"HAVEM ESCRIT PAPERS...", DE VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

La poesia interconnecta l'ordinari amb l'extraordinari, per a posar cada cosa en el seu lloc. Allò que semba més gran, segons com ho mirem, pot esdevindre vulgar. En canvi, hi ha menudeses que són meravelloses.

Una de les perles que podem trobar en el llibre d'Estellés "La clau que obri tots els panys", és un poema que arriba a l'ànima a través dels papers.

És un poema sense títol:

Havem escrit papers, innombrables papers.papers.

Havem dit on nasquérem i quin dia nasquérem

de quin mes i any; havem dit nostre sexe;

havem dit nostre estat; havem dit nostre ofici;

havem dit on vivim… I havem firmat després.

Havem dit nostre nom i després el cognom

patern i en altre lloc nostre cognom matern.

Havem firmat moltíssims, innombrables papers.

Ens semblava impossible que en pogués haver tants.

Cada dia tornem a escriure més papers.

Mirem el nostre nom com si no fos el nostre:

som nàufrags: hem perdut l’emoció del nom…

Sàpien-ho: em dic Ningú, i Ningú m’anomene.

No tinc nom. No tinc casa. No tinc anys. No tinc pàtria.

Soc un paper, només: un arbre de papers.

I crec, malgrat açò, en la immortalitat

de l’ànima: no crec que un, en morir, es torne

paper, un full amb dades, un muntó de papers.

LA VULNERABILITAT DE LA POLÍTICA VALENCIANA

Em sembla molt interessant l’article que recentment ha publicat Juan R. Gil en el diari Levante-EMV, amb el títol “La Comunitat Valenciana, bajo el 155”.

El que destaca aquest periodista és que, ni en el PSPV ni en el PPCV, es discutirà cap decisió que es prenga en la seu central de les seues organitzacions. No és que no hi haja possibilitat alguna d’oposició, és que no queda ningú que tinga dret de rèplica.

Com diu hui mateix Fernando Vallespín en el diari El País, “PSOE y PP han empezado a imponer una nueva dinámica territorial. La Moncloa se entromete en la selección de sus líderes en algunas comunidades, y los populares dejan claro que tendrán una única voz”.

Ambdós articulistes, que publiquen en mitjans diversos, coincideixen en la mateixa apreciació: els dos partits d’àmbit estatal més importants imposen una disciplina ferrenya a sengles líders territorials valencians a fi que els interessos valencians es dissolguen en els interessos dels seus partits en l’àmbit estatal.

El que diu Juan R. Gil és açò:

Resulta muy difícil entender el propósito de la gira por Valencia realizada esta semana por el líder nacional del PP, Alberto Núñez Feijóo. Estamos acostumbrados a pensar que en política siempre hay una estrategia, buena o mala, tras cada acción. No es del todo así. En política, como en la vida, también hay ocurrencias, salidas de curva, pasadas de frenada. Da la impresión de que este es el caso.

Feijóo ha estado, desde la Gran Riada, tres veces en Valencia, contando esta. La primera vino para impulsar el relato de que el Gobierno del PSOE y Sumar era el culpable y el Consell del PP, la víctima. Lo hizo de forma tan apresurada, que dejó con el pie cambiado incluso a Mazón, que a esas horas se deshacía en elogios hacia Pedro Sánchez. La segunda fue con motivo de los funerales celebrados en la catedral de Valencia, con presencia de los Reyes y de algunos (no todos) de los familiares de las víctimas. Feijóo tuvo el acierto de acudir: no se puede alegar, como hizo parte de la izquierda, que la ceremonia era religiosa cuando ninguna autoridad civil, ni autonómica ni central, había sido capaz de organizarla. Y Sánchez erró no asistiendo. Pero el líder del PP tuvo la oportunidad aquel día de mostrar empatía con los damnificados. No lo hizo.

Pero si las otras dos tenían un propósito táctico claro o se inscribían en la obligación que un dirigente público adquiere ante los ciudadanos, esta tercera solo resulta comprensible desde el estrecho y ponzoñoso marco mental en que está instalada la política en Madrid, donde todo, desde el franquismo hasta la DANA, es susceptible de ser utilizado como arma de destrucción masiva contra el otro. El líder del PP se equivocó gravemente haciendo que sus voceros adelantaran su visita pregonando que «Sánchez está con Franco y Feijóo, con los valencianos». A partir de ese eslogan, no transmitido oficialmente pero sí jaleado por los canales habituales del PP como parte del argumentario del día, todo adquirió una dimensión sectaria y alejada de la preocupación por los que han sufrido la catástrofe que teóricamente se quería demostrar.

Muchos medios han interpretado el viaje de Feijóo como una suerte de respaldo a Mazón. En mi opinión, ha resultado lo contrario. El miércoles, lo único que quedó claro de la minivisita rigurosamente controlada a la zona cero que realizó el líder del PP es que el presidente de la Generalitat aún no puede hacerla y que Feijóo tampoco lo quiere en esa foto junto a él. El jueves, en la comparecencia conjunta que ambos hicieron ante la prensa, el jefe del Consell quedó relegado a jugar un papel gregario. Bajo la mirada atenta de Feijóo, Mazón protagonizó el ataque más duro que un presidente autonómico ha lanzado nunca contra un presidente del Gobierno, tildando a Sánchez de cruel y falto de escrúpulos, justo cuando desde todos los sectores, incluso desde el seno de su propio Consell por boca del vicepresidente Gan Pampols, lo que se está pidiendo es una desescalada entre ambos Ejecutivos que permita avanzar en la reconstrucción. La intervención de Mazón en esa declaración no fue, por tanto, en beneficio de los ciudadanos que gobierna, sino en interés de la batalla sin cuartel que su jefe de filas y Sánchez libran por La Moncloa.

La vulnerabilidad de la política valenciana está llegando a un punto en el que cabe preguntarse si nos habrán aplicado un 155 y no lo han declarado. Ya sé que el Consell no ha violado la Constitución ni ninguna de las leyes que sostienen la convivencia, como ocurrió en el ‘procés’. Y que, por tanto, de iure no hay nada. Pero en cuanto a la potestad política, los valencianos la hemos perdido toda. Diana Morant, la ministra secretaria general del PSPV, trabaja a tiempo completo como portavoz de Sánchez en la tierra. Y Carlos Mazón, arruinado todo liderazgo por la pantanada, depende exclusivamente de Feijóo para mantenerse en el puesto o incluso para confiar en que le den salida si en algún momento la cúpula del PP decidiera desprenderse de él. Tanto Sánchez como Feijóo, por si faltaba algo, fomentan la desestabilización en beneficio de sus propios cálculos. El primero alienta la contraposición entre Morant y la delegada del Gobierno, Pilar Bernabé, tanto como el segundo promueve las especulaciones sobre las posibilidades de que sean la alcaldesa de València, María José Catalá, la ‘número dos’ del Consell, Susana Camarero, o hasta el presidente de la Diputación valenciana, Vicente Mompó, los llamados a encabezar la candidatura del PP en unas próximas elecciones, con él apartado. Y lo hacen, Sánchez y Feijóo, con la tranquilidad de tener a sus respectivos partidos en la Comunitat Valenciana cautivos y desarmados. Nadie, ni en el PSPV ni en el PP, va a discutir ninguna decisión que se tome en las sedes nacionales de sus organizaciones. No es que no haya posibilidad alguna de oposición, es que tanto en un caso como en otro no queda, ni siquiera, nadie que tenga derecho de réplica. No hay, por tanto, al menos por lo que toca a los dos principales partidos, política alguna que se haga en Valencia y se traslade a Madrid, sino consignas que a diario y desde Madrid se imponen a Valencia. Si eso no es suspender de facto la autonomía, ya me dirán qué es.

PARAULA EN EL TEMPS

Antonio Machado considerava que la poesia és l'art que posa la paraula en el temps de la nostra vida i ens dona l'emoció del temps.

Jo escric poesia des de la meua infantesa, i al llarg de la meua vida he anat evolucionant, però crec que

al llarg del temps he mantingut una certa continuïtat en la meua manera de ser poeta, tant en la forma com en el fons.

En aquesta entrada, adjunte quatre poemes escrits o publicats entre 1974 i 2023:

                                      [EN LA SOLEDAD DE MI ALCOBA…]

 
En la soledad de mi alcoba,
mientras contemplo la noche de luna,
una música lejana hiere mi corazón.
Las lágrimas ahogan sus latidos.
 
Mis ansias mueren un momento,
abandonadas a un pedazo de cielo, de noche;
a un trozo invisible de nube.
 
El viento caprichoso recoge mi llanto,
juega con él,
dibuja sus lágrimas en el aire,
rompe su asfixia y la deja olvidada
en el silencio del camino.
 
En una alcoba, hay una luz.
Una sola luz es mi compañía,
una sola canción,
una sola noche,
una sola luna.

(Poema inèdit, 1974)
 
             L'OFICI DE VIURE
 
                                      A Pasqual Boqueta
 
El mar busca el teu cos nu sobre l'arena,
de tant en tant una ona t'acarona els peus,
aviat la fúria de l'oceà t'arrossegarà, immensa,
cap a l'illa remota on reposen els somnis.
 
Arribaràs feliç a les platges més blanques,
on l'escuma s'inventa paraules desconegudes,
i les palmeres datileres es vinclaran humilment
per saludar l'arribada d'una nova innocència.
 
De la claror que il·luminava les penes i treballs
que eren la teua vida, potser no en diràs res,
i admiraràs les meravelles del nou horitzó
que es desplega davant teu per oferir-se.
 
La confusió, però, a poc a poc es farà sentir,
quan mires el passat i recordes aquell paisatge
que et naixia gris i pintaves de mil colors,
fent d'unes senzilles mans el teu ofici de viure.
 
(Subtils desenganys. Edicions 96, 2009)
 
CANVI D’IDENTITAT
 
Demà serà un nou dia
i tindrem l’ocasió de despertar
amb la sorpresa de descobrir
que som uns altres. Així,
el que ara ens sembla impossible,
potser s’hi esdevindrà fàcilment
i podrem mirar-nos a l’espill
com si fora la primera vegada.
 
Quin alleujament experimentar
que un ja no és el mateix
perquè ha canviat d’identitat,
fins a l’extrem de no recordar
les seues faltes ni els seus encerts
i, per tant, sense que li calga
perdonar ni demanar perdó,
sinó tan sols recomençar.
 
És com si el món es posara d’acord
a deixar-nos tranquils, i de sobte
ens abandonaren completament
els sentiments de culpa i de vergonya.
Seria tant com dir: “Oblida’t de tot
i celebra aquesta aurora que et concedeix,
magnànima, una nova oportunitat
de ser trist a la teua manera”.
 
(Hores ingrates. Edicions Bromera, 2015)
 
     RECORDS
 
No tots els records semblen la pàl·lida còpia
d’una vivència gravada a la memòria
que sobreviu al passat per a identificar-nos.
Hi ha records que no són innocents,
i els hem creat per a fer-los romandre
al nostre costat com una presència
que ens dona ales malgrat la nostra fragilitat.
Són una llum encesa que arrossega el desig
lluny del previsible fracàs, i així estimem
amb confiança una idea que no podrà ser provada.
No tots els records estan fets d’una substància
tan real com l’experiència; també n’hi ha, de volàtils,
i no es cansen mai d’abraçar el que ignorem
perquè la seua matèria no és la vida,
sinó allò que inventem per a estimar-la.

(Memòria de la llum, Edicions del Sud, 2023)

 

"EL PUJOL DE LA FALGUERA", DE DYLAN THOMAS

Traduït amb la col·laboració de la meua

filla Natàlia.

Quan jo era jove i afable sota les branques de les pomeres,

entorn de la casa que respirava feliç com l’herba fresca,

i la nit damunt la canyada d'estreles,

el temps em deixava cridar alegrement i enfilar-me,

daurat, al punt àlgid dels seus ulls,

i venerat entre els carros vaig ser príncep dels pomerars,

en llocs on va haver-hi un temps que vaig posseir arbres i fulles,

amb un rastre de margarides i ordi

i de fruites caigudes formant rius de llum.

I com que era verd i confiat, famós entre els graners

que encerclaven el corral feliç, i cantava perquè la granja era la meua llar

al sol que només és jove una vegada,

el temps em deixava jugar i ser

d’or gràcies als seus favors,

i verd i daurat vaig ser caçador i pastor, i les vedelles

cantaven al sentir el meu corn, les raboses udolaven clara i fredament en els pujols,

i el diumenge repicava calmós

en els cudols dels sagrats rierols.

Mentre el sol lluïa en el seu curs, era admirable veure els camps

de fenc tan alts com la casa, el colorit de les ximeneres,

en un joc preciós d’aire i aigua

i foc verd com l’herba.

I de nit, sota les diminutes estreles,

quan me n’anava a dormir, les òbiles ocultaven la granja,

i durant les hores de lluna se sentien, glorioses entre els estables, les aus nocturnes

voletejant pels pallers, i els cavalls

llançaven centellejos en la foscor.

I després tot despertava, i la granja, com un rodamon

blanc de rosada, tornava, amb el gall a la seua esquena: tot era

resplendent, adàmic i pur,

i en el cel congregat de nou

el sol creixia més redó aquell dia.

Així degué ser quan va nàixer, senzilla, la llum

per a ser filada per primera vegada, i els cavalls fascinats eixien calents

del verd estable ple de renills

cap a camps de lloança.

I venerat entre raboses i faisans al costat de la casa alegre,

sota els núvols recents i tan feliç com gran era el meu cor,

al sol tantes voltes nascut,

apurava els dies sense cura,

s’esvalotaven els meus anhels entre els fencs alts de la casa

i res m’importava llavors, en el meu trànsit celeste, que el temps concedisca

en el seu gir harmoniós tan poques cançons matinals,

abans que els infants verds i daurats

el seguisquen ja fora de la gràcia.

Res m’importava, en els dies blancs com corders, pensar que el temps em portaria

dalt les golfes on s'arrepleguen les oronelles a l'ombra de la meua mà,

sota la lluna que sempre s’alça,

ni que cavalcant cap al son

el sentiria esmunyir-se en les terres altes

i, en despertar, no veuria mai més la granja, al país sense infants.

Ah, quan jo era jove i afable, en la bondat dels seus favors,

el temps em tenia verd i moribund,

encara que, en les meus cadenes, cantara com el mar.

FOUCAULT I ELS "IL·LEGALISMES" LEGALS

Segons Foucault, tot dispositiu legislatiu contempla uns espais reservats en els quals la llei pot ser infringida, uns altres en els quals pot ser ignorada i finalment, uns altres més en els quals les infraccions poden ser castigades. És a dir, per a aquest pensador francés, la llei no traça una línia divisòria clara entre el que és legal i el que és il·legal, ja que hi ha uns “il·legalismes” que  permet, tolera o inventa com a privilegis de classe, i uns altres “il·legalismes” que prohibeix, aïlla i defineix com a mitjà de dominació. I això passa perquè les lleis estan fetes per uns i s'imposen als altres.

No anava errat el filòsof, si tenim en compte el nombre desmesurat de normes que s’aproven i la discrecionalitat amb què s’apliquen i interpreten.

Des d’un punt de vista lògic, es podria pensar que la hipertròfia normativa limita la llibertat de decidir dels poders públics, ja que cada vegada queden menys parcel·les lliures de regulació. Però no és això el que passa, les coses em sembla que ocorren d’una altra manera ben distinta, i així ens trobem que davant d’una proliferació normativa sense precedents en molts sectors de la activitat pública, la discrecionalitat és cada vegada més gran i també la inseguretat jurídica.

Aquest fenomen necessita de moltes explicacions, donada la seua complexitat. A continuació exposaré algunes de les que em semblen més versemblants:

Primer, cal referir la següent paradoxa: moltes de les lleis que s’aproven per a regular una determinada matèria no es marquen com a objectiu fonamental limitar el poder. Prou sovint obliden aquest propòsit i deixen, de manera deliberada, la porta oberta a la interpretació en temes de gran transcendència. Per tant, el legislador dona al poder executiu, d’entrada, i al poder judicial, en cas de conflicte, una carta en blanc a l’hora d’aplicar i interpretar la llei.

Segon, no s’ha d'oblidar que la tècnica legislativa és a vegades molt ambigua, d’una manera deliberada, per tal de deixar les portes obertes a l’Administració perquè puga estrényer o afluixar segons considere oportú. I no cal dir que el poder disposa de molts mecanismes per a aconseguir que s’interpreten les normes d’acord amb els seus interessos, a banda de la possibilitat que té de manipular la llei a través del reglament. En l’àmbit judicial, aquesta indefinició dona lloc que el biaix ideològic dels jutges siga rellevant, i que hi haja diferències notables entre unes sentències, que es titllen de conservadores, i unes altres, de progressistes. A vegades, fa l’efecte que d’una llei es pot deduir una cosa i la contrària, segons qui l’aplique o interprete.

Tercer, hi ha casos en què la mateixa llei, en el seu articulat, admet de manera expressa que situacions aparentment semblants reben tractaments distints. Això passa a causa de la gran influència que té el poder executiu en l'elaboració de les lleis, i sobretot de les normes amb valor de llei com els decrets lleis, que de manera apressada incorporen normes a l’ordenament jurídic que estan molt condicionades pels interessos conjunturals del Govern a cada moment.

Podem concloure, doncs, que per la via de l’omissió, de l’ambigüitat calculada i de la intervenció de l’executiu en la funció legislativa, la paradoxa dels “il·legalismes” legals que denunciava Foucault és una realitat.

TRUMP I LA MENTIDA

La victòria de Trump demostra que la mentida fa presidents quan s’utilitza d’una manera tan generalitzada que una part molt important de la ciutadania arriba a veure-la com una cosa normal. Els 73 milions d’electors que han votat el candidat republicà saben que és un mentider i una persona de mal perdre que va ser capaç d’instigar un intent de colp d’Estat abans que reconèixer-se com a perdedor. Així i tot, l’han votat.

La normalització de la mentida només és possible si la ciutadania accepta que l’enganyen, i això és el que resulta més preocupant des del punt de vista democràtic. Va haver-hi un temps en què la mentida era penalitzada per l’electorat i ara això no passa. La mentida ha esdevingut una eina més al servei del candidat guanyador, i els seus votants aplaudeixen aquesta manera d’actuar.

El que s’ha posat de manifest és que, en uns temps tan convulsos com els actuals, en què s’aveïnen canvis a tots els nivells que generen incertesa i por de cara al futur, la ciutadania se sent vulnerable i així és molt fàcil desinformar-la, perquè és ella mateixa la que renuncia a la veritat a canvi d’un impostor que els diga el que volen sentir, tot i que estiga totalment desconnectat de la realitat. La salvació la veuen “falsament” en la mentida, no “francament” en la veritat.

És sabut que la veritat sempre tira pel dret, i que el triomf de la mentida no sols ajorna la solució dels problemes i l’adopció de les mesures necessàries perquè no es facen més grossos, sinó que els agreuja de manera molt preocupant.

Davant aquesta situació, i a la vista de l’èxit que ha tingut Trump, sent temor que alguns altres partits tindran la temptació de seguir les seues passes i començaran a utilitzar o intensificaran l'ús de la mentida per a accedir al poder o mantindre'l. Quan va guanyar la primera vegada, el món ja va notar aquest canvi, i crec que ara es presenta una ocasió lamentablement propícia perquè la manipulació, la desinformació i la mentida es generalitzen encara més.

UNA REFLEXIÓ SOBRE LA DANA

 

En l’exercici de les nostres professions, tots patim, en major o menor mesura, una certa deformació professional que ens fa veure les coses de manera un tant unidimensional. I això pot esdevindre un problema seriós perquè la realitat és molt diversa i, si ens preocupa encertar, hem de fer sempre l’esforç d’incorporar distints punts de vista a les nostres percepcions, a fi d’enriquir l’opinió que ens fem sobre el tema tractat. Al mateix temps, per a analitzar els fets de manera exacta, serà necessari no deixar-nos condicionar per idees alienes a l’assumpte que ens ocupa, ja que estes poden condicionar les nostres decisions dirigint-les en la direcció equivocada.

Un jutge, per exemple, té la seua ideologia, però la seua obligació és ser objectiu i analitzar els fets de manera freda, aprofundint en totes les circumstàncies de cada cas. Tota sentència, perquè siga justa, ha de tindre en compte les particularitats dels fets jutjats i de les persones que han intervingut en la seua execució.

Al capdavall, el gran problema que es pot plantejar és que un professional no puga exercir diligentment la seua activitat perquè no aconseguisca interpretar la realitat correctament, bé perquè no siga capaç d’assolir-ne una visió completa, bé perquè els seus prejuís li impedisquen fer una anàlisi rigorosa del problema a resoldre.

En l’àmbit de la política, donada la seua singularitat, es donen aquestes dificultats de manera superlativa, perquè el polític viu en una contínua competició externa i interna. De cara a l’exterior, disputa amb els altres partits accedir o mantindre’s en el poder. Així mateix, totes les decisions que prén afecten els ciutadans que l’han de votar i ha de tindre molta cura de la impressió que l’electorat se’n forma. A nivell intern, la disputa no és tampoc amable, ja que dins de cada partit hi ha molta gent que, en un moment donat, estaria encantada de desplaçar el líder i posar-se en el seu lloc.

Crec que els condicionants esmentats són una càrrega molt pesant per al polític que ha de governar, i a l’hora de prendre decisions importants, pot resultar nefast que, en compte de donar prioritat a la solució del problema, pesen més el càlcul electoralista i les consideracions alienes al tema a decidir, en funció de la conveniència de no posar en perill els equilibris interns i externs necessaris perquè el governant seguisca en el poder.

Davant catàstrofes tan greus com la DANA del 29 d’octubre, s’ha posat de manifest que els polítics no han pres les decisions encertades, tant abans com després, perquè no miren la realitat de front, i on un ciutadà veu un perill o una necessitat, els governants han vist competències a repartir i protagonismes a respectar. En casos com este, en què es tracta d’evitar una catàstrofe i reparar els seus efectes devastadors el més prompte possible, la preocupació dels polítics hauria de ser la de procurar els mitjans organitzatius i materials necessaris perquè els tècnics més qualificats adopten les mesures adequades, a partir d’una interpretació de la realitat exempta de càlculs espuris. Crec que resulta fonamental reivindicar l’existència d’unes Administracions públiques on polítics i tècnics convisquen en harmonia, però tenint molt clar el paper que ha de jugar cadascun d’estos dos grups.

"LA CAJA DEL DIABLO", CANÇÓ DE LOS PLANETAS

Em sembla molt interessant la lletra i la música d'esta cançó del grup granadí Los Planetas. Reconec que no soc un seguidor d'este grup, però algunes de les seues cançons em semblen de gran qualitat, i això sempre és de celebrar. Recentment, el cineasta Iñaki Lacuesta ha dirigit la pel·lícula "Segundo premio", dedicada al grup. Hi ha un moment màgic en què sona este tema, i per a mi va ser tot un descobriment perquè la lletra resulta intrigant i la música reforça molt la sensació que està a punt de passar alguna cosa greu. Hi ha, per tant, misteri en esta cançó, i això fa que tinga molta força.

LA CAJA DEL DIABLO

Siempre pienso que me han engañado

Que algo tan pequeño no puede afectar así al cerebro

Pero ahora siento
Una sensación intensa
Entre los oídos
Y a partir de ahora todo es distinto
Encerré al diablo en esta caja
Y me he dormido

Cuando me despierto
La veo sentada sonriendo sobre mi cama
Mira dulcemente
Y me besa, y me abraza

Pronto siento que algo me está robando el alma
Con esfuerzo consigo
Separar sus labios de los míos
Logro separarme escupiendo sangre
El roce de su piel quema mi carne
Mira desde la cama
Inocente y asustada
La piel brillando casi con escamas
Y descubro un brillo endemoniado en su mirada
Veo claramente en ella el rostro de mi hermana

Vuelvo hacia la caja y siento
Un escalofrío al verla destapada
Cuando vuelvo la mirada
No está ella, ya no hay nada
Solo hay una risa que me hiela el alma
Algo muy difícil de explicar con palabras

Compositors: Juan Ramón Rodríguez Cervilla / Florentino Muñoz Lozano

L'OFICI DEL POETA

Parlar de l’ofici del poeta és complicat, ja que hi ha tantes maneres de vore la poesia com poetes, i de poetes n’hi ha uns quants.

No pretenc, per tant, en aquesta modesta entrada, abordar un tema tan complex. En tinc prou fent referència a algunes singularitats que són pròpies de la poesia, com ara, el poder creador que tenen les paraules quan escrivim els versos. Normalment, el poeta sap com comença el poema, però mai sap com acabarà. A mi em passa que, a partir del primer vers, les paraules em donen idees que em fan continuar amb el següent vers i així successivament, fins que arribe a l’explosió final, que és una mena d’enlluernament o descobriment d’especial intensitat que em fa pensar que el poema ja està acabat. El poder creador de les paraules és tan important que, quan he acabat un poema, pense que no l’he escrit jo. És com si les paraules tingueren la capacitat de poar en el meu subconscient els versos que escric.

En la poesia, les paraules no sols importen pel seu significat, sinó també perquè volen dir més del que signifiquen. La paraula poètica vol ser un plus respecte a la paraula que està mancada de fulgor artístic. Quan s’aconsegueix que dues paraules juntes diguen més del que cadascuna diu per separat, ens trobem davant de l’efecte poètic.

M’agrada molt un poema de José-Agustín Goytisolo que es titula “El oficio del poeta”, perquè hi descriu de manera senzilla i precisa que té d’essencial la poesia:

Contemplar las palabras
sobre el papel escritas,
medirlas, sopesar
su cuerpo en el conjunto
del poema, y después,
igual que un artesano,
separarse a mirar
cómo la luz emerge
de la sutil textura.

Así es el viejo oficio
del poeta, que comienza
en la idea, en el soplo
sobre el polvo infinito
de la memoria, sobre
la experiencia vivida,
la historia, los deseos,
las pasiones del hombre.

La materia del canto
nos lo ha ofrecido el pueblo
con su voz. Devolvamos
las palabras reunidas
a su auténtico dueño.

LA "FUTBOLITZACIÓ" DE LA POLÍTICA

Feia referència VICENÇ VILLATORO, en un article d'opinió publicat en EL PAÍS el 15 de març de 2008, a la "futbolizació" de la política, a fi d'explicar com "el debat polític, d'una manera creixent, ha deixat de ser contrast d'arguments i ha passat a ser batalla de hooligans abans del partit". És sabut que el hooligan recolza sempre el seu equip, guanye o perda, jugue bé o jugue malament, l'entrene qui l'entrene i siga quina siga l'alineació. No es tracta de pensar, sinó de prendre partit i vestir-se amb la samarreta. I a partir d'ací, desitjar la victòria dels propis, per damunt de tot, i encara més la derrota de l'adversari. Com en el futbol, es tracta d'adquirir des del principi una adscripció irreversible -no necessàriament raonada- i conservar-la fins al final en qualsevol circumstància. I a l'obcecació anomenar-la coherència. I si algú que diu ser dels nostres assumeix un argument de l'adversari, titllar-lo de traidor, oportunista o interessat.
Quan la Constitució és objecte de discussió entre hooligans, es produeix la paradoxa que una norma nascuda per a possibilitar la lliure expressió d'opinions i idees, i propiciar l'acord i la convivència a partir del debat, esdevé una arma llancívola que només es fa servir per a tapar-li la boca al contrari. Entre hooligans, no hi ha posicions matisades: o bé la Constitució és un text sagrat que no es pot tocar i sols s'ha d'interpretar d'una determinada manera, o bé representa un règim obsolet que pateix una greu crisi de credibilitat. Els uns i els altres tenen en comú la foribunda desqualificació del discrepant.

La legitimitat, en mans dels hooligans, pot servir per a tot: en un cas, per a imposar una determinada interpretació de la Constitució i considerar rebutjable qualsevol altra; i en el cas oposat, per a fer el que no està permés i privar de valor els mandats constitucionals.
Si bé ho mirem, aquestes dues postures, com tots els extrems, es toquen, ja que es complauen a menysprear la Constitució si aquesta no s'avé amb els seus plantejaments excloents. I per aquest camí resulta molt difícil avançar.
En democràcia, el debat entre legalitat i legitimitat és útil i necessari perquè les normes vagen acomodant-se a la realitat canviant i les noves exigències de la societat, i això implica escoltar les noves propostes i a totes les parts afectades pel canvi, sobre la base de la racionalitat i el bé comú, i no de la conveniència i els interessos de la part que està en situació d'imposar el seu criteri. Els canvis importants necessiten un projecte.

POESIA I VERITAT

 

Segons Aristòtil, la poesia investiga les coses del món construint-ne còpies conforme al que les coses del món poden arribar a ser. Per tant, el punt de vista que adopta el poeta quan escriu és la recerca de la veritat, però no una veritat evident sinó oculta. La veritat del poeta és la veritat del que pot arribar a ser no del que és.

La poesia ens enfronta al que la raó mai podria comprendre plenament perquè resulta confús i només s’albira entre boires. Però la poesia no és res sense la veritat: tot poema ha d’expressar una realitat que, tot i que roman oculta, forma part essencial de les nostres vides en l’aspecte més íntim i sincer.

El poeta místic Juan de la Cruz, amb gran lucidesa, deia el següent: «Tot és símbol, tot és el que és i alguna cosa més». Eixa «cosa més» és la que busca el poeta, no per a dir-la de qualsevol manera, sinó buscant l’efecte poètic, que intensifica de manera extraordinària l’expressivitat del que es vol revelar: «Segons vas enllaçant les paraules / amb finor i cura per part teua / la teua expressió haurà sigut extraordinària / si una connexió magistral aconsegueix / convertir un vocable conegut / en un nou» (Horaci).

EL DO DE L'EBRIETAT

Segons Freud, el que caracteritza una il·lusió és que deriva dels desitjos humans; per això s’acosta a les idees delirants en psiquiatria, però difereix d’aquestes en què la il·lusió no és necessàriament falsa, és a dir, irrealitzable o en contradicció amb la realitat, mentre que la idea delirant contradiu la realitat.

La il·lusió és compatible amb la realitat perquè allò que s’espera entra dins dels límits del que es pot considerar raonable o versemblant. Les il·lusions poder resultar extremes, però seran il·lusions i no idees delirants sempre que es mantinguen dins de la realitat, és a dir, que siguen realitzables, almenys, vagament.

Si allò que s’espera és possible, aleshores no podem titllar d’inconscient la persona que s’il·lusiona, ja que la veritat, com deia Aristòtil, no es troba tan sols en el que és sinó també en el que pot ser.

Em sembla meravellosa aquesta ambivalència de la veritat. Seria molt avorrit que tot fora com pensava Plató, i que tan sols entrara dins de la veritat la idea pura i la nostra aspiració a aconseguir-la. També poden entrar-hi les nostres esperances més estimades, tot i que el trellat ens impedeix ultrapassar la barrera que separa la il·lusió del deliri.

Erasme de Rotterdam va dedicar un dels seus llibres més celebrats a elogiar la follia, entre altres, “d’aquells qui, moguts per un afany de canviar les coses, cultiven noves i secretes ciències, remenant mar i terra a la casera de la quinta essència. Espentats per una esperança tan dolça com la mel, no perdonen treballs ni dispendis, inventant sempre alguna cosa nova que torne a enganyar la seua admirable ingenuïtat, i els faça agradívola la seua ficció. Fins que, una vegada gastat el seu últim cèntim, no els queda res a abocar al fogó. Segueixen, però, somiant dolços somnis, encoratjant els altres amb totes les seues forces a disfrutar de la mateixa felicitat. Quan, finalment, han perdut tota esperança, els resta encara com a gran consol aquella dita que fa: ‘En un gran repte, n’hi ha prou amb haver-ho intentat’. I aleshores es queixen de la brevetat de la vida, i la culpen que no done per a més”.

Els poetes també saben molt d’il·lusions. Així, Claudio Rodríguez cantava el do de l’ebrietat, en poemes com aquest, que considere un dels més enlluernadors que s’han escrit en qualsevol llengua:

                            I

Siempre la claridad viene del cielo;

es un don: no se halla entre las cosas

sino por encima, y las ocupa

haciendo de ello vida y labor propias.

Así amanece el día; así la noche

cierra el gran aposento de sus sombras.

Y esto es un don. ¿Quién hace menos creados

cada vez a los seres? ¿Qué alta bóveda

los contiene en su amor? ¡Si ya nos llega

y es pronto aún, ya llega a la redonda

a la manera de los vuelos tuyos

y se cierne, y se aleja y, aún remonta,

nada hay tan claro como sus impulsos!

Oh, claridad sedienta de una forma,

de una materia para deslumbrarla

quemándose a sí misma al cumplir su obra.

Como yo, como todo lo que espera.

Si tú la luz te la has llevado toda,

¿cómo voy a esperar nada del alba?

Y, sin embargo -esto es un don-, mi boca

espera, y mi alma espera, y tú me esperas,

ebria persecución, claridad sola

mortal como el abrazo de las hoces,

pero abrazo hasta el fin que nunca afloja.