a hores d’ara, mira el sol com un “candil de llama enferma”, com un “sol apócrifo que miente claridad”, com “el óbolo que baja cada noche a enterrarse en la boca de los muertos”.
A la segona part, “Oficio de humildad”, el poeta “solo en lo elemental busca su pulso”, i per aixó fixa la seua mirada en la naturalesa i el paisatge, i ens parla de l’aigua, de la brisa, dels núvols, de diverses espècies vegetals i animals, de la pluja i de les teulades de la seua infància. Són poemes que tenen una forta càrrega simbòlica, perquè la naturalesa serveix d’excusa per establir correspondències entre el món sensible i el món espiritual. Així, per exemple, quan el poeta ens parla d’un arbre abatut pel vent, acaba dient-nos que el seu rumb el porta cap a la cendra; quan fa un elogi de la brisa, la defineix com “el callado estertor del abandono”, i quan dedica un poema a les cigales, veu en elles com “el barro se hace vuelo/y las tinieblas canto”. A parer meu, el millor poema d’esta part és el que dedica a les teulades del seu poble natal, Tomelloso. M’agrada especialment la imatge del xiquet que puja a les teulades per descobrir el món, i quan ja s’ha fet major encara conserva el record d’eixe descobriment, amb l’enyorança amarga de qui ha estat expulsat del paradís de la infància. Així, el poema, en el seu colpìdor final ens diu que “entre los escombros tu mirada/todavía descifra/el manso silabeo de la lluvia,/la efímera sintaxis de las nubes,/la prédica tenaz de las estrellas,/aquello que aprendiste,/como un dios indolente,/subido en los tejados de la infancia”.
La tercera part, “Al amor de las sombras”, és la que més referències culturals incorpora als seus poemes. Així, hi ha una referència implícita al poeta fingidor de Pessoa, dues referències cinematogràfiques (Lubitsch, que és conegut com un “director de portes”, perquè dominava l’art de fer comèdia amagant els protagonistes darrere d’una porta tancada, i William Holden, que va morir a causa d’un estúpid accident domèstic), dues musicals (el bluesman Robert Johnson que, segons la llegenda, va fer un pacte amb el diable, i el fundador del bebop Charlie Parker, que va morir d’un atac de riure). Per a mi, les dues referències més interessants són les bíbliques: una, dedicada a l’Antic Testament, més en concret a l’Èxode, i l’altra al passatge del Nou Testament, Evangeli segons Sant Marc, en què Jesús ressuscita una xiqueta pronunciant estes paraules: “Talitha qum” (“Amb tu parle, xiqueta, alçat”). Este poema és commovedor i està dedicat a les xiquetes impunement assassinades a Ciudad Juárez. Us llegiré la seua última estrofa:
Devuélvanme a mi madre,
que me estará buscando todavía.
No puedo andar, recojan mi esqueleto
en cualquier saco y dénselo nomás,
que vista esta osamenta
el traje de su amor y de sus besos.
Díganle, por favor, que ya no lloro,
que no me duele ya, que tengo frío,
que la noche era hermosa y que el desierto
se parecía como nunca al mar.
Així passem a la quarta part del poemari, titulada “Tantum corpus”, que està formada per poemes que ens parlen de la mort, del dolor físic i de les pèrdues. És ací on es produeix un autèntic trencament amb el poemari anterior, ja que en estos poemes els sentiments desborden la contenció de què ens parlava Ángel González.
Són poemes intensos, en els quals el dolor és descrit físicament amb tot detall. Així, en “La mosca en la herida”, l’última estrofa fa així:
Y pienso estremecido
que lo único que vale para ti
de mí es mi herida,
que quieres hacer de ella
la cuna de tus larvas,
que si pudieras, con tu trompa
me absorberías por entero,
y que solo me salva mi tamaño.
I en “Profanación”, un poema curt, però d’una expressivitat que talla l’alé, el poeta ens diu:
Yo sé que el mar ensaya sus mareas
en el leve oleaje de mi pulso,
que la tierra recuerda ya mi olvido
y el silencio de arcilla de mi cuerpo,
que el sol se reconoce desde siempre
en el remoto calcio de mis huesos,
que el aire, al ingresar en mis pulmones,
se hace cabal idea de la muerte.
El poemari, com he dit abans, acaba amb un llarg poema, que porta per títol “Sol doméstico” i està dedicat als seus pares. El poema està escrit en un moment en què “nunca la luz nos prometió tan poco”, ja que és “la luz interpretada de los muertos”. El poeta ha assolit l’edat de la maduresa i creu que és arribada l’hora de “partir mi pan con los humildes/para que al fin podáis reconocer/mis antiguas heridas y dejar/un ramo de perdón junto a mi sangre”. Es tracta, doncs, de recordar la seua infància, perquè és la infància la que pot explicar la persona que és en l’actualitat. I per a portar endavant eixa celebració de la memòria, l’espai elegit és la casa dels seus pares, que descriu mitjançant una imatge molt expressiva: “el sol de octubre siempre es el de casa/el que aprendió a leer en nuestra infancia/y se quedó a vivir entre los huesos”. Un sol d’octubre és un sol apagat, que suggereix una certa grisor com a color dominant del paisatge. De la mare ens diu coses bellíssimes: que “guarda el mar en los ojos de sus hijos”, que “mi madre me pensaba cada noche/modelaba mis miembros con la arcilla/de su vientre el corazón los brazos/la lengua y otra vez el corazón/las palabras con que la llamaría/los pasos con los que iba a regresar/de todas mis muertes a su lado/mi madre aún me sueña cada noche/cada noche más huérfano más solo/enviudando de mí toda su vida/olvidó sus caricias en mis dedos”. També quan ens parla del pare fa ús d’imatges commovedores: “padre tú no envejezcas más que yo/lo haré por ti serás de nuevo el hijo/de la triste aritmética y los mapas/del luto que vistió tus estaturas/qué importa el nombre si es el mismo miedo/mis pies se irán calzando con tus pasos/asumirán mis venas tus latidos/tu sangre tan pequeña y asustada”. El poeta voldria tornar als dies d’infància, perquè el sol de hui ja és gairebé nit: “...son tus rayos arañazos/de puro miedo a no salir mañana”. Conscient d’esta realitat crepuscular, el poeta es desespera perquè sobrevisca el xiquet que un dia va ser. I per això s’adreça als seus pares per dir-los: “ahora venid venid conmigo siempre/no me dejéis que cante solo más/ni que pierdan mis labios su memoria/quiero hermanar mi sombra con la vuestra/que mi nombre traduzca vuestro olvido”. Del que es tracta és d’aprendre a ressuscitar tots els dies, d’alçar eixe sol “que arde ahora en el cielo de la sangre”, i d’esta manera ser memòria viva dels nostres morts, que és una memòria que ens fa sentir-nos acompanyats: “repartir nuestros huesos por los cuerpos/de los que alguna vez nos sostuvieron”.
En fi, a mena de conclusió, vull destacar que he gaudit molt llegint este poemari, perquè Manuel Moreno fa una poesia de gran bellesa i rigor. És la seua, una poesia existencial que també es preocupa del gaudi estètic, per això no m’estranya que el compositor carcaixentí Aureli Chorro trobe en estos poemes una font d’inspiració per a les seues composicions, com tindrem l’oportunitat de comprovar en este acte.

divendres, 15 de gener del 2016

UN HOME RECTE

“Destacava també per ser un home d’un elevat esperit pietós".

 Vicent Sanxis


Per ser tan escrupolós en el compliment de la llei, la seua dona i els amics de més confiança solien fer-li aquest retret: “No te’n passes, Pasqualet, que això no ho fa ningú”. Tothom pronunciava el seu nom en diminutiu, perquè a penes alçava del terra un metre i mig, tot i que era bastant fornit de corpenta.
Pasqualet era el propietari de la tenda de comestibles més rendible del poble. A més de la qualitat del gènere, que era excel·lent, tenia una gràcia especial per a despatxar els clients, i això ajudava molt a incrementar les vendes:
– Bon dia!, senyora Rosa, ja està millor del genoll? –preguntava ell tot atent.
– Sí, Pasqualet, el genoll ja el tinc bé, gràcies a Déu; ara és l’esquena que em fa veure les estrelles. El dolor canvia de lloc, però no se’n va mai del tot –contestava la senyora Rosa, amb un posat resignat.
– De segur que quan vinga el bon temps es trobarà millor.
I després la servia amb maneres aprimorades.
Tenia el do de preguntar als seus clients per aquells temes que els resultaven particularment importants. Per exemple, al senyor Parra, que era militar retirat, l’interrogava sobre una possible millora de les pensions, a fi que poguera parlar de tota una vida de serveis a la pàtria, i de la manca de reconeixement que això mereixia als governants. I davant la senyora Maria, que era mare orgullosa d’un músic de l’orquestra de la capital, s’interessava per alguna qüestió atinent al seu fill, perquè la bona dona s’ufanejara de les últimes fetes del primogènit. Així feia amb tots, a cadascú li preguntava segons les seues necessitats.
La comptabilitat del seu negoci era transparent, en reflectir fidelment tots els ingressos i totes les despeses. Pagava a la hisenda estatal, autonòmica i local tot el que li pertocava. Aquesta circumstància afavoria la competència deslleial dels altres tenders del poble, que no eren tan remirats en els assumptes fiscals, però no li importava gens el que feren els altres. Ell sempre actuava d’acord amb el que la seua consciència li demanava, i no necessitava fixar-se en ningú. Els dos empleats que tenia al seu servei cobraven tots els mesos, amb estricta puntualitat, el que era de llei i un poc més, i cotitzava per ells a la seguretat social tal com era menester.
Era un marit i un pare exemplars, capaç de fer tot el que fóra necessari perquè la seua muller i els seus fills l’estimaren. No exigia dels seus per damunt d’allò que podien donar de si, i respectava les opinions de tots ells, malgrat que algunes no les poguera compartir.
Quan es va haver de partir alguna herència amb els seus germans o altres familiars, mai no va tenir problemes, just al contrari del que sol passar, perquè ell sempre estava predisposat a l’avinença. Era d’aquelles persones amb les quals és impossible barallar-se, perquè el seu tarannà conciliador defugia sistemàticament tot tipus de confrontament.
Si al poble es declarava un incendi forestal o es produïa algun desbordament del riu, era el primer a presentar-se a l’ajuntament per oferir la seua col·laboració; i –donat el cas– no li importava avançar tot el gènere que hi haguera al seu magatzem, a fi de facilitar queviures als damnificats.
No es va estar mai de demostrar la seua generositat a l’amic que li demanava ajuda, bestraent-li els diners que necessitava per a eixir d’un mal moment econòmic, sense fer cabal de quan podria tornar-li’ls.
Tot això ho feia amb una naturalitat que no semblava d’aquest món. Si algú li haguera preguntat per què actuava així, no hauria sabut contestar; per a ell ser just o ser generós no necessitava cap explicació.
Un home tan recte com Pasqualet sols exigia dels altres que respectaren la seua manera de ser, que no es ficaren en la seua vida. Mentre el govern i l’ajuntament, els familiars i els amics, els clients i els proveïdors, els veïns i tots els altres, no infringiren aquesta exigència mínima, tot aniria bé, i de fet així va ocórrer durant molt de temps. Caldria veure quina fóra la seua reacció quan algú franquejara aquesta línia divisòria.
La primera manifestació de la crisi va tenir lloc un dia de primavera que va tornar a casa més aviat del que tenia per costum. Abans d’entrar-hi, va esguardar amb estranyesa com unes orenetes reconstruïen el seu niu, sota el ràfec de sa casa. Va interpretar aquest fet com un mal averany, sense parar esment en el motiu. Els altres anys, les orenetes i la primavera sempre l’havien posat optimista. En entrar a la seua casa, una visió inesperada el va sotragar: la seua dona estava abraçada al veí Jaume, un constructor de dubtosa reputació.
Pasqualet va reaccionar de manera serena i digna d’un home recte. En guaitar l’escena, va donar mitja volta i se’n va anar sense dir res. Mai més no va tornar a  parlar amb la seua dona, a tots els efectes era com si haguera deixat d’existir. El dolor de la separació es va fer crònic en una part indeterminada del pit que, de vegades, li llevava de respirar bé. Els seus fills tractaren de reconciliar la parella, però Pasqualet es va mantenir fidel als seus principis: no perdonaria mai a qui havia gosat de colpir-lo d’una manera tan feréstega.
A partir d’aquell dia, el seu caràcter va canviar, ja no era la mateixa persona d’abans, més aviat passava al contrari, que deixà de mantenir un tracte correcte amb la gent i s’enfadava per qualsevol cosa; i això tingué conseqüències nefastes sobre la seua clientela, que a poc a poc va anar apartant-se del seu negoci. Als dos anys d’haver-se separat de la dona, sols guanyava els diners justos per a poder mantenir-se ell sol, i va haver d’acomiadar els dos empleats que estimava com a fills.
No s’estava de queixar-se de la seua sort, i començava a convéncer-se que fóra just que algú pagara pel calvari que estava passant. La seua dona era per a ell la principal responsable de totes les desgràcies que li havien vingut al damunt en poc de temps, però no pensava en ella com a destinatària d’una possible revenja. No havien de ser castigats els fills pels pecats de la seua progenitora.
Però encara li restava un altre tràngol per passar. Aquesta vegada la desgràcia va trucar a la seua porta en forma d’inspector d’hisenda. Es tractava d’una visita de reconeixement. Com que ell pensava que no tenia res a amagar, se sentia molt tranquil, creditor de la lloança de la inspecció pel seu excel·lent capteniment fiscal. Quan va veure com aquell funcionari de posat sorrut li alçava una acta per import de vint mil euros, es va quedar més mort que no viu. Per moltes voltes que li donava, no sabia explicar-se per quina raó el seu assessor fiscal havia fet les coses tan malament. Tot enfurit, se’n va anar a parlar amb ell. L’assessor li va explicar tot apenat que el primogènit de Pasqualet li havia ordenat que fóra imaginatiu per tal d’eludir impostos.
– I vosté per què no em va dir res?
– Ho sent, però està vosté tan unit al seu fill, que vaig donar per descomptat que ho sabia –va respondre l’assessor.
Allò que li feia pessigolles al ventre des de feia temps, es va dibuixar a la seua pensa d’una manera clara: havia de venjar-se de tanta dissort; un home tan recte com ell no mereixia que la vida l’obligara a beure aquell calze tan amarg. Algú havia de pagar per això!
Va eixir al carrer d’un rampell, amb el coltell de tallar companatge en una butxaca de la jaqueta. Mentre caminava pel carrer, fora de si, sense veure ningú, tot concentrat en les seues cabòries, va recordar una notícia que la setmana passada havia llegit al diari: un grup d'estrangers venien al poble a treballar en la temporada de recollida de la taronja. El periodista que signava la crònica, per descomptat, es declarava “no xenòfob”, i feia esment dels perills que la immigració comportava: conflictes de religió, racials, econòmics, d’ordre públic.
La seua ment, obnubilada per la malícia, el va portar al convenciment que aquella visita de gent forastera podia portar la ruïna al poble, i que ell acabaria d’afonar-se. No podia, doncs, perdre el temps, calia actuar aviat. Es va adreçar cap a la plaça on es reunien els jornalers del camp, després d’acabada la jornada.
Quan va fitar el primer nouvingut, una fúria salvatge el va llançar sobre la seua pressa. La mort va caure al damunt d’aquell home, sense cap explicació. No entenia res, absolutament res; per això, sols xisclava com un gos malferit, mentre intentava inútilment cloure amb les mans el doll de sang que li rajava del cor.
Els titulars que aparegueren l’endemà en tots els diaris, parlaven d’una persona normal que sense cap motiu aparent havia esdevingut un cruel assassí. No es descartava que el crim es poguera qualificar de racista, però la policia no en tenia de proves concloents. Al poble, es feien creus del que havia passat: no s’explicaven com Pasqualet havia arribat a aquell extrem, tot i que últimament es comportava d’una manera estranya.
Quan va sentir que l’Audiència el condemnava a vint anys de presó, Pasqualet va pensar que era un càstig ben just, i que després d’haver pagat pel seu acte criminal estaria en condicions de tornar a ser un home recte.

dimecres, 6 de gener del 2016

MORIR D'AMOR ("EL CAPITÁN TRUENO")

“Mire de nou el cel: no es saben mai les intencions del temps!”

                                                                                                                                                           Domènec Canet


1

Aquest enamorament meu tan extremat m’esperona a fer coses que abans m’haurien paregut increïbles. Sempre havia estat una persona assenyada; un jove madur que sabia controlar els seus sentiments. Ara, en canvi, perilla la meua fama ben guanyada d’estudiant seriós. El meu capteniment no s’adiu amb el rigor que imposa ser fill del notari Francesc Ventura i Flor, il·lustre jurista de prestigi nacional.

Des que he conegut Sara, tot ha canviat. He deixat de manar de mi, és ella qui disposa al seu antull de la meua voluntat. Per això, sempre acabe fent allò que em demana, per desficaciat que siga: si cal fer la figuereta, la faig de bon grat, per tal que no s’enfade amb mi.

Mon pare, el notari, està seriosament preocupat pel meu futur. D’ençà que vaig començar a fer el babau darrere Sara, no estudie gaire ni m’interesse per les mateixes coses que abans; en aquest moment de la meua vida, no m’importa gens ni miqueta la naturalesa jurídica de la llegítima en el Codi civil, que és un dels temes més envitricollats del programa de notaries. Si estic preparant aquestes oposicions, és més per mon pare que no per mi, perquè m’he fet jurista a la força, per tradició familiar, no per la meua afecció, que sempre ha estat més decantada cap a la literatura o la història.

Una de les coses que he d’agrair a Sara, encara que ella no en siga conscient, és que m’ha fet sentir-me amo del meu destí. L’amor m’ha donat ales, i ara mateix no estic disposat a seguir el camí que m’ha traçat mon pare. Seré jo qui decidirà el que vull fer en la vida.

El que més m’agrada d’ella és la seua capacitat de meravellar-me amb coses inesperades. Amb Sara no t’ensopeixes mai, vas de sorpresa en sorpresa. La seua audàcia és cada vegada major. Aquesta nit m’ha fet disfressar-me de “Capitán Trueno”, tal com fan els cobradors d’una empresa molt coneguda especialitzada en morosos, a fi de recitar-li una poesia d’amor sota el balcó de sa casa. Vol que tothom s’assabente que l’estime. A parer seu, l’amor exigeix dels amants fer el ridícul en públic. Quan acabe amb els meus versos, ella s’abocarà al balcó i em saludarà. Ah, i tot això ha de passar al carrer Sant Vicent, un dels més transitats de tot València!

Sortosament, en una tenda pròxima a ma casa, he pogut manllevar una disfressa que s’ajustava a les meues necessitats. Qualsevol que haja llegit les històries del “Capitán Trueno”, lloaria el meu paregut tan fidel al model. Fins i tot m’he encasquetat una perruca d’allò més semblant a la cabellera de l’heroi del còmic.

Bé, ja són les dotze de la nit. És l’hora acordada perquè comence a recitar el poema. No sé si li agradarà. Com que no he tingut temps d’inspirar-me, he tirat pel dret i he recorregut a uns versos que vaig escriure quan estava enamorat de Maria. L’amor és així d’inconstant!

En fi, ja no puc demorar més la meua eixida del cotxe. Veig claror al finestral que dóna a la seua habitació. De segur que m’hi espera!



2

Sí que ha vingut! Ho sabia! Està boig per mi! Ara em fa pena veure’l. S’ha disfressat molt bé. Sembla el “Capitán Trueno” personificat. Mira que els humans som capaços de fer barbaritats per amor. Encara com no ens dura gaire la passió, perquè si s’allargara en el temps acabaríem tots caçant mosques.

El molt bleda, encara no s’ha adonat que he perdut la xaveta per la seua culpa. Ara es trau el paper, on porta la poesia que m’ha escrit. El sent proper, com si anara a parlar-me a cau d’orella. La gent que passa pel seu costat es fa creus en veure’l. Pobres! Han oblidat el que significa estar enamorat, ser la víctima d’una passió arrossegadora. Així m’agrada, que diga la poesia en veu alta, que tot el veïnat s’assabente que al carrer hi ha un boig! Quan acabarà, pense cridar amb tota la força dels meus pulmons que l’estime. Així sabran que som dos els bojos.

Sempre he pensat que l’amor vertader es demostra fent el ridícul en públic. Els que amaguen els seus sentiments no són gens de fiar. Qui no és capaç als vint anys de dir t’estime als quatre vents, no mereix viure cap amor de pel·lícula. Les meues amigues no m’entenen, perquè són unes dessaborides incorregibles.

L’edat de les persones no hauria de comptar-se pels anys viscuts, sinó per la major o menor curiositat que necessiten satisfer. Qui no renuncia a saber noves coses, a viure altres experiències, a relacionar-se amb tota classe de gent, és jove. Qui té por a la novetat, i s’agafa a la seua veritat com si no poguera haver-n’hi d’altra, és vell.

Quin poema més bonic! No sabia que escriguera tan bé. És molt romàntic. Ara diu que, en arribar al final de la seua vida, mirarà els meus ulls i, aleshores, se sentirà feliç: serà la victòria de la carn sobre la mort.

Ja està! Ara em pertoca a mi entrar en escena. Però... Què passa al carrer? És el senyor Martí, el constructor arruïnat que deu diners a tothom. S’acosta amenaçador a Joan! Porta una pistola! Eh! No! Per favor...! Li ha engegat un tret!

Joan, amor meu, no et muires, que això no estava previst!

divendres, 18 de desembre del 2015

DEBATS ELECTORALS

Hi ha paraules que diuen veritat, n'hi ha d'altres que diuen mentida, però les paraules de què em propose parlar en esta entrada pertanyen a una tercera categoria: la de les paraules buides. Perquè se m'entenga bé el que vull dir, aclariré que titlle de paraules buides aquelles que estan desconnectades de la realitat.
Hi ha qui llança a l'aire paraules buides per trencar un silenci incòmode, o empés per una necessitat vital, perquè si no parla rebenta. Estes pràctiques són molt antigues i no són les que ara em preocupen. En el que pretenc parar esment ara mateix és en l'abús que es fa actualment de les paraules com una tècnica d'evasió de la realitat, la qual cosa suposa privar-les del seu sentit original per convertir-les en un mer producte de consum. És com si les paraules que, en origen, valen pel que aporten de realitat al procés de comunicació humana, esdevingueren pura aparença. El que importa és parlar, no per demostrar que un té raó, sinó per agradar a la gent que ens escolta. Qui fa este abús del llenguatge no diu, necessàriament, mentida, perquè no és eixa la finalitat del seu parlament: que siguen veritat o mentida les seues paraules resta en un segon plànol. L'única cosa que l'importa és la seua capacitat de convéncer els demés sense dir res d'interessant, perquè així no els compromet a res.
Quan veig els debats electorals televisats, inevitablement, pense en esta utilització abusiva de la paraula. La realitat està absent d'estos debats. És després de les eleccions, quan els ciutadans ens adonem de la realitat silenciada pels aspirants en els seus avorrits debats.

dilluns, 7 de desembre del 2015

"MACBETH", DE VERDI

El passat dissabte vaig assistir a la representació de l'òpera verdiana Macbeth, basada en el drama de Shakespeare, que va tenir lloc al Palau de Les Arts. Primer de res, he de destacar que l'Orquestra de la Comunitat Valenciana va assolir l'excelència, amb una interpretació plena d'energia i de matissos, que es va compenetrar a la perfecció amb el cant dels protagonistes, entre els quals va destacar la formidable actuació de Plácido Domingo. Cal assenyalar que en esta òpera, Verdi, va superar els esquemes estereotipats del belcantisme i es va preocupar de què la música s'avinguera amb la psicologia dels personatges i les diferents situacions.
Ens trobem davant d'una òpera fosca, perquè fosca és la història dels protagonistes: Macbeth dubta abans de matar al seu rei, perquè el sentiment de culpa el paralitza. És la seua dona la qui l'empeny a actuar titllant-lo de covard. A poc a poc, es giren les tornes, i Macbeth esdevé un dèspota assassí, mentre que Lady Macbeth, víctima del remordiment, es torna boja i mor. Més que no l'ambició, jo crec que el tema d'esta obra és el de la culpa i el remordiment. Macbeth se sent culpable d'haver matat al seu rei, però eixe sentiment de culpa no el paralitza sinó que l'esperona a matar a tota la progènie del rei Duncan. Esdevé, així, un assassí implacable, tot i que viu amargat perquè sap que és un traïdor i això el porta, en ocasions, a insinuar el seu penediment. En canvi, Lady Macbeth, comença sent una ambiciosa assassina, que domina la voluntat del seu marit i l'empenta cap al crim per atényer el poder. En eixe moment és una dona insensible que no coneix la culpa. Tanmateix, a mesura que transcorre el drama la follia s'apodera d'ella, a causa del remordiment que li provoca la seua dolenta actuació.
Esta doble evolució dels personatges, que s'ha qualificat com "simetria creuada", em porta a pensar que en la base d'este drama es troba la idea del mal en dues de les seues manifestacions: per una banda, la maldat de qui es deixa arrossegar pels demés, en contra dels seus principis. Per altra banda, la maldat que respon a motius útils, però que és tan horrible que sols pot suportar-la qui té una gran fortalesa física i mental. Lady Macbeth és dèbil i acaba morint víctima de la seua dolenta acció. En canvi, Macbeth, mor en mans dels seus enemics, igualment amargat, però no boig, perquè ell té fortalesa suficient per a fer una fugida cap a endavant i multiplicar els seus crims.

divendres, 4 de desembre del 2015

SER TRANSPARENT


En un estat que es declara social i democràtic de Dret, la transparència és més que una norma legal d'obligat compliment: la condició de ser transparent emana amb tanta naturalitat del principi democràtic, que tots els poders estatals, autonòmics i locals, així com els perceptors de fons públics, haurien d'adoptar la transparència com una manera de ser.
Dir, com acabe de fer, que la transparència és una manera de ser, és tant com dir que cal ser transparent, no tan sols perquè estiga manat per la llei, que també, sinó perquè la transparència és una de les raons que donen sentit a l'existència de les institucions democràtiques. Si l'opacitat resulta inadmissible en democràcia és perquè mitjançant ella el que es pretén és enganyar els ciutadans, i no hi pot haver autèntica democràcia on habite l'engany, ja que això equival a relegar el poble sobirà a un segon pla.
Així enfocat el principi de transparència, el primer que hem d'advertir és que exigeix ​​molt dels governs i administracions públiques. No es tracta només, ja ho he dit, de donar la informació legalment deguda, sinó d'alguna cosa més, ja que si les lleis reguladores de la transparència no van acompanyades d'un canvi radical en la manera de ser que adopten els nostres governants, poc s'avançarà.
Una manera de ser que comporta un compromís amb la veritat, que s'erigeix ​​així en un valor democràtic ple de sentit. El ciutadà ha de saber com es gasten els diners públics, perquè són els seus diners i perquè l'interès general ha d'estar per sobre els interessos particulars. En conseqüència, l'obligació del governant de retre comptes és una de les més essencials que hi ha en democràcia. Sense transparència, és a dir, sense veritat, la democràcia esdevé una farsa, ja que el vot estarà subjecte a manipulacions incompatibles amb el respecte degut a qui exerceix un dret tan fonamental.
Hem relacionat, per tant, la transparència amb la veritat, i aquesta connexió posa en relleu que la transparència és un valor que necessita de les lleis per ser preservat, però que no en té prou amb la protecció legal per prevaler.
La saviesa popular, des de temps immemorial, ha incorporat al seu patrimoni la sentència que diu: "Feta la llei, feta la trampa", per al·ludir a les múltiples estratagemes que la imaginació dels qui estan subjectes als mandats legals és capaç d'ordir per evitar el seu recte compliment. Per això, mai no serà suficient una llei, ni tan sols una bona llei, per garantir la transparència, perquè aquesta requereix un amor a la veritat que no sempre és pròpia dels qui han d'aplicar les normes.
Davant d'aquesta realitat, del que es tracta és de portar a terme un canvi cultural i educatiu que modifique d'una manera profunda i substancial la relació dels ciutadans amb els poders públics. I perquè aquest canvi siga possible, cal que es produïsca un procés de maduració democràtica, perquè sols així serem capaços de desterrar la banalització rampant que tot ho tergiversa i deixa inerme la ciutadania davant del poder.

dimecres, 25 de novembre del 2015

ESCENES DE LA VIDA CONJUGAL

Dissabte passat vaig assistir a la representació de l'obra teatral "Escenes de la vida conjugal", que és una adaptació per a l'escena del guió d'una pel·lícula de Bergman. Ens trobem davant d'una versió en la qual els personatges fan comèdia de les seues desgràcies i misèries. Així, a l'escenari  es despleguen situacions serioses i de regust amarg, però el protagonistes són capaços de prendre's les coses amb sentit de l'humor i això fa que la seua història siga encara més creïble, perquè la vida és així: riem i plorem sense solució de continuïtat, i després de tocar fons som capaços d'alçar el vol.
Tant Ricardo Darín com Érica Rivas, que són els dos únics intèrpretes de l'obra, estan molt bé en els seus respectius papers, que tenen un important grau de dificultat, ja que en cada escena l'estat anímic dels personatges és diferent, i jo crec que ambdós saben adaptar-se molt bé a aquests canvis, sense necessitat de recórrer a exageracions ni recursos fàcils. En tot moment, la naturalitat és la nota dominant.
En fi, que m'ha agradat aquesta obra, perquè és intel·ligent i sensible, que són dues notes poc habituals en aquesta època de banalització generalitzada. Podríem dir-ne que hi assistim a la contemplació d'un episodi més de l'eterna guerra de sexes, però tractant-se de Bergman hem de donar algunes passes més cap avant, perquè del que es tracta en aquesta peça teatral és de mostrar l'abisme que se'ns obri sota els peus quan la rutina s'apodera de la nostra vida i no som capaços de renovar les il·lusions. Aleshores, en un moment donat, allò que sembla funcionar bé fa aigua per tots els costats, i davant d'eixa realitat fugir no sempre és la solució, ja que qualsevol nova aventura pot estar condemnada al fracàs quan un ha perdut les forces per a reinventar-se.

diumenge, 15 de novembre del 2015

IV NIT DE CONTES AL PALAU

Ahir vaig participar a la "IV Nit de contes al Palau", que és un acte cultural organitzat a Gandia per l'escriptor Rafa Gomar. Va haver-hi una assistència de públic més que notable i, per a mi, va ser molt grat llegir, en eixe lloc carregat d'història i davant d'una audiència tan motivada, dos del relats que formen part del meu llibre "Històries amb un gat", a saber: "Mimesi" i "Mancaments menors". Són dues històries iròniques, impregnades d'un humor més aviat negre, en les quals la presència d'un gat i les seues peripècies serveix d'element il·luminador de la mediocritat i les contradiccions dels humans protagonistes. Però la meua contribució a l'acte va ser tan sols una més de les que hi van tenir lloc, ja que cal destacar la participació de Núria Cadenes, amb la lectura de dos contes colpidors alhora que amerats de tendresa, així com la de tres estudiants que llegiren diversos microrelats en els quals d'una manera emotiva i espontània expressaven els seus sentiments i preocupacions més íntimes. I la sorpresa de la nit, que ens tenia reservada el Rafa, era la representació per una tan jove com experimentada actriu de Pedreguer, Marina Mulet, de sengles narracions del mateix Gomar i d'Atxaga. Marina ens va captivar a tots per la seua perfecta dicció i la capacitat camaleònica de passar d'un registre còmic a un altre més seriòs sense perdre ni una mica de versemblança. En fi, que m'ho vaig passar d'allò més bé gràcies al Rafa i a tots els que hi intervengueren, la qual cosa em fa alegrar-me una volta més d'haver vençut la meua resistència inicial, que sempre m'acompanya, a protagonitzar actes que m'obliguen a eixir del racó en què escric.