Un dia de la meua infància que mai oblidaré, és aquell dia
del mes de juny de 1969 en què el meu pare va arribar a casa amb un tocadiscos
que acabava de comprar. Jo tenia 11 anys i puc dir que va ser el regal més
important que m'han fet en el que porte d'existència, que ja és molta.
L'entrada d'aquell modest aparell monoaural va revolucionar la meua manera de
veure el món, fins al punt que jo mai he concebut la vida sense acompanyament
musical.
A fi de poder alimentar el nou tocadiscos, dedicava els meus pocs estalvis
a comprar singles de l'època,
juntament amb el meu germà. Al principi, els meus gustos estaven molt influïts
pels dels meus familiars, que ens regalaven discos amb motiu dels nostres
aniversaris. Però, paral·lelament, van començar a manifestar-se dues
influències molt importants: d'una banda, en aquella època passàvem els
diumenges en sales recreatives on jugàvem a pinball,
billar, ping-pong. En aquelles sales solia haver-hi un jukebox, en el qual la clientela introduïa unes monedes per a
escoltar les seues cançons preferides. Allí vaig descobrir grups i cantants que
llavors identificava per la seua música, no pel seu nom: Creedence Clearwater
Revival, Elton John, Paul Simon, Jethro Tull, James Brown, Procol Harum,
Beatles, T. Rex, etc. D'altra banda, a l'octubre, quan arribaven els firaires
al poble, eren moltes les hores que em passava al parc passejant entre les
atraccions. I era molt bona la música que a vegades escoltava allí: Four Tops, Otis
Redding, Temptations, etc.
D'aquesta manera, quan tornava a casa i revisava els meus discos, de sobte
em posava a ordenar la modesta discoteca que posseïa per ordre de preferència.
Recorde que jo mateix em sorprenia de comprovar com, progressivament,
m'agradaven cançons cada vegada menys comercials i interpretades per cantants
amb veu esgarrada o especialment emotiva.
La meua fase d'iniciació en la música podem fitar-la entre els 11 i els 14 anys.
D'aquella etapa recorde nombroses cançons. He d'insistir que jo, quan tenia
aquella edat, no era capaç moltes vegades d'identificar l'intèrpret de la
cançó, però sí que era conscient de la seua qualitat. Per aquest motiu algunes
d'aquelles cançons em continuen agradant tant o més hui dia, com “Rocket Man”
d’Elton John, “Jailhouse Rock” d’Elvis Presley, que jo vaig escoltar per
primera vegada en una versió de Miguel Ríos, “Mustang Sally” de Wilson Picket,
etc.
La fase de maduració va vindre prompte, i el punt d'inflexió es va produir
gràcies a la inestimable ajuda d'alguns amics amants de la música, que tenien
la generositat de compartir amb mi els seus discos de vinil, tan fàcils de
ratllar. Gràcies a la passió que compartíem per la música, puc dir que mantinc
una gran amistat amb molts d'ells, perquè ens reuníem a escoltar discos, però
també a filosofar sobre la vida i a intercanviar poemes i inquietuds culturals.
El contacte diari amb el meus amics musicòlegs, em va fer descobrir nous
horitzons musicals. Aquesta experiència va ser especialment enriquidora pel fet
que cadascun tenia els seus propis gustos. I així, Salvador em posava al dia en
Jimi Hendrix, Neil Young, Allman Brothers Band, Yes, King Crimson, Genesis,
Grateful Dead, etc. Arturo era un fanàtic de Creedence Clearwater Revival, John
Lennon, Deep Purple, etc. Juan tenia una bona col·lecció de discos de Bob Dylan,
Lou Reed, David Bowie, etc. Rodrigo
preferia els Rolling Stones, John Mayall, Cream, etc.
Fins als vint anys va perdurar aquesta segona etapa, i com el meu
pressupost setmanal era escàs, puc dir que van ser bastants més els discos que
em van deixar que els que vaig comprar. Entre les meues compres d'aquella
època, em venen a la memòria sobretot les de rock simfònic i psicodèlic, així
com les de southern rock americà i
les corresponents a la discografia dels Rolling Stones. Els discos que vaig
escoltar més vegades són “Harvest” de Neil Young, “Blood On The Tracks” de Bob
Dylan, potser el millor de tota la seua llarga discografia, “Close To The Edge”
de Yes, “Selling England By The Pound” de Genesis, “Starless & The Bible
Black” de King Crimson, “Benefit” de Jethro Tull, “Exilie On Main Street” de
Rolling Stones, “Ummagumma” de Pink Floyd, “Trilogy” d’Emerson, Lake & Palmer,
etc.
Puc dir, doncs, que als vint anys els meus gustos eren diversos, i així
seguisc: mai m'he encasellat en un tipus o estil de música determinat, sempre
he estat obert a totes les tendències, encara que en general puc dir que he
evolucionat cap a un rock amb arrels, gens sofisticat, que estiga interpretat
amb intensitat i sense afectació ni artifici. Quan parle de rock, hi incloc el
soul, que sempre he admirat i cada vegada estime més per la qualitat dels seus
cantants i el gran nivell de les seues composicions. Intèrprets com James
Brown, Aretha Franklin, Sam Coocke, Curtis Mayfield, etc., es troben sens dubte
entre els millors de la història en qualsevol estil musical.
