divendres, 23 d’agost del 2019

CANVI D'IDENTITAT

"Autoretrat", de G. Courbet
Demà serà un nou dia
i tindrem l’ocasió de despertar
amb la sorpresa de descobrir
que som uns altres. Així,
el que ara ens sembla impossible,
potser s’hi esdevindrà fàcilment
i podrem mirar-nos a l’espill
com si fóra la primera vegada.
Quin alleujament experimentar
que un ja no és el mateix
perquè ha canviat d’identitat,
fins a l’extrem de no recordar
les seues faltes ni els seus encerts
i, per tant, sense que li calga
perdonar ni demanar perdó,
sinó tan sols recomençar.
És com si el món es posara d’acord
a deixar-nos tranquils, i de sobte
ens abandonaren completament
els sentiments de culpa i de vergonya.
Seria tant com dir: “Oblida't de tot
i celebra aquesta aurora que et concedeix,
magnànima, una nova oportunitat
de ser trist a la teua manera”.

dissabte, 17 d’agost del 2019

DOLOR

He vingut a visitar-te,
o millor dit a recordar-te,
encara que mai no t’he oblidat.
Compartírem tantes coses,
al llarg de tants anys, que el meu cor
es va amerar per sempre del teu dolor,
i també –per què no?– de la teua esperança.
Jo vaig descobrir la tristesa mirant-te als ulls,
i això no s’oblida. La tristesa que guardaves
per a tu sol, com qui guarda un secret.
El secret més amarg.
Quan es tenen disset anys, els cossos
es mouen per pura set de llum. Aleshores
no és just haver d’aprendre a maleir la solitud.
No és temps encara. Però tu aprengueres
ben prompte que la vida no és justa,
i això no es perdona.
¿Què nega la mort
quan la vida ens humilia?
Potser la vida
és sols un presagi
que la mort confirma.
He vingut a visitar-te,
o millor dit a recordar-te,
encara que mai no t’he oblidat.
Després de conviure tant de temps
amb la teua absència, un gran dubte
encara em sotraga.
Necessite saber què he de fer
amb el dolor que m’encomanares.

diumenge, 11 d’agost del 2019

DEMÀ

Darrere de les finestres la tardor dibuixa
un paisatge que es nega a ser compartit.
Tot invita a una perdurable solitud.
Si bé ho penses, resulta plàcid
romandre a recer de tanta inútil passió,
oblidar-te del món i que el món t'oblide,
fer de la fugida l'única esperança.

Passen les hores i quan era més fàcil creure
que res no podia canviar, de sobte, t'adones
que el dia comença a enfosquir. Quina claredat,
doncs, hi havia? Quin fulgor s'ha apagat?
I dubtes de les teues percepcions,
i penses o creus d'una manera vaga
que demà seràs capaç de retindre la llum.

dimarts, 6 d’agost del 2019

PLUJA CANVIANT

Avui la pluja, discretament, s’ha presentat
i li hem donat la benvinguda, car feia temps
que no ens acompanyava.
Cada vegada estem més sols, les estrelles
s’amaguen darrere d’una claror falsa,
tot esdevé una cruel representació
on cadascú fa i diu el que pot,
i quasi sempre erra.
Quan pertoque deixar caure el teló,
potser la pluja també vindrà a visitar-nos,
perquè hem sabut estimar la vida
i patir els embats dels dies més aspres,
el decandiment de les hores
que no perdonen la nostra debilitat i se’n fugen
lentament, amb traïdoria, sabedores
que la jugada és feta i seua és la victòria.
Però res no serà igual després de nosaltres,
encara que ningú no ens recorde:
algunes cases restaran buides, fins i tot
es perdran unes quantes paraules i s’apagarà
la llum que irradiaven els nostres ulls quan miraven
el cel encapotat del capvespre abans de la pluja,
d’aquesta pluja que ja no serà la mateixa
quan siguen altres veus les que la canten.

dimarts, 30 de juliol del 2019

UN SILENCI CURT

Un silenci curt pot ser el preludi

d’un dolor que s’expressa a crits,
o el final d’un goig inefable,
quan l’amant, exhaurit, oblida
paraules i promeses recents.

Un silenci curt pot ser també
un bocí de silenci primigeni,
o millor: tot el silenci de l’univers,
concentrat en un punt de l’espai
i del temps, com un amor que calla.

dijous, 25 de juliol del 2019

TRÀFIC

Amb el pas del temps, ens movem
prou bé a les fondàries, car hem après
a traficar en desenganys i condols
per resistir l’escomesa de les hores, i sabem
com pintar llunes enmig de la foscúria,
sense cap altre propòsit que seguir
avançant pel nostre camí.

És ben fàcil, amb el pas del temps,
considerar digne el manteniment
d’una certa impostura, a fi de no cedir
a la temptació de deixar-nos aclaparar
per tots els circumloquis de la pena,
i així aparentem ser àrbitres d’una partida
que jugàrem fa temps i perdérem.

Amb el pas del temps, sobretot es tracta
de preservar una certa estètica en la desfeta,
que els dies passats no ensorren impunement
els dies futurs i siga possible reeixir a la tristesa
que es desplega davant dels nostres ulls,
perquè hem tocat fons, però tenim ungles
per rebaixar el sòl i inventar una altra fi.

dissabte, 20 de juliol del 2019

SOBRE ELS ANTICS ENTUSIASMES

Potser a tots us haurà passat alguna vegada, que de bones a primeres escoltes una música que t’emociona fins al moll dels ossos i tu mateix et sorprens d’aquest sentiment, perquè ja l’havies escoltada altres voltes i no et tocava el cor d’igual manera. I és que el factor temporal juga un paper un tant arbitrari en el desenvolupament espontani de les nostres emocions.
Quasi sempre, el moment més màgic és quan descobrim una cosa singularment bella o iniciem una nova etapa plena d’expectatives. Després el temps s’encarrega, a poc a poc, d’esgrogueir les il·lusions que hi havíem posat. No obstant això, de vegades, com he assenyalat, passa tot just el contrari, que no és el despertar d’un nou dia el que ens aclapara sinó la seua fotografia visitada molt de temps després. És a dir, pot passar que la nova contemplació d’un paisatge o l’audició repetida d’una cançó exciten més els nostres afectes que no les inaugurals.
Crec que no està gens malament aquesta incertesa, que ens dóna la possibilitat d’esperar que els antics entusiasmes, després d’haver-los perdut, un dia ressuscitaran en la nostra estima, amb força renovada. Per això, no hauríem mai de menysprear allò que un dia vam ser capaços d’estimar tant, ja que mai no morirà del tot.
Per acompanyar aquesta entrada, podeu escoltar aquesta cançó que tant m’emociona, encara:

dijous, 4 de juliol del 2019

L'ORIGINALITAT DE GAUDÍ

Tot artista busca tenir una veu pròpia a través de la qual poder canalitzar la seua creativitat. Perquè pot existir l’impuls creatiu, la possessió d’idees engrescadores, el perfeccionament tècnic, però res d’això no serà suficient per aconseguir l’excel·lència artística si un no és capaç d’expressar-se d’una manera característica, que la diferencie dels altres.
Per tant, tot artista ha d’aconseguir una certa originalitat, però ho ha de fer d’una manera equilibrada, natural, com una conseqüència lògica de la seua personalitat i no com una exacerbació del seu jo. Sobre l’originalitat, Gaudí va fer algunes reflexions molt interessants, com ara: “l'originalitat no s'ha de buscar", ja que considerava que llavors corria el perill d'esdevenir extravagància. No és difícil, doncs, endevinar que -en la seua concepció de l'art- calia defugir la sofisticació i retornar a l'origen, que és tant com reivindicar “la simplicitat de les primeres solucions”.
Certament, el gran arquitecte modernista va ser plenament coherent amb aquestes idees. Per això, el que més sorprén de la seua obra és l’aparent senzillesa, malgrat el seu barroquisme. En efecte, les seues obres modernitzen una tradició mil·lenària, però no ho fan mitjançant solucions rebuscades, sinó adreçant la mirada vers la natura. Així, Gaudí considerava que “el gran llibre, sempre obert i que hem de fer un esforç per llegir, és el de la Naturalesa, i els altres llibres es prenen a partir d'ell, i en ells es troben els errors i males interpretacions dels homes”.

divendres, 28 de juny del 2019

TEMPS

"Home amb una pipa", de P. Cézanne
Entre el que hem viscut i el que ens espera,
és possible escindir un bocí de temps,
a penes el breu centelleig d'una idea
que ens fa conscients de la baixada;
de la desraó en què ens movem.

Allò que vam tenir l'atreviment de pensar
que era nostre, ara ho contemplem
lliure d'afegits, perquè és real i no admet
ornaments ni apocades disculpes.
És el que resta després de tants anys.

I és horrible aquest penúltim sopar
que ens correspon celebrar sense profit,
acaronant amb les mans les despulles
dels antics somnis. És horrible i bell
saber que un dia vam ser capaços de somiar tant.

dissabte, 22 de juny del 2019

L'IMPRESSIONISME

L’impressionisme és un moviment pictòric que naix a França, a les acaballes del segle XIX, i es caracteritza perquè centra el seu punt d’atenció en la impressió que produeix la llum a la vista i no en la suposada realitat objectiva. Per tant, podríem dir-ne que els pintors impressionistes es preocupen de reflectir la realitat tal com la llum ens la presenta als ulls. Són, per tant, pintors realistes de nou encuny, que no busquen la puresa de línies sinó captar l’atmosfera que envolta els objectes, les persones i els paisatges representats. Els pintors romàntics, sobretot els anglesos Turner i Constable, tenen una gran influència sobre el moviment impressionista.
Tot i que el punt de partida és França, cal afegir que l’impressionisme es va estendre a altres països d’Europa i també als Estats Units d’Amèrica.

Impressionisme francés:
Monet
Manet
Pissarro
Degas
Renoir
Sisley
Impressionisme europeu:
Sorolla
Jongkind
Segantini
Corinth
Impressionisme nord-americà:
T. Robinson
Weir
Whistler

Tarbell
W. M. Chase
R. Reid

dilluns, 17 de juny del 2019

"LA MAREDEDÉU DE MELUN", DE JEAN FOUQUET

Ací teniu la Marededéu de Melun, una taula de Jean Fouquet, pintor francés del segle XV, que estilísticament s’emmarca en el primer renaixement. A diferència del gòtic, en aquesta obra mestra, les figures representades tenen la gràcia i responen a l’ideal de bellesa clàssica pròpies de l’humanisme renaixentista. Hi ha un fons de querubins i serafins vermells i blaus, que fa un efecte fantasmagòric, tant pel fort contrast d’uns colors tan intensos, amb la blancor de la Verge i el Nen, com per l’expressió amenaçant del querubí que mira a l’espectador, que més aviat sembla ser l’àngel caigut.
Al Museu del Prat hi ha una taula gòtica de l’escola francesa, atribuïda a Colart de Laon, que ens permet apreciar clarament l’evolució de la pintura en a penes trenta anys. La taula és preciosa, sobretot pel contrast de colors i la composició, però hi ha encara un hieratisme que Fouquet ja ha superat.

dimarts, 4 de juny del 2019

EL MEU PRIMER TOCADISCOS


Un dia de la meua infància que mai oblidaré, és aquell dia del mes de juny de 1969 en què el meu pare va arribar a casa amb un tocadiscos que acabava de comprar. Jo tenia 11 anys i puc dir que va ser el regal més important que m'han fet en el que porte d'existència, que ja és molta. L'entrada d'aquell modest aparell monoaural va revolucionar la meua manera de veure el món, fins al punt que jo mai he concebut la vida sense acompanyament musical.
A fi de poder alimentar el nou tocadiscos, dedicava els meus pocs estalvis a comprar singles de l'època, juntament amb el meu germà. Al principi, els meus gustos estaven molt influïts pels dels meus familiars, que ens regalaven discos amb motiu dels nostres aniversaris. Però, paral·lelament, van començar a manifestar-se dues influències molt importants: d'una banda, en aquella època passàvem els diumenges en sales recreatives on jugàvem a pinball, billar, ping-pong. En aquelles sales solia haver-hi un jukebox, en el qual la clientela introduïa unes monedes per a escoltar les seues cançons preferides. Allí vaig descobrir grups i cantants que llavors identificava per la seua música, no pel seu nom: Creedence Clearwater Revival, Elton John, Paul Simon, Jethro Tull, James Brown, Procol Harum, Beatles, T. Rex, etc. D'altra banda, a l'octubre, quan arribaven els firaires al poble, eren moltes les hores que em passava al parc passejant entre les atraccions. I era molt bona la música que a vegades escoltava allí: Four Tops, Otis Redding, Temptations, etc.
D'aquesta manera, quan tornava a casa i revisava els meus discos, de sobte em posava a ordenar la modesta discoteca que posseïa per ordre de preferència. Recorde que jo mateix em sorprenia de comprovar com, progressivament, m'agradaven cançons cada vegada menys comercials i interpretades per cantants amb veu esgarrada o especialment emotiva.
La meua fase d'iniciació en la música podem fitar-la entre els 11 i els 14 anys. D'aquella etapa recorde nombroses cançons. He d'insistir que jo, quan tenia aquella edat, no era capaç moltes vegades d'identificar l'intèrpret de la cançó, però sí que era conscient de la seua qualitat. Per aquest motiu algunes d'aquelles cançons em continuen agradant tant o més hui dia, com “Rocket Man” d’Elton John, “Jailhouse Rock” d’Elvis Presley, que jo vaig escoltar per primera vegada en una versió de Miguel Ríos, “Mustang Sally” de Wilson Picket, etc.
La fase de maduració va vindre prompte, i el punt d'inflexió es va produir gràcies a la inestimable ajuda d'alguns amics amants de la música, que tenien la generositat de compartir amb mi els seus discos de vinil, tan fàcils de ratllar. Gràcies a la passió que compartíem per la música, puc dir que mantinc una gran amistat amb molts d'ells, perquè ens reuníem a escoltar discos, però també a filosofar sobre la vida i a intercanviar poemes i inquietuds culturals.
El contacte diari amb el meus amics musicòlegs, em va fer descobrir nous horitzons musicals. Aquesta experiència va ser especialment enriquidora pel fet que cadascun tenia els seus propis gustos. I així, Salvador em posava al dia en Jimi Hendrix, Neil Young, Allman Brothers Band, Yes, King Crimson, Genesis, Grateful Dead, etc. Arturo era un fanàtic de Creedence Clearwater Revival, John Lennon, Deep Purple, etc. Juan tenia una bona col·lecció de discos de Bob Dylan, Lou Reed, David Bowie, etc.  Rodrigo preferia els Rolling Stones, John Mayall, Cream, etc.
Fins als vint anys va perdurar aquesta segona etapa, i com el meu pressupost setmanal era escàs, puc dir que van ser bastants més els discos que em van deixar que els que vaig comprar. Entre les meues compres d'aquella època, em venen a la memòria sobretot les de rock simfònic i psicodèlic, així com les de southern rock americà i les corresponents a la discografia dels Rolling Stones. Els discos que vaig escoltar més vegades són “Harvest” de Neil Young, “Blood On The Tracks” de Bob Dylan, potser el millor de tota la seua llarga discografia, “Close To The Edge” de Yes, “Selling England By The Pound” de Genesis, “Starless & The Bible Black” de King Crimson, “Benefit” de Jethro Tull, “Exilie On Main Street” de Rolling Stones, “Ummagumma” de Pink Floyd, “Trilogy” d’Emerson, Lake & Palmer, etc.
Puc dir, doncs, que als vint anys els meus gustos eren diversos, i així seguisc: mai m'he encasellat en un tipus o estil de música determinat, sempre he estat obert a totes les tendències, encara que en general puc dir que he evolucionat cap a un rock amb arrels, gens sofisticat, que estiga interpretat amb intensitat i sense afectació ni artifici. Quan parle de rock, hi incloc el soul, que sempre he admirat i cada vegada estime més per la qualitat dels seus cantants i el gran nivell de les seues composicions. Intèrprets com James Brown, Aretha Franklin, Sam Coocke, Curtis Mayfield, etc., es troben sens dubte entre els millors de la història en qualsevol estil musical.