diumenge, 19 de gener de 2014

O PLOU POC O PLOU MASSA

Quan era jove, la pluja m’encantava i mai no em preocupava pels constipats que podia agafar si no portava paraigües. El meu tarannà romàntic i somiador feia que la pluja m’encomanara unes ganes tremendes de viure, d’anar enllà de totes les convencions. I quan era a casa o al llit, res no m’agradava més que sentir l’aigua repicant sobre finestrals i teulades. En aquell temps, plovia de debò. No com ara que a penes cauen quatre gotes. Com diu Raimon, el nostre gran cantant, que tan poques vegades hem vist aparèixer a eixa televisió que deien que era valenciana, “al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa”. Cite de memòria, recordant aquella nit inoblidable dels anys huitanta en què li la vaig sentir cantar al costat del carrer Blanc, en un recital memorable.
La pluja va, doncs, a la seua, sense fer cas de ningú. Els llauradors del meu poble la desitgen, sobretot, a la tardor, perquè les taronges agafen tamany, i no com ha passat aquest any en què hem tingut una tardor seca i s’han quedat menudes. Després els comerciants no les volen, i a pagar-ho sempre els mateixos. Tanmateix, la pluja té, en general, mala fama. Quan plou, l’home o la dona del temps es compadeix de nosaltres perquè no podrem gaudir del sol. No em sembla just aquest desprestigi: el sol no és millor que la pluja. Diguem-ne que l’ideal seria un equilibri raonable entre tots dos, perquè el caragol necessita la pluja per no deshidratar-se i l’elegant fardatxo regula la seua temperatura corporal gràcies al sol.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada